Les parets parlen. La belleza es tu cabeza

ubicació: al costat de la seu de Bisbat

La frase en qüestió: "La belleza es tu cabeza" l'he trobada moltes vegades pel carrer. Aquesta, personalment, no és la més bonica, n'hi ha d'altres amb una grafia que m'agrada molt més. Però lo interesant de la pintada es el fet que en té un altre que l'acompanya i li contesta: "A nadie le importa".

La primera pintada, un tant dadaista, o situacionista, proposa una frase de reflexió, ens hi pot agradar més o menys, el que prova de dir-nos, el que entenem a partir d'ella pot estar subjecte a moltes interpretacions, tant de per que l'autor/a ha decidit fer les parets parlar amb aquest missatge, com de que és el que pretén retransmetre. La segona, és de tall més nihilista, i pretén desqualificar la primera, atorgant-se no només la seva opinió, si no a més la opinió general (a nadie).

Es un petit micro-exemple però crec que il·lustra a la perfecció un fet que sol ser en boca dels moviments socials o si no ens agrada aquesta accepció ja que s'està en contra del concepte mmss, doncs les (addictes a indymedia i medis similars). I es que per a cada proposta que fa un col·lectiu ja sigui de veïns/es, ONG, autònom, independentista, comunista o anarquista (i tots els subapartats continguts darrera de cada 'isme) n'hi ha una crítica (com a mínim una) que s'empodera de la voluntat col·lectiva i t'assenyala com si estigues fora de tot raonament o lògica.

És aquella emprenyamenta amb tot i tothom (et fembra) que fa que a la mínima que algú se surti de lo "normal" (podríem dir de lo que estem habituats) ràpidament es llenci el madero que tenim a dins a reprimir aquest acte, i es que tant que ens ho ha repetit Ix: "La falta de cariño provoca represión". No es cerca, doncs, una realitat polièdrica, amb diferents interpretacions, si no la cerca de la interpretació dominant. Altrament, no hi ha un consens d'interpretacions, si no la imposició d'una d'elles. Que la pintada que contesta la podria haver fet Zara, perfectament.

Així aquesta pintada es podria haver completat de mil altres formes, que encenguessin la poètica de la mateixa, la portessin a altres punts, la reconduissin cap algun altre més afí amb lo que pensem. Propossessim un diàleg a la paret, per comptes d'un monòleg de sords o atacs creuats. Qui sap la de maneres que existeixen de fer parlar les parets, o les persones.

I així ens trobem als moviments socials de la ciutat des de fa anys, el símil més fàcil fou un que fa anys estava molt de moda: els indepes pintaven una estelada. Venien els anarquistes i pintaven a sobre una A. A sobre una estelada, ... Al costat ens trobàvem una esvàstica que ningú havia tocat, més o menys com en el cas (que al bisbat no li han dit res les parets). Després direm que l'ajuntament ha imposat la prohibició de les pintades, però segurament si els col·lectius s'haguessin dedicat a sumar pintades per comptes de generar una guerra entre ells el conflicte hagués anat molt diferent.


aquí podeu trobar un article sobre la pintada
El País