dimecres, 25 de febrer de 2009

Les parets parlen. La belleza es tu cabeza

ubicació: al costat de la seu de Bisbat

La frase en qüestió: "La belleza es tu cabeza" l'he trobada moltes vegades pel carrer. Aquesta, personalment, no és la més bonica, n'hi ha d'altres amb una grafia que m'agrada molt més. Però lo interesant de la pintada es el fet que en té un altre que l'acompanya i li contesta: "A nadie le importa".

La primera pintada, un tant dadaista, o situacionista, proposa una frase de reflexió, ens hi pot agradar més o menys, el que prova de dir-nos, el que entenem a partir d'ella pot estar subjecte a moltes interpretacions, tant de per que l'autor/a ha decidit fer les parets parlar amb aquest missatge, com de que és el que pretén retransmetre. La segona, és de tall més nihilista, i pretén desqualificar la primera, atorgant-se no només la seva opinió, si no a més la opinió general (a nadie).

Es un petit micro-exemple però crec que il·lustra a la perfecció un fet que sol ser en boca dels moviments socials o si no ens agrada aquesta accepció ja que s'està en contra del concepte mmss, doncs les (addictes a indymedia i medis similars). I es que per a cada proposta que fa un col·lectiu ja sigui de veïns/es, ONG, autònom, independentista, comunista o anarquista (i tots els subapartats continguts darrera de cada 'isme) n'hi ha una crítica (com a mínim una) que s'empodera de la voluntat col·lectiva i t'assenyala com si estigues fora de tot raonament o lògica.

És aquella emprenyamenta amb tot i tothom (et fembra) que fa que a la mínima que algú se surti de lo "normal" (podríem dir de lo que estem habituats) ràpidament es llenci el madero que tenim a dins a reprimir aquest acte, i es que tant que ens ho ha repetit Ix: "La falta de cariño provoca represión". No es cerca, doncs, una realitat polièdrica, amb diferents interpretacions, si no la cerca de la interpretació dominant. Altrament, no hi ha un consens d'interpretacions, si no la imposició d'una d'elles. Que la pintada que contesta la podria haver fet Zara, perfectament.

Així aquesta pintada es podria haver completat de mil altres formes, que encenguessin la poètica de la mateixa, la portessin a altres punts, la reconduissin cap algun altre més afí amb lo que pensem. Propossessim un diàleg a la paret, per comptes d'un monòleg de sords o atacs creuats. Qui sap la de maneres que existeixen de fer parlar les parets, o les persones.

I així ens trobem als moviments socials de la ciutat des de fa anys, el símil més fàcil fou un que fa anys estava molt de moda: els indepes pintaven una estelada. Venien els anarquistes i pintaven a sobre una A. A sobre una estelada, ... Al costat ens trobàvem una esvàstica que ningú havia tocat, més o menys com en el cas (que al bisbat no li han dit res les parets). Després direm que l'ajuntament ha imposat la prohibició de les pintades, però segurament si els col·lectius s'haguessin dedicat a sumar pintades per comptes de generar una guerra entre ells el conflicte hagués anat molt diferent.


aquí podeu trobar un article sobre la pintada
El País

dilluns, 23 de febrer de 2009

De las llaves a las cerraduras. Precarització i inestabilitat en cadena

El paradigma dels treballadors/es estables o especialitzats en quelcom que perfeccionen amb el temps sembla ja un tant caduc en la societat occidental. Els esquemes semblen adaptar-se més a la versatilitat i la flexibilitat, ja que són les aptituds que ara més demanda el mercat. De totes les conseqüències que se'n deriven les que vull analitzar són la facilitat (que esdevé necessitat) de moviment continuu de feina, barri, relacions socials.

Aquesta inestabilitat és la causant, doncs, d'una tendència a tenir relacions poc duradores, el que ens porta com ja sabem per experiència pròpia que els començaments allà on vas solen ser complicats i si a més no podem treure'n un rendiment a llarg plaç és encara més difícil que ens hi impliquem. Traduït a la okupació és molt difícil el fet que s'impliqui en la creació de xarxes veïnals si es pensa que aquestes seran poc duradores. És el mateix que ha anat passant amb els lloguers arrel de la llei Boyer i la posterior LAU que establia els mateixos en 5 anys de durada, la major part d'inquilins en saber que la seva estada a l'edifici podia esdevenir tant curta van començar a despreocupar-se del mínim manteniment col·lectiu.

És en aquest context en el que neix la tendència globalitzadora de les lluites, que no és més que el fet que en democràcies parlamentàries (governs que no et fiquen a la presó per fer propaganda política) petits grupuscles tendeixen a ser coneguts arreu del món per altres grupuscles semblants al seu, però són completament desconeguts per la major part de les persones amb les que els seus membres mantenen relació en la seva quotidianeitat. Tot i que el discurs dominant de la okupació a Barcelona titllés en el seu moment als antiglobis de nens de papà, i es dediqués a possar-li pals a les rodes, les seves similituds són més que no pas les diferències.

Per tant, la primera tècnica que afavoreix la supervivència és el fet de cercar més gent que es defineixi pel mateix patró i les mateixes idees i estigui a la vora per tal de defensar els interessos comuns. Si feu un repàs a les okupacions normalment quan apareix alguna casa, els voltants es comencen a poblar ràpidament mentre no trobin cap impediment. I així són aquests els que incentiven noves okupacions i les noves okupacions les que donen aixopluc als últims desallotjats en l'impàs de trobar un nou inmoble.

Els antics viatgers que portaven noves idees a les comunitats ho feien sota diverses condicions normalment, el fet d'instal·lar-se a la comunitat, i parlar el mateix llenguatge que la mateixa. Els grans pensadors no han incentivat directament si no revolucions burgeses (sense cap ànim peioratiu vers la paraula burgés) però un forani que escriu frases manides a les parets, i trenca les normes de convivència social (per molt carques que siguin aquestes) no es fa un lloc en les xarxes de solidaritat preexistents, i menys encara les genera quan la gentrificació les ha fet desaparèixer.

I és així com cada element s'atomitza de la resta, ja que la precarietat no és un terme laboral, és un terme vital que exigeix la lluita constant del individu per obrir-se pas en un món hostil, és l'American Way of Life en estat pur, la que et porta a lliurar-te de tots els lligams emocionals i personals que coharten la teva llibertat per poder correr fins a l'infinit en un món accelerat. O el que és el mateix, deixar que els teus pares se'n vagin a l'asil. És la lògica de l'atomització, del treure lastre. Els únics revolucionaris de veritat són els *al gust* i la resta s'equivoca i no haig de perdre el temps negociant amb ells, o arribant a postures comunes, són un estorb, he de seguir corren.

I així que es prefereix la lògica de la inestabilitat que viu al 100% i a tota velocitat mentre es pot aguantar el ritme a cercar formes que asegurin la pervivencia, la continuïtat, i la connexió amb altres grups socials completament diferents. La èpica de l'heroi abans que la xarxa de la teixidora. 

De las llaves a las cerraduras. Estrategias securitarias

“Después del 11S el mundo en el que vivimos no puede permitirse bromas de este tipo” George W. Bush a una campaña publicitaria.

Esta claro que no podemos existir sin algún tipo de estrategia securitaria que nos ayude a no perder cada paso que damos. Algo que nos de la seguridad de que mañana no empezaremos de cero. Y eso es inalcanzable si tu vida es un constante ir y venir con la roca de Sísifo. Eso es en lo que puede venir a convertirse cada nueva casa okupada, la ascensión de la roca como la apertura y el acondicionamiento del lugar, y el desalojo como la caída de la roca, … y vuelta a empezar.

En un movimiento vitalista como es la okupación en el que las personas y su desarrollo son el centro del movimiento, el deambular constante es positivo mientras se aprende el mecanismo de abrir puertas, reparaciones inmediatas, y quehaceres de estas índoles. Pero más allá, se vuelve nefasto, pues la roca siempre es la misma, lo que acaba ocasionando un desgaste que puede asemejarse al tedio del trabajo en cadena y acaba ocasionando que una nueva generación coja el relevo a Sísifo (que la clase media no está dispuesta a sufrir tanto, y se prefiere la precariedad capitalista al suplicio griego).

Así pues los mecanismos securitarios en primer término van encaminados a permanecer el mayor tiempo posible en un lugar. Entre estos mecanismos que a priori nos pueden parecer técnicos, son mucho más políticos de lo que aparentan. La simple decisión de la hora de entrada esconde más cosas de las que puede parecer. Por supuesto, cada acto tiene que ser medido en su contexto, y éste viene determinado por muchos factores, y es precisamente eso lo que conlleva que un acto no pueda ser interpretado fuera del mismo. Una simple cerradura es un objeto que marca la privacidad de un espacio, la propiedad privada (aquella que priva a otras) sobre la misma. Está claro que en una versión purista y de manual, sería eso, pero en el contexto en el que nos encontramos, quizás una cerradura sea la garantía de lo público (siempre y cuando los usuarios del espacio sean más que el círculo de amistades).

Así, nos encontramos que básicamente van dirigidas a la seguridad de las personas que habitan/frecuentan el espacio, y del mismo. Ya que pocas veces se ve una quedada okupa para siliconar inmobiliarias después de un desahucio, y sí en cambio después de un desalojo. Tampoco es común la defensa de un lugar público a través de su okupación física. Es algo que parece más sacado de la tradición anglosajona, dónde la gente se cuelga de árboles para evitar la desmantelación de un parque o similar. Quizás tenga algo que ver el echo de que los parques en Inglaterra son propiedad comunal y en cambio aquí son propiedad del ayuntamiento. Y el echo de que en Inglaterra hasta ahora se cobraba una renta básica (que te permite poder estar una temporada en un árbol y seguir teniendo recursos) y en cambio aquí eso es impensable.

Así podríamos dividir en 2 grandes apartados las estrategias securitarias. Aquellas que ponen el peso en ser más personas. Quiero decir que intentan que el lugar sea ampliamente conocido, respaldado, frecuentado, y que cada cual lo haga suyo a su manera. Y aquellas ponen el peso en ser más, técnicamente. Quiero decir personas especializadas lo que normalmente lleva a centralizar más las decisiones. La estrategia en cada caso siempre será una combinación de ambas, pero está claro que una pesa más que otra.

Todo y que en apariencia parece que las okupaciones se caractericen por el echo de abrir espacios para el barrio, no parece que se dediquen muchos esfuerzos a tal menester. Podríamos contabilizar el tiempo que en una asamblea de preparación se dedica al echo de lo clandestino, contra el tiempo que se dedica a pensar en cómo hacerlo público. El tiempo que se dedica a vigilar el lugar, contra el tiempo que se dedica a integrarse en el lugar. El tiempo que se dedica a pensar en que lugar se adecua mejor a la necesidad del colectivo, contra el tiempo que se dedica a pensar en la necesidad del barrio, en que lugar se concreta mejor. O una vez dentro el tiempo que se dedica a la gestión interna, contra el tiempo que se dedica a pensar en los vecinos. El tiempo que se dedica a tejer alianzas con otros grupos parecidos, contra el tiempo que se dedica a tejer alianzas con grupos del barrio. Si tomamos estos indicadores es complicado ver como conjuntan con una voluntad aperturista. A parte, de que suele circular una interpretación poítica, diferente a la que yo planteo.

Todo y que la inercia nos lleva a una forma de actuar en la que no perdamos el control de lo que sucede, esta forma se torna en poco democrática, ya que se tiende a ir cerrando cada vez el núcleo de decisiones en aquellas personas o grupos que se identifican con el nuestro. Es por eso que para la aceptación como parte de la decisión se pasa previamente por el rasero de la identificación, lo que garantiza pocas fisuras en el consenso. Ello además provoca el hecho de que al tener cada vez una verdad más solidificada es más difícil poder interactuar con grupos que tengan formas de hacer dispares.

Tampoco lo vamos a contraponer a un estado de aperturismo total, está claro que todo proyecto tiene unas bases aunque sean mínimas, que es el motivo para el cual se lleva a término dicha asociación o colectivo, sumado a un signo político mínimo. Y por tanto su apertura siempre será en base a esas condiciones. Si se dedica el esfuerzo suficiente, se consigue que una mayor base social sea la que garantice una pervivencia del proyecto. Incluido el tema de la vivienda, que podría parecer algo de ciencia ficción el hecho de conseguir una cobertura social para pisos o casas okupados (sin mayor signo político reivindicativo), aunque lo cierto es que esa conjugación se dió en los pisos de protección de los barrios obreros. En el momento en el que los vecinos se daban cuenta de la existencia de algún piso vacío, (que la administración no había atorgado, o había atorgado al familiar de) este era inmediatamente okupado por la comunidad y dado a algún familiar de alguien de la misma para que pudiera vivir en él.

Es así como la apertura política se consigue por la vivencia i la práctica colectivas, y no por un discurso, por mucho que este se identifique al 100% con el resto de la gente.

dimarts, 3 de febrer de 2009

De las llaves a las cerraduras. Transmisión de conocimientos.

Encontrar las diferencias es síntoma de inteligencia
encontrar las similitudes lo es de comprensión


La transmisión de conocimientos es una de las principales facetas de todo grupo que se perpetua en el tiempo. Lo que define a un grupo y lo diferencia de otro son sus maneras de relacionarse entre personas, animales y cosas.

La mayor parte de los conocimientos en la okupación se trasmiten a través de lo que se ha venido llamando curriculum oculto. Todas aquellas formas de relación que no se expliciten en las asambleas, ni en las charlas, ni en documentos. Es en definitiva la forma mas natural de aprendizaje, aquella que desarrollan los niños, la imitación. La parte mas evidente pueden ser las asambleas. Nadie recibe ningún tipo de formación asamblearia (de hecho recibir una formación asamblearia sería considerado una forma de imposición) y toda la formación se basa en la repetición de las conductas de las personas más experimentadas o con más facilidad de palabra.

La forma asamblearia conlleva ciertos peligros en ello. Si todo el mundo tiene opinión y todo el mundo tiene derecho a opinar sobre algo, y todas las opiniones valen igual. Esto implica que lo más importante sea aprender la nomenclatura básica de cada tarea a realizar, aunque no se tenga conocimientos teóricos ni prácticos al respecto. Así pués, se puede decidir sobre acciones tan peligrosas como tirar paredes de un edificio siplemente teniendo el conocimiento léxico básico de la profesión: tabique, medianera, carga, viga, puntal, ... y las opiniones de una arquitecta se vuelven méramente orientativas.

Además como el mayor tiempo en común se disfruta en espacios de ocio y de asamblea, se acaban determinando las formas de relación y comportamiento colectivo a partir de esta experiencia colectiva. Es así como la palabra se convierte en el canal de vínculo colectivo y la acción por tanto, pierde peso y sólo lo gana en el momento que es explicada.

Así, como el aprendizaje y el trabajo no son considerados un valor en el proceso de creación colectiva. Estos son despreciados frente a la opinión. Y eso se refleja también en la proyección de actividades (talleres) que se da en los centros sociales. En un menor parte son formación que sea pensada para mejorar la vida en común, o mejorar las habilidades necesarias para mantener el colectivo.

La mayor parte de esta es muy parecida a la ofrecida por los centros cívicos, no en contenido pero sí en su base, ya que su cima se basa en el crecimiento personal de las personas asistentes. Y, la mayor parte de habilidades "necesarias" se acaban aprendiendo en el terreno de lo privado, entre amigos.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Xerrada a l'ESM. La propietat com a bé simbòlic i inalienable. Els desallotjaments

Aquesta entrada és un resum de la xerrada que va tenir lloc en el marc del cicle d'habitatge de l'Espai Social Magdalenes. És la primera d'un cicle per tal de mapejar Ciutat Vella. Les altres han de versar sobre habitatges buits i solar, hotels i pisos turístics, i casos de mobbing.

A l'estat espanyol la propietat privada esdevé un contruste social pel qual es considera un bé inalienable. Molt lluny del que és en altres estats on el capitalisme està molt més desenvolupat. Per exemple a Alemanya els propietaris per desnonar un inquilí han de demostrar que no paga i que a més sí que pot pagar i els està estafant, car el dret a la vida està per sobre al dret la propietat. O a Dinamarca on el fet de tenir un habitatge buit durant 6 mesos esdevé una vulneració tal, que l'estat expropia l'inmoble directament.

A l'estat espanyol en canvi dispossem d'un parc de 3.000.000 d'habitatges buits. I amb la crisi això anirà en augment per totes les famílies que no puguin fer front a les hipoteques impossibles de pagar i tots els habitatges d'obra nova que es quedaran sense vendre.

Els desallotjaments són una manifestació exemplar d'aquest comportament del mercat. Centenars d'edificis buits en un sol barri, en el que no es para de construir i les persones han d'emigrar. I l'estat argumenta que no pot fer res, car com ja hem vist, altres estats amb una trajectòria molt més capitalista sí que poden.

El fet és que finalment el cost per desallotjament, atés que els okupes no tenen pasta i demanen justícia gratuïta, a part dels costos policials, pot arribar tranquil·lament a superar els 10.000 €. Que passaria si aquests diners s'haguessin invertit en construir per comptes de en destruir? Quina finalitat té el fet de corretgir una acció incorrecta (el fet d'okupar), per tal de que retorni una situació també incorrecta (habitatges buits)?

Per tal de deixar-vos amb l'estadística a Ciutat Vella (vàlida fins a finals del 2007 més o menys) , hi hagut 47 cases desallotjades. De les quals 32 segueixen estant abandonades o sent solars.