dijous, 22 de novembre de 2012

Las persianas de Paulov (Vaga del 14N)

Quan en una localitat no es té prou força per a poder fer un piquet a l'ús, la feblesa del grup és coneguda i per tant es surt al carrer a fer un piquet informatiu.

Poca gent, poc soroll, però la traquil·litat es veu destorbada exactament igual. Similar als gossos de Paulov que salivaven com a acte reflex, una sort de causa-efecte biològic; les persianes dels comerços en un context com aquest s'abaixen exactament igual. Paulov no porta menjar, ni et vol tancar però el patró de condicionament funciona per a seguir la pauta marcada. Abaixar les persianes.

No hi ha demanda de tancar, no hi agresivitat, en realitat no hi ha més que un grup de "freaks" cridaners que convoquen a una manifestació a les 15:00h

És cert que no totes les persianes s'abaixen, però tampoc no ho fan al centre al caliu de les flames o dels esprais. Sempre hi ha algun defensor acèrrim de la seva veritat que no vol donar el braç a tòrcer sota cap circumstància.

D'altra banda els comentaris al voltant de la turba cridanera també son reiteratius, al igual que les persianes.

- "Aquell bar no l'han tancat perque els han convidat a unes copes"
- "A aquell d'allà he vist com venien a donar-li un sobre, tu ja saps"
- "Com van a fer vaga si no han treballat en sa vida"

D'entre la gent que passeja, sempre hi ha algun transeunt que t'ho ve a explicar.

És aquest el punt on el paper dels mitjans de comunicació aflora amb tot el seu esplendor. El moment en el que les mentides repetides un miler de vegades passen a ser veritat. És el moment en el que la necessitat d'autojustificació de moltes persones converteix el que és relat parcial en veritat.

Els condicionants formats per les imatges de les persianes reitaradament baixades als telenotícies, les opinions de tertualians del tot i del no res, configuren l'escenari on malauradament ens hem de moure, on la relació ja està prefixada.

De tota manera l'explicació monocausal no pot ser bandera de res més que una nova autojustificació, i per tant hem de sucumbir a la dialèctica de la formació de la "consciència de clase" que ens envolta. L'esquerra no ha sabut gestionar les traicions, més enllà de tancar files en pro o en contra de la conflicte generat. Els discursos sempre solen estar molt allunyats de la realitat o de la pròpia capacitat. I òbviament al igual que es critica la política per ser un cau on amagar-se (o exhibir-se) corruptes i trepes, els moviments socials alberguen un refugi sense traves (no hi ha mecanismes per a afrontar-ho) per a lichers i freeryders.

El moment de "l'esclat revolucionari" no ens servirà pas per fer aliats. Fer aliats és cosa del dia a dia. Per molt convincent o molt proper que sigui el nostre discurs, la barrera no la trencarem pas per aquí. La confiança és l'únic camí, i està clar que aquesta confiança porta 30 anys menystinguda. Traçar aquests ponts on el moment de l'esclat és moment de trobada ens costarà molt més que uns cartells, unes assemblees i unes maratons amb pancarta.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Domingo misa (Xerrada en suport als companys de telefònica)

La configuració de la taula m'evoca fa uns 40 anys, un moment en el que organitzacions veinals, comunistes, sindicals i catoliques treballaven plegades o encabalcades.

El discurs seguia sent una mica aquell discurs que va hipotecar les organitzacions més radicals de la epoca. La construccio d'una disculpa, d'una sort d'exculpacio de tots els mals a aquells que es consideren immaculats. Una dignitat politica, un limb en el que el discurs per art de magia els tranporta al paradis.

El bon salvatge, la manera com els Webb tractaven els obrers, la manera com crist tractava els pobres, ...

Seguir per aquesta via ens podria dur a negar el discurs de classe, neguem que la consciencia esdevingui pel lloc que ocupem en el nostre devenir historic? Simplement la classe social no imposa un discurs als seus membres, son els seus membres els que construieixen el seu discurs.

Així, aquest "bon" discurs "electoralista" pels temps de crisis; pot convertir-se en una cadena si es que algun dia aconseguim sortir-ne. Com en el documental 72 hores, i anat més enllà, no anem a parlar de venuts, m'agradaria parlar de condicionants pels quals arribem a aquestes situacions concretes.

Les antigues CCOO van crear una alternativa sindical molt important i molt capaç, però va crear, com ara, un discurs exculpatori, un discurs paternalista. Podríem aventurar a dir que més que per una qüestió de lideratge o un exercici d'autoritarisme, estem parlant d'una falta d'empatia (no tant cap al subjecte en tant que classe social, com al subjecte en si mateix). Per això hi havia tants teorics que s'emocionaven com una col·legiala per anar a conèixer un obrer.

Finalment aquesta inoperància paternalista ens pot dur a un marc on crear un complex d'Edip social, un espai on es construeix un poder simbòlic que haurà de ser vençut per la propera generació. Estem construint un discurs que es crema ràpidament en època de carències, en època de depedència (els més petits dels progenitors, els que va a ser desnonats dels activistes) i que en canvi en època de bonança durà (en el cas dels mmss) a un relleu generacional sense ponts, cap a una terra herma un començar de nou.