Crítiques al bipartit per la despesa publicitària

Encara no se sap exactament quina és la quantitat que l'ajuntament va gastar l'any anterior en publicitat, però sembla ser que ronda entre els 43.600 i els 60.000 € diaris, (entre 16.000.000 i 22.000.000 € anuals) el que suposa més o menys un 1% del pressupost municipal.

link

Aquesta dada és significativa alhora de parlar de turisme a la ciutat. És el gran manà del motor econòmic i per tant s'ha de cuidar. El problema (si no entrem a valorar res més que l'aspecte monetari) és quan s'acaba invertint més del que s'extreu. Aquest fenomen també l'ha provocat el capitalisme en altres àrees on hi ha posat la mà. L'agricultura monocultiu extensiva del mig-oest americà n'és un dels grans exponents. Una agricultura que produeix molt, però que amaga uns pressupostos esgarrifosos, i també unes conseqüències malaltises, sota el que es coneix com a llei de rendiments decreixents.

1.- L'ús de superfosfasts i supernitrats artificials necessita d'una extracció altament costosa en un altre punt. Per tant s'està treballant la terra en 2 punt per comptes de un. A part de que es sol imposar un cultiu rentable, per comptes d'un cultiu natural.

2.- La infraestructura de transport, de llocs de producció específics centralitzats a llocs de consum, és molt cara i necessita encara més aportacions energètics per tal de mantenir el producte comestible.

3.- Els monocultius extensius són molt permeables a plagues i altres problemes no previsibles. En cas de que el problema faci mella es perd tot, i a més al no haver diversitat la plaga no sol trobar cap resistència, ja que la plaga també funciona de forma especialitzada molt millor. El que fa que s'inverteixi molt més encara en evitar aquestes plagues, ja que l'agricultor s'hi juga molt.

4.- La qualitat del que mengem sol ser inferior, ja que un dels factors principals de la qualitat no està en el volum, les fruites necessiten el seu temps, i si creixen ràpid la concentració d'aigua és major que la de nutrients.

En conseqüència tenim que és un model que si ho mirem des del punt de vista energètic, posa més energia a la terra de la que n'extreu.

Ara intentem transposar l'esquema anterior al turisme de la ciutat de Barcelona.

1.- Es creen en la ciutat de Barcelona models copiats d'altres indrets del món. Tant en teoria urbanística i model de ciutat, com en la importació (còpia) clara de tòtems rellevants. Es pot veure clarament amb la polla del francès (còpia exacte d'una de Londres), l'hotel Vela (còpia exacte d'un altre de Dubai), ... el que provoca que la ciutat es vegi ofegada pels supermonstres i el ritme i la producció pròpia es vegin desplaçats. Tot i que el reclam de la ciutat segueixen sent els edificis noucentistes i no les vitrines de vidre de 40 alçades.

2.- Depenem de grans xarxes de comunicacions que tenen un cost de manteniment altíssim i que per mantenir la confiança en el producte han de ser cada cop més ràpids i còmodes. No és d'extranyar doncs que la qualitat de l'Ave, de les comunicacions amb l'aeroport, l'ampliació del port pels creuers, es faci a costa de les formes de transport més quotidianes.

3.- En cas de que aparegui un competidor més competent en edificis de vidre, o la demanda es tornés de sobte més exigent, o hi hagués alguna mena de catàstrofe urbana com una gran vaga dels treballadors/es del sector hoteler que volen un salari digne (car la major part no el tenen). La demanda turística se'n aniria a cercar un altre lloc.

4.- La qualitat del servei ofertat al turista és cada cop menor, en realitat es viu de rendes dels moments d'acumulació i això ja està acabant. L'encant dels llocs no són en realitat l'acer i el vidre, si no els tallers d'artesans, la seva vida al carrer, la seva idiosincràsa. I això cada cop és menor, ja que l'afany de lucre ho substitueix per altres formes més rendibles a curt termini. el problema serà que quan la confiança en el producte es perdi, ja que el turista no s'empasi el rollo, no només deixarà de venir, si no que serà una feinada recuperar la qualitat aprtint d'una terra tant contaminada.

Així doncs, si mirem els pressupostos destinats a publicitat, i com creixen cada any, i els pressupostos destinats a millorar les comunicacions pels turistes, millorar la seva estada, i com també creixen any rera any... ens adonarem que estem arribant a la llei de rendiments decreixents. Cada cop per extreure el mateix es necessita treballar més. El que com no i ha un departament que englobi tot això, tot queda en el camp de l'externalització i serà impossible de saber.