diumenge, 31 de gener de 2010

De las llaves a las cerraduras. Fòrum social Català

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el Fòrum Social de Catalunya. Tot un desplegament al centre de la ciutat que no pot deixar indiferent a ningú dels moviments socials.

El programa com de costum ha estat bastant complert i té molt d'engrescador, però finalment me'n he anat bastant decepcionat com altres anys. És un d'aquests events pels quals t'has d'organitzar molt bé i anar-hi amb un grup ample per tal de poder assistir o tenir una impressió una mica més generalitzada.

De tota manera la impresió és un tant contradictòria. Els moviments socials o "esquerra extrasistèmica" o com es diguin (a partir d'ara mmss) són capaços de generar una guerra si algú es posiciona a favor de les classes magistrals, però en canvi encara no han trobat un altre manera de fer les xerrades - debats - tallers, més que la clàssica exposició unidireccional amb torn obert al final (si es que el problema no és la forma, si no el fet de que qui està a la tarima sigui de la teva corda o no ho sigui).

També la major part dels debats estan molt marcats per la diplomàcia, exposicions someres que eviten el conflicte per tot arreu, a partir de sempre tirar les culpes de tot lo dolent a l'estat, l'FMI, o qui sigui. La mateixa retòrica de tot arreu, per la que "nosaltres" (sigui qui sigui aquest nosaltres) sempre ho fem tot bé. No és una declaració en favor de convertir l'espai en un quadrilàter, és més aviat la necessitat de no estar amagant constantment els problemes, i trobar maneres de no invisibilitzar-los sense tenir que fer un psicodrama de tot plegat.

De fet al final tot és com un casual day en el que les relacions ja estan viciades d'abans i tot. I que tot i que en tot moment es parli de com anar endavant, és millor que no provis d'aplicar-ho realment ja que qualsevol crítica serà entesa com una distonia imperdonable. El simple fet de que t'asaltin unes hosteses amb un gran somriure i una etiqueta identificativa al meu parer marca molt.

El que alguns considerem com a motor, el conflicte, les diferències d'opinions, es minimitza en favor d'un bon sabor de boca en el que tot ha sortit bé.

dijous, 21 de gener de 2010

Frontera sur. Noves olors a St. Pere

Una nova flaire envaeix els carrers del barri St. Pere i Sta. Caterina. Fa poc que s'ha instalat i ja comencen a expandir-se.

És una zona on la successió de nouvinguts i diferents comerços s'han sobrepossat. Quan els meus pares eren joves treballaven a les botigues de majoristes de roba que en aquell moment col·lapsaven el quadrant que hi ha entre Urquinaona i Arc de Triomf. De 10 anys ençà aquelles botigues han deixat pas a unes de nova fornada regentades per xinesos. Anexionant un troç d'Arc de Triomf és el que s'ha vingut en anomenar Barri Xinés actualment (anteriorment barri de Màgic), degut a la proliferació de botigues de bolsos en un moment, botigues de vagateles, y actualment les tan esmentades perruqueries amb suposat "final feliç".

Curiosament abans de l'invasió xinesa ja es practicava àvidament el Go. I fins i tot el bar Mariona, actualment regentat per xinesos acollia en el seu altell el Club Magic i a les seves taules de terrassa s'hi jugava al go tots els caps de setmana. Aquest bar, com la majoria que han passat a ser regentats pels xinesos no han canviat la seva fesonomia, i seguiexen oferint la mateixa varietat porcina que antigament. Però, d'entre tots aquests comerços jo hi destacaria una petita perla que va sorgir fa uns anys dins de les runes del bar on els meus professors d'institut feien les seves copetes entre classe i classe. Un bar on veus la televisió en xinés, i cuinen mejar xinés sota l'aspecte d'un bar dels de tota la vida, i que no té res a veure amb el menjar d'un "xino" dels que estem acostumats.

D'altre banda els altres que es van instal·lar primer en els negocis de la hosteleria van ser els àrabs. Els shawarmes no es van fer molt populars en aquest punt de Ciutat Vella, però sí en canvi ho han fet a la banda del carrer Carders. L'altre negoci en el que han sobresortit pluralment en tota la ciutat es el dels petits supermercats d'alimentació, on a cada cantonada has de sortejar la temptació de gastarte l'euro que et queda a la butxaca en una cervesseta, uns dolços, ... Els forns àrabs van començar a existir fa molt de temps, però ara despunten amb una nova oferta de pa autòcton, amb noms tals com "xapata del pirineu" que no té res a veure amb els forns suposadament catalans "d'estètica de tota la vida" del carrer comptal, on pots adquirir pa sense ànima pel preu del caviar. En canvi, les noves fleques àrabs abaixen els preus d'un dels productes que en els últims deu anys s'ha encarit proporcionalment més que el tabac, i ho fan amb un nivell de qualitat molt més alt.

Curiosament aquests nouvinguts son els que percebem com a tals, i els que aixequen ampolles davant la pèrdua del nostre status quo. En canvi comerços que abans no existien i que ara sí com la Sirena, l'Starbucks, el Fres & Co, les tavernes irlandeses, ... ni els percebem com a canvi, ni ens adonem de que hi havia allà abans.

Per als que hem de soportar aixecarnos cada diumenge amb el so de la gralla i els 8 avis que ballen sardanes davant de la catedral estem molt agraïts que hi hagi gent que vingui de fora i ens portin nous reptes y noves flaires. Al contrari del que pot semblar des de fora, una "avinguda Dropsie" la quotidianeitat està plena d'alegries.

diumenge, 17 de gener de 2010

Nada nuevo bajo el sol. La utopía moral

De entre tanta paranoia distópica siempre hay aquellos grupos que siguen enarbolando que las utopías siguen en pié. Que llegará un mañana pleno de abundancia, en el que la abundancia nos eliminará todos los problemas. Así dicho en abstracto está muy bien, pero es que hay " supuestas utopías" cumplidas que consideran cosas como que la homosexualidad es un problema.

En este punto se sitúan muchos grupos entre los que cabe destacar Zeitgeist y su amplio despliegue mediático por internet. A mi personalmente su capacidad de absorción y medios me recuerdan un poco a los principios de la UCE. Si nos fjamos en lo que nos relataron dos tertualianos de la célula de Zeitgeist Barcelona su utopía revolucionaria se basa en construir una nueva sociedad en la que todas las cosas serán más perfectas ya que trabajaremos menos, porque trabajarán las máquinas por nosotros y tendremos más tiempo.

Lástima que lo físicos no se dediquen más a revisar las teorías políticas de sociólogos y filósofos, ya que éstos no entienden de límites reales. Pongamos un solo dato, en el mundo conviven unos 7 billones de personas, de las cuales los euopeos somos de los que estamos mejor posicionados en el ranking de riqueza. Entonces si intentamos llegar a una sociedad más justa; ... ¿a los europeos nos tocará trabajar más o trabajar menos?

Creo que la respuesta es evidente. El principal error de las utopías es que se han situado siempre en el plano material, y se sigue usando el mismo tópico. Pero la utopía no es una cuestión material, seguramente no nos traerá una vida mejor. La utopía sólo tiene sentido, por tanto, en un plano moral. Así pués, sin el aliciente de una supuesta vida mejor no parece que tenga ningún sentido. O nos hacen creer que no tenga ningún sentido. La manumisión de los esclavos no fue una cuestión económica. Fue una cuestión moral. De hecho el sistema esclavista del sur era más rendible que el basado en mano de obra libre (eso de libre también es muy cuestionable).

No se trata de vivir en una sociedad a la que se le han erradicado los males, "al no haber desigualdades no habrá crímenes". Si de repente nos encontramos con una sociedad en la que todo está marcado de antemano, por muy bucólico que sea, estaremos en una cruel distopía, la mente humana es impredecible para lo bueno y para lo malo.

diumenge, 3 de gener de 2010

Nada nuevo bajo el sol. Decidir sin alzar la voz.

Hace unos meses ante el marasmo comunicativo de la gripe A. El gobierno se sumó a golpe de talonario a uno de esos ejemplos de despotismo ilustrado al que nos tienen acostumbrado.

Una suma de varios millones para comprar una vacunas que tendríamos que demandar ante la alarma desatada. Pero ya se sabe que una cosa es ir corriendo al Carrefour a comprarte el TDT por que si no te quedas sin tele, y otra muy diferente ir corriendo al médico a que te meta una aguja (y este año además tenían que ser 2 o 3), cuando además ellos mismos pasaban de ponérsela.

De virus mortal pasó a ser peligroso, de ahí a peligrosillo y de ahí pasó a ser que mejor pillamos la gripe A que la otra, que hasta se pasa mejor por que te duele menos la cabeza que con la de cada año.

Pero entre toda la movida se consiguió una serie de cambios a nivel internacional que dan un poco de miedo. La OMS cambió el significado a una palabra (que por cierto si ese cambio tiene aplicación retroactiva los historiadores tienen mucho curro por delante ante esta corriente revisionista de la peste negra, u otras pandemias). Se consiguió que las farmaceuticas quedaran exemptas de efectos secundarios de sus vacunas (la normativa europea quiere prohibirnos cosas como el huevo y la leche frescas y substituirlos por derivados pasteurizados pero en farmacopea todo vale, y sin responsabilidad). Se elaboró un plan logístico de distribución relámpago de antídotos (para la población blanca). Y se hicieron campañas de sensibilización de esas que tanto gusta a los que fabrican cosas de usar y tirar (pañuelos, mascarillas, vasos, ... todo puede estar infectado!!).

Pero, aún y así los datos hablan por si solos. España ha rechazado 24 millones de vacunas sobre el pedido original de 37 por que nadie se las pone, una millonada que supongo, nos habremos ahorrado en todo ello, y que esperemos sirva para alguna otra causa necesaria. Y así resulta que al final sí que tenemos poder para decidir; esta vez el silencio, como muchas otras, ha sido un grito mucho más alto que cualquier: No pasarán.

Y es que supongo que si los sistemas logísticos hubiesen actuado más rápido, seguramente hubiese picado más gente incauta que se hubiese inocuado la vacuna; su sistema se perfecciona, pero es que como dice un provervio chino

se puede engañar mucha gente un tiempo
se puede engañar mucho tiempo a poca gente
pero no se puede engañar a todo el mundo por siempre.


y por tanto tardaron demasiado, las voces críticas tuvieron tiempo de reaccionar, entre ellas Teresa Forcades, quien su trabajo la lleva a haber entrado en las filas del Polonia TVC. Que aunque le reste potencia de discurso y credibilidad, su figura humorística la eleva a palmarés de la agenda política. Seguramente una mujer que ha pasado mucho tiempo entre la high class del palmarés médico y ha reaccionado escandalizada ante los argumentos neomalthusianos y filoracistas de esta comunidad tan selecta.