diumenge, 4 d’agost de 2013

L'equació del preu de mercat. Les elèctriques a Espanya


Ara que el monopoli de l'energia més cara d'Europa (l'elèctrica a Espanya) fa veure com un monopoli pot imposar el preu "de mercat" sense cap oposició, jutge i part. És hora de replantejar-nos les armes dels pobres i com el seu ús ha estat criminalitzat amb arguments llunyans a la realitat.

Per armes dels pobres, em refereixo òbviament, al frau, a no pagar una part o tot el cabdal elèctric. Aquesta pràctica ens du a un pensament automatitzat: les persones que no paguen encareixen la factura elèctrica i la part que ells no paguen la paguem entre la resta.

Aquest axioma tan determinant porta inserida un munt de ideologia que no és evident però construeix la frase i la nostra manera d'entendre el món.


1.- el preu depen dels costos. 

Aquesta frase té 2 problemes molt concrets. Primer, que entenem per costos; i segon, el preu no depén dels costos. Una empresa com Endesa que sosté una directiva de salaris estratosfèrics, ... estem parlant d'un cost, o d'un benefici?

El preu es determina a partir de quin vol ser el guany obtingut per l'empresa, dins d'un mercat que ofereix unes possibilitats (oferta-demanda). Al ser un monopoli, la segona opció no té lloc com a estratègia de competència amb la resta d'empreses, però sí que hi ha una elasticitat marcada per quant està disposada la gent a pagar. Per tant el preu de l'energia depén de lo aceptable d'aquest.

El que no podem fer és concebre els sous de la directiva com un cost, una directiva tan excesivament abultada, en realitat encobreix un benefici que no està declarat, i que obviament també surt del preu que hi ha a la factura.

Si ho mirem des de la seva òptica a més veurem com aquest cuadres directius, la major part de les vegades ni tan sols tenen coneixements del sector (desconec si J.M. Aznar seria capaç de diferenciar entre 2 conceptes tan senzills com CA i CC) si no que són escollits a partir d'unes elits socials i familiars. Des d'aquesta òptica, l'empresa prova de mantenir contra més directius i amb més alts sous millors, ja que aquest fet ajuda a augmentar el seu poder com a classe social dominant.

Per tant, el que estem pagant en la factura és el cost de l'energia sumat al manteniment d'unes jerarquies aristòcrates. Com els impostos tenen un repartiment dels mateixos més o menys equitatius (les pensions és la factura més gran del nostre estat), és la forma de generar uns impostos que van directament al manteniment de les classes dominants, recordant al més pur estil feudal.

2.- classisme per se

En cap frase trobarem com hem assenyalat abans que el cost dels directius que soporta l'empresa és el problema del preu elevat de la llum, si de cas, d'una mala gestió. Però el mal concret de la nostra factura elevada és endèmic degut al petit frau acumulat. Hi ha un mecanisme inconscient marcat en el nostre imaginari col·lectiu que és que el fet de com es gestiona l'empresa no és cosa nostra.


La falàcia

En un món ideal on les persones treballen pel bé comú, i l'empresa escull la millor opció per a obtenir una relació favorable de costos-beneficis, obviament el frau aniria en perjudici de totes les persones. Però el problema és que no venim d'un món ideal i el frau es practica en totes les capes del procés. El problema és que tenim al mateix nivell el frau fet per una persona que té treballs inestables, viu en mig de la precarietat, ... i el frau esdevé l'estratègia de supervivència en un món on la sort (i la cuna) comença a influir molt més que no pas l'habilitat o la dedicació. I el frau de un directiu que desvia contractes a una empresa familiar amb grans comissions de pel mig.

Per tant si entenem el preu, com la dialèctica entre el que l'empresa vol aconseguir de benefici i el que la gent està disposada a pagar, el frau no entra en l'equació com a factor negatiu en el preu, si no que s'entén com a factor possitiu, més gent està dispossada a fer frau, més a de baixar el preu per tal d'aconseguir que la gent no torni a fer frau. (Excepte en comptades ocasions, el frau per se no és la opció generalitzada).

Preu = dialèctica entre el benefici esperat i la capacitat subejctiva de pagament, amb un límit real de la capacitat objectiva, i els costos reals, més la part proporcional de frau.

Tenim que en cas de que el frau pugi, puja el preu, però en caure la capacitat subjectiva de pagament, també baixa el preu.

En el cas de que el monopoli sigui omniscient, i a més degut a que és un servei públic obligatori (no és així però per a moltes coses sabem que si no s'està censat i amb l'alta de la llum i de l'aigua ens podem trobar amb moltes trabes), no hi ha cap forma directa de fer baixar el preu, que no sigui mitjançant el frau.


Formes indirectes (polítiques i organitzatives) de fer baixar el preu a llarg plaç.

Les cúpules directives d'aquestes empreses són grans coixins de nepotisme on col·locar familiars i desviar grans quantitats de beneficis que haurien de tributar com a tals com si fossin costos, sous, contractes, ... per tant la primera necessitat de demanda és la limitació dels sous de les cúpules directives i del nombre de directius en les empreses, car els seus sous, i el seu nombre són un frau difícilment demostrable, però un frau. Seguit de la transparència informativa sobre concessions, contractes, ... per tal de poder auditar si és necessari com s'adjudiquen els contractes i a qui.

L'altre, de caire organitzatiu és la de via cooperativista, començar des del consum a canviar tota la piràmide. Per això no entenem el fet de ser més racionals consumint, ja hem vist com ara la llei penalitzarà a qui menys consumeix, la racionalitat del consum és una bona opció global, però no pas de correlació de forces per tal de tenir un sistema elèctric amb un preu just. Per consum entenem les cooperatives de producció o consum, en aquest cas organitzades a partir d'empreses socials que abarquen els 2 punts ara mateix abarcables de l'esquema, la producció i la comercialització, i per això el cas més emblemàtic el tenim a Som Energia.