dimarts, 24 de març de 2009

La por a la participació democràtica a la UB

Els estudiants de les diferents facultats han sigut notícia aquests últims dies. Intentarem anar a pams amb els fets i les dades per treure'n l'entrallat del que vol dir participació política.

Els rectors de les universitats van passar a ser elegits de forma directa arran de l'aprovació de la LOU. Recordem, aquella llei que va aprovar el PP i que el PSOE estava en contra, però que quan ha arribat al poder ha modificat molt nominalment. El terme aquest de forma directe, mereix una especial atenció. Sempre se'ns diu que la forma directa d'escollir els representants és la més adient, ja que és la més democràtica. Aquesta suposició el primer handicap amb el que es troba és la desconeixença absoluta del candidat, les seves propostes, i les alternatives. Per si no és evident, els cartells electorals (que paguem tots i totes i de barats res) solen ser l'efígie del candidat amb totes les pincellades de photoshop possibles (tant que hi ha casos que els imitadors s'hi arriben a assemblar més que els originals) amb una sesuda i treballada reflexió: VOTA. La forma d'elecció directa funciona quan el candidat és algú a qui podem conèixer i d'alguna manera saber-ne draps bruts i punts forts. Si no, qui es possarà a cercar que en Dídac Ramírez és president d'una empresa que funciona a la universitat sota el nom de Cultura Innovadora i científica SL la qual en el 2007 ha tingut pèrdues. I la qual té el 100% de la participació en mans de l'empresa Enantia, la qual al 2007 va tenir molts beneficis. Però clar, això no ho expliquen els cartells electorals.

Es difícil fer una investigació més curosa, però sembla (i potser m'equivoco) d'aquestes empreses que segueixen l'habitual tònica d'empreses vinculades a capital públic amb pèrdues i que depenen sencerament d'altres de capital privat, i que en canvi tenen guanys ostentosos. De fet m'agradava més la forma de corrupció anterior en la qual li donaven els diners directament i no calia inventar tanta parafernàlia.

Així doncs, parlem d'un home de negocis, i format en el llenguatge i la terminologia empresarial, la qual en els últims anys ha aprofundit molt en tot el que gira al voltant de la qualitat i les formes empresarials. I tot això, entre altres coses gira al voltant de 2 conceptes. Eficàcia i eficiència.

Eficàcia: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat
Eficiència: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat amb el mínim de recursos.

Així doncs, tenim unes eleccions a rector amb índex de participació del 10%. I amb uns recursos gastats per l'administració i pels propis candidats totalment desconegut. Tenim per l'altre banda un referèndum estudiantil amb una participació del 20% i sense gairebé cap mena de recurs. Està clar doncs, que tot i no ser una meravella els estudiants han demostrat ser més eficaços i més eficients alhora d'aconseguir la participació democratica.

Aleshores per què el rector de la universitat Dídac Ramírez, no accepta la coorganització d'un referèndum o altres mecanismes de participació? si els estudiants han demostrat que amb menys medis poden ampliar la cultura democràtica? No era això del que anava la democràcia? Està clar, que quan la participació és real s'han de fer concesions, la democràcia avança, però és més fàcil prendre les decisions en solitari.

No és aquest l'únic cas. L'aprovació de la LOU es va fer a l'autònoma al 2002-3 amb la votació negativa del claustre, després dels següents fets. La votació va ser a mà alçada i el recompte fet pel rector i afins va ser a favor de la llei, es va haver de fer un recompte més neutral per tal de demostrar que els vots eren majoritàriament contraris. Jutgeu vosaltres mateixos.

I d'aquí arribem a les càrregues de dimecres. Justificades perquè hi va haver 2 incidents violents a les universitats. 2 incidents que, en cap cas s'han demostrat. En cap cas s'ha demostrat que tinguin cap mena de relació amb la participació política vers els procés de Bologna (pel que jo se a tot espai massificat és molt i molt probable que es doni en algun moment un altercat violent). I que es va donar en altres facultats on aquestes persones no hi eren.

Anem a pams, el rector reconeix la maduresa política dels estudiants en les seves declaracions i el seu comportament exemplar. Ocorren dos fets que no son demostrables, ni tampoc relacionables directament. I per tant, la solució obvia és la de enviar a sufocar violentament, a una gent que ha tingut un comportament exemplar (reitero dit pel Dídac Martínez mateix).

Legalment per saber si hi ha hagut un culpable d'un delicte s'obre un procés d'instrucció, en el qual el jutje instructor provarà de trobar proves suficients per saber si una persona a comés un delicte i per tant començar un procés judicial. Les assemblees de les diferents facultats han fet algun comunicat cridant a la violència? es pot provar que sindicats universitaris hagin organitzat barricades i incidents violents a les facultats? Aleshores, l'estat de dret on queda? La pressumpció d'innocècia, on queda? Però també en llenguatge econòmic aquest argument no s'aguanta per enlloc. Segons els diagrames de detecció de problemes en el procés productiu s'ha de cercar una relació entre les causes i els efectes (diagrama de dispersió).

I ara anirem més enllà i mirarem de prop les càrregues, aquelles en les que en Didac Martínez perd la seva part de responsabilitat. I ho farem a partir de les explicacions que ens en fan d'elles. Bàsicament el comportament es déu a que hi havia encaputxats dins del sector dels estudiants. I això per tant, justifica el fet que els mossos anèssin encaputxats i sense els nombres de placa visible (anoniamt pur i dur és igual a impunitat pura i dura). Però els mossos anaven encaputxats des de l'assalt a la UB en la que els estudiants estaven en pijama. Les càrregues de davant de la UB, ara ja sí visibles per les càmeres, tampoc no hi havia cap estudiant encaputxat. Durant les càrregues de la tarda, es podia observar exactament el mateix. I a la nit, ara ja sí es va aconseguir la fotografia desitjada. D'una manifestació de més de 1000 persones un grup de 10 persones encaputxades i amb pals. De fet si se'm permet la observació, JA TRIGAVA! un cos policial et pega impunement a les 5:00, a les 8:00, a les 11:00, a les 17:00 i a les 22:00. Sort que en el nostre país la posessió d'armes de foc està molt i molt restringida, si no els fets de Via Laietana s'haguessin convertit en una massacre. Amb un comportament com aquest està clar que algú saltarà.

Després de 4 mesos de fer efectiva la participació, de no obtenir cap mena de reconeixement i de ser reprimit un una jornada que recordava temps passats, està clar que la frustració està a flor de pell. I una de les manifestacions més normals de la frustració és la violència.

Així doncs, senyors polítics de torn, la pilota està al seu terrat. És ara que han de demostrar quin lloc ocupen i la seva defensa de la democràcia. I reconèixer que s'han equivocat, que hi hagut errors, i que això mai més es pot tornar a donar. Reconèixer-ho davant de tota la comunitat universitària i acceptar les crítiques per dures que siguin, i actuar en conseqüència amb aquestes. Però ja sabem per moltes altres experiències que la participació democràtica i la sortida a aquest conflicte de forma dialogada serà el que no passarà mai. La llei del més fort, un cop més ha estat imposada, i ara ja no sembla haver-hi marxa enrera.

dissabte, 7 de març de 2009

Les parets parlen. No more tourist places

Ubicació: Botiga de cotxets per a guiris, prop de Sta Caterina

Aquest missatge, segons els antropòlegs de Turiscòpia, podria estar perfectament a l'alçada dels missatges que deixaven els nazis als jueus (no volem botigues de jueus). Quina mania, no? aquesta de relacionar-ho tot amb els nazis? L'altre dia un amic hem comentava que els fils dels missatges que degeneren en insults en els forums d'internet, acaben anant a parar als nazis. Però com que es veu que els nostres companys de bloc, pensen que l'arrel que suscita la fòbia al turista, és la mateixa que suscita el racisme, podem començar per aquí.

Per tant, que hi ha de cert i que hi ha de fals en la subjectivització de racista a aquelles persones que fan política en contra del tursime. Car l'Eva Fernàndez de la Favb, i d'altres personatges de l'esquerra institucional fan la mateixa comparació.

Així agafem frases que descriuen el racisme, extretes de la Wikipedia:

"El racismo es una forma de discriminación de las personas recurriendo a motivos raciales, tono de piel u otras características físicas de las personas, de tal modo que unas se consideran superiores a otras". Vaja, hi ha tursites blancs, els hi ha negres, els hi ha amb unes certes característiques tòpiques (obessos de McDonald's) o els hi ha de totes mides. Per tant, o reinventem el concepte de racisme, o de moment no ens val aquesta acepció.

"El racismo tiene como fin intencional o como resultado, la disminución o anulación de los derechos humanos de las personas discriminadas". Aquesta frase és molt més interesant. Així aquest nou racisme hauria de fer una modificació petita en la frase anterior, només caldria canviar "drets humans" per "privilegis". Car en podríem fer un revisionisme del moviment obrer argumentant que era racista amb els empresaris.

Ho provaré d'exemplificar en un context diferent. Convocar una reunió a la universitat era feina titànica, no pel fet que no poguessim fer-ho, si no pel fet que el nostre cartell quedava sepultat en qüestió d'hores sota l'allau de cartells més grans i amb més colors (i ja de pas amb persones pagades tot el dia per col·locar-los) de festes erasmus i similars (si algú es passeja per qualsevol universitat, veurà com el que més abunda són festes erasmus, no és una qüestió de racisme). I per tant, sí; tothom té dret a posar els cartells que vulgui, però ja sabem quins es veuran, i quins, no. I en el moment en el que es demani treure'ls o es treguin per acció directa, ja sabem que la consecuència serà ser titllat de (amb un 25% d'error, ... nazi).

Així tenim un govern que impulsa el turisme com a solució econòmica, unes empreses privades que cerquen el lucre amb unes condicions determinades (pagar poc i obtenir molt, i quan això no es compleixi, possar la botiga en un altre lloc, que no es quedaran aquí el dia que vinguin maldades), i tot això en un espai limitat. I en un context de llibertat de mercat (eufemisme per referir-se al terme ideològic: capitalisme).

És així com les condicions polítiques i econòmiques generen un actor privilegiat. L'ajuntament els dóna facilitats en les normatives, i el FMI ja s'encarrega de fer les normatives internacionals que la nostra ciutat ha de complir sense les quals això tampoc no es podria donar. Tenint en compte que el nombre de locals és limitat i que les persones que viuen en un barri tenen una sèrie de necessitats que cobrir (ho podem traduir per drets), tenim que el fet que cada cop que s'instal·la un actor privilegiat (comerç turístic) en un local ho fa a costa d'algun actor (comerç de proximitat) que garantia els drets d'aquella població.

Així doncs caient en el reduccionisme i fent gala del tòpic més absurd, qui és més racista? el veí que s'oposa als privilegis per part d'una població d'oci. O el turista, que acumula privilegis a partir dels drets d'una població convivencial.

Està clar, que la pregunta anterior hem sembla absurda, ja que com dèiem al principi, els nazis són el gran boc expiatori de la nostra societat, i quan no tenim arguments recorrem a ells, per garantir que nosaltres som els bons.

dimarts, 3 de març de 2009

Crítiques al bipartit per la despesa publicitària

Encara no se sap exactament quina és la quantitat que l'ajuntament va gastar l'any anterior en publicitat, però sembla ser que ronda entre els 43.600 i els 60.000 € diaris, (entre 16.000.000 i 22.000.000 € anuals) el que suposa més o menys un 1% del pressupost municipal.

link

Aquesta dada és significativa alhora de parlar de turisme a la ciutat. És el gran manà del motor econòmic i per tant s'ha de cuidar. El problema (si no entrem a valorar res més que l'aspecte monetari) és quan s'acaba invertint més del que s'extreu. Aquest fenomen també l'ha provocat el capitalisme en altres àrees on hi ha posat la mà. L'agricultura monocultiu extensiva del mig-oest americà n'és un dels grans exponents. Una agricultura que produeix molt, però que amaga uns pressupostos esgarrifosos, i també unes conseqüències malaltises, sota el que es coneix com a llei de rendiments decreixents.

1.- L'ús de superfosfasts i supernitrats artificials necessita d'una extracció altament costosa en un altre punt. Per tant s'està treballant la terra en 2 punt per comptes de un. A part de que es sol imposar un cultiu rentable, per comptes d'un cultiu natural.

2.- La infraestructura de transport, de llocs de producció específics centralitzats a llocs de consum, és molt cara i necessita encara més aportacions energètics per tal de mantenir el producte comestible.

3.- Els monocultius extensius són molt permeables a plagues i altres problemes no previsibles. En cas de que el problema faci mella es perd tot, i a més al no haver diversitat la plaga no sol trobar cap resistència, ja que la plaga també funciona de forma especialitzada molt millor. El que fa que s'inverteixi molt més encara en evitar aquestes plagues, ja que l'agricultor s'hi juga molt.

4.- La qualitat del que mengem sol ser inferior, ja que un dels factors principals de la qualitat no està en el volum, les fruites necessiten el seu temps, i si creixen ràpid la concentració d'aigua és major que la de nutrients.

En conseqüència tenim que és un model que si ho mirem des del punt de vista energètic, posa més energia a la terra de la que n'extreu.

Ara intentem transposar l'esquema anterior al turisme de la ciutat de Barcelona.

1.- Es creen en la ciutat de Barcelona models copiats d'altres indrets del món. Tant en teoria urbanística i model de ciutat, com en la importació (còpia) clara de tòtems rellevants. Es pot veure clarament amb la polla del francès (còpia exacte d'una de Londres), l'hotel Vela (còpia exacte d'un altre de Dubai), ... el que provoca que la ciutat es vegi ofegada pels supermonstres i el ritme i la producció pròpia es vegin desplaçats. Tot i que el reclam de la ciutat segueixen sent els edificis noucentistes i no les vitrines de vidre de 40 alçades.

2.- Depenem de grans xarxes de comunicacions que tenen un cost de manteniment altíssim i que per mantenir la confiança en el producte han de ser cada cop més ràpids i còmodes. No és d'extranyar doncs que la qualitat de l'Ave, de les comunicacions amb l'aeroport, l'ampliació del port pels creuers, es faci a costa de les formes de transport més quotidianes.

3.- En cas de que aparegui un competidor més competent en edificis de vidre, o la demanda es tornés de sobte més exigent, o hi hagués alguna mena de catàstrofe urbana com una gran vaga dels treballadors/es del sector hoteler que volen un salari digne (car la major part no el tenen). La demanda turística se'n aniria a cercar un altre lloc.

4.- La qualitat del servei ofertat al turista és cada cop menor, en realitat es viu de rendes dels moments d'acumulació i això ja està acabant. L'encant dels llocs no són en realitat l'acer i el vidre, si no els tallers d'artesans, la seva vida al carrer, la seva idiosincràsa. I això cada cop és menor, ja que l'afany de lucre ho substitueix per altres formes més rendibles a curt termini. el problema serà que quan la confiança en el producte es perdi, ja que el turista no s'empasi el rollo, no només deixarà de venir, si no que serà una feinada recuperar la qualitat aprtint d'una terra tant contaminada.

Així doncs, si mirem els pressupostos destinats a publicitat, i com creixen cada any, i els pressupostos destinats a millorar les comunicacions pels turistes, millorar la seva estada, i com també creixen any rera any... ens adonarem que estem arribant a la llei de rendiments decreixents. Cada cop per extreure el mateix es necessita treballar més. El que com no i ha un departament que englobi tot això, tot queda en el camp de l'externalització i serà impossible de saber.