De las llaves a las cerraduras. Precarització i inestabilitat en cadena

El paradigma dels treballadors/es estables o especialitzats en quelcom que perfeccionen amb el temps sembla ja un tant caduc en la societat occidental. Els esquemes semblen adaptar-se més a la versatilitat i la flexibilitat, ja que són les aptituds que ara més demanda el mercat. De totes les conseqüències que se'n deriven les que vull analitzar són la facilitat (que esdevé necessitat) de moviment continuu de feina, barri, relacions socials.

Aquesta inestabilitat és la causant, doncs, d'una tendència a tenir relacions poc duradores, el que ens porta com ja sabem per experiència pròpia que els començaments allà on vas solen ser complicats i si a més no podem treure'n un rendiment a llarg plaç és encara més difícil que ens hi impliquem. Traduït a la okupació és molt difícil el fet que s'impliqui en la creació de xarxes veïnals si es pensa que aquestes seran poc duradores. És el mateix que ha anat passant amb els lloguers arrel de la llei Boyer i la posterior LAU que establia els mateixos en 5 anys de durada, la major part d'inquilins en saber que la seva estada a l'edifici podia esdevenir tant curta van començar a despreocupar-se del mínim manteniment col·lectiu.

És en aquest context en el que neix la tendència globalitzadora de les lluites, que no és més que el fet que en democràcies parlamentàries (governs que no et fiquen a la presó per fer propaganda política) petits grupuscles tendeixen a ser coneguts arreu del món per altres grupuscles semblants al seu, però són completament desconeguts per la major part de les persones amb les que els seus membres mantenen relació en la seva quotidianeitat. Tot i que el discurs dominant de la okupació a Barcelona titllés en el seu moment als antiglobis de nens de papà, i es dediqués a possar-li pals a les rodes, les seves similituds són més que no pas les diferències.

Per tant, la primera tècnica que afavoreix la supervivència és el fet de cercar més gent que es defineixi pel mateix patró i les mateixes idees i estigui a la vora per tal de defensar els interessos comuns. Si feu un repàs a les okupacions normalment quan apareix alguna casa, els voltants es comencen a poblar ràpidament mentre no trobin cap impediment. I així són aquests els que incentiven noves okupacions i les noves okupacions les que donen aixopluc als últims desallotjats en l'impàs de trobar un nou inmoble.

Els antics viatgers que portaven noves idees a les comunitats ho feien sota diverses condicions normalment, el fet d'instal·lar-se a la comunitat, i parlar el mateix llenguatge que la mateixa. Els grans pensadors no han incentivat directament si no revolucions burgeses (sense cap ànim peioratiu vers la paraula burgés) però un forani que escriu frases manides a les parets, i trenca les normes de convivència social (per molt carques que siguin aquestes) no es fa un lloc en les xarxes de solidaritat preexistents, i menys encara les genera quan la gentrificació les ha fet desaparèixer.

I és així com cada element s'atomitza de la resta, ja que la precarietat no és un terme laboral, és un terme vital que exigeix la lluita constant del individu per obrir-se pas en un món hostil, és l'American Way of Life en estat pur, la que et porta a lliurar-te de tots els lligams emocionals i personals que coharten la teva llibertat per poder correr fins a l'infinit en un món accelerat. O el que és el mateix, deixar que els teus pares se'n vagin a l'asil. És la lògica de l'atomització, del treure lastre. Els únics revolucionaris de veritat són els *al gust* i la resta s'equivoca i no haig de perdre el temps negociant amb ells, o arribant a postures comunes, són un estorb, he de seguir corren.

I així que es prefereix la lògica de la inestabilitat que viu al 100% i a tota velocitat mentre es pot aguantar el ritme a cercar formes que asegurin la pervivencia, la continuïtat, i la connexió amb altres grups socials completament diferents. La èpica de l'heroi abans que la xarxa de la teixidora.