dimecres, 29 de juliol de 2009

La biblioteca de Newton

Issac Newton, (1643-1727), va establir el sistema que rejeix les lleis de la física durant més de 300 anys. Les seves aficions, com les de cualsevol mortal amb temps de sobres, van ser variades y va poder cultivarles al llarg de la seva vida.

La seva biblioteca personal tenía volums relacionats amb els seus temes d'interés. Però el que crida l'atención és l'escasetat, en proporció, de llibres de física, matemàtiques, mecànica, ... de lo que avui s'enclaustra sota l'etiqueta de ciències. I en canvi la profussió de llibres de teologia, i altres branques.

Crec que podem observar un mimetisme semblant en les biblioteques de ciències i les de lletres. l'allau d'autors que han escrit sobre tal o qual matèria que afecta a la societat és asfixiant. En canvi el clima a ciències és molt més relaxat. No hi ha tanta gent que es contradigui (encara que sí que n'hi ha), i que simplement tregui llibres per a contrariar-se mútuament. Segurament per que per arribar a contradir-se s'ha de saber i estudiar molt, no com a lletres que amb saber parlar (o vomitar) ja n'hi ha prou, i és que això no és només una tradició de les dretes.

S'ha sapigut arribar a un estàndard de qualitat, que fa que quan algú qüestioni la teoria de l'evolució dient que venim d'Adam i Eva, se li faci poc o gens de cas (al menys a Europa).

I aquesta és la tradició que ha premiat en la política del nostre país. El complexe de cua de lleó (Europa), el mateix complexe que ens du a viure en el país europeu que més defensa a ultrança la inalienació de la propietat privada, tot i que els seus codis legals (article 33) diguin altre cosa. I és que tots volen arribar a la meta sense haver fet la carrera. I això ha traspassat tal qual als moviments socials, que som capaços de generar gairebé ni un sol "producte" de qualitat.

Segurament lo millor serà deixar la política en mans dels industrials, i que la gent de lletres ens obliguin a fer 4 anys de física o altre carrera similar. De fet molts dels industrials (tot i que no de carrera) dominen de veritat la política del país, mentre l deixen la cara visible als de lletres.