diumenge, 14 de març del 2010

El alago como fuente de mediocridad

Recordo un llibre d'anglés que tenia un amic de petit. El primer tema, com en el 99% d'aquests llibres és dir hola i com estàs. Però està clar que un llibre editat sota el segell Disney no es podia contentar amb un simple aprenentatge lingüístic i carregava les tintes en el to moral, ja en la primera pàgina.

"How are you? I'm fine thanks. Como estás? Bien, gracias. - siempre hay que decir bien, puesto que es de mala educación agobiar con los problemas a los demás".

La negativitat ens és prohibida. Dir no, és en certa mesura una aberració. La construcció social correcte es basa en dir sempre sí. Sempre hem de ser amics, hem de dur-nos bé. Tot està sempre bé i és molt harmònic. És el que en coneixem com a bonrollisme.

La construcció del sí ve per tant definida de forma omniscient per una mena de norma moral en la que no s'ha d'ofendre, ni preocupar, ni alterar ningú, i ja de retruc l'ordre establert. Sempre ens agrada allò que fem, per que si no ens agradés per que nassos ho hem fet? Acceptar que ens agrada falsament és més sencill que acceptar que ens hem equivocat. Hi ha gent que només llegeix les crítiques possitives diuen.

El no és per tant l'escena de lo aberrant. Si no es pot acabar destruint la psique d'algú i desmoronant-lo. Tot és ensucrat i tot t'ha d'agradar, si no, no ho facis. Les crítiques negatives no són agafades com a forma de superació, si no com a que qui les emet és un perturbat.

No hi ha esperit de superació, fer les coses a mitges és aprobar (treure un 5). Quan en canvi només demostra que en sap de la matèria i la domina aquella qui en treu un 10. A partir d'aquí tot és excel·lència. Diuen els shifu xinesos que els europeus som com fantasmes que no entenem allò que fem, que mentre tingui la forma ja ho donem per vàlid. Mentre que els veritables mestres en qualsevol art saben que només necessiten un sol moviment per arribar a l'excel·lència.

I és així com no podem dir que no a aquells que són dels "nostres" i en canvi resulta de lo més senzill dir-ho a aquells que són dels "altres". I així cada cop que ens trobem amb alguna cosa que està mal feta i la donem per bona perpetuem aquesta mediocritat en la que tot val. L'exigència es torna en atac, i l'excel·lència no té cabuda en un món tan superficial.

Mentrestant tot això serà interpretable pels amics de la posmodernitat més acèrrima que han trobat en aquesta ideologia la base per justificar la seva mediocritat i la propera subvenció per a una ralleta més.