les fulles de la tardor

Aquest any com ja ve sent tònica general les fulles tarden a caure, però fins i tot aquest any han caigut de forma molt més tímida. Ja no és aquella catifa de fulles que jo recordo de quan era petit que inundava tot el passeig, ara cauen a etapes més tranquil·les. Sembla que la ciutat ha domesticat els plataners bords que la sometien a un marró omnipresent.

De petit aquelles fulles eren un crepitar suau sota els peus, de fet fins a l'alçada dels genolls, i normalment aquella mateixa nit plovia i al dia seguüent es convertia en una catifa humida. És un dels pocs records agradables que hem queden de la infància. I encara ara intento d'anar a mateix passeig i jugar a fer-les volar una estona.

De tota manera en una ciutat com Barcelona, no hi ha espai per veure caure les fulles. No és un neguit de romanicisme és un neguit de poder apreciar el pas del temps, de sentir-se anclat a alguna cosa, de no perdre's. Però a Barcelona, les fulles de la tardor tenen la mateixa consideració que les deixalles, estan allà fins a que el camió de BcNeta no higienitzi el nostre record. Higienitzar, aquest és el mot.

L'ideal de la ciutat el dissenyen els rics del Psc en mansions a Collserola, persones que no la trepitgen però que en canvi saben el que ens convé, ja que no deixen ni un sol rastre de res més.