diumenge, 11 de novembre de 2012

Domingo misa (Xerrada en suport als companys de telefònica)

La configuració de la taula m'evoca fa uns 40 anys, un moment en el que organitzacions veinals, comunistes, sindicals i catoliques treballaven plegades o encabalcades.

El discurs seguia sent una mica aquell discurs que va hipotecar les organitzacions més radicals de la epoca. La construccio d'una disculpa, d'una sort d'exculpacio de tots els mals a aquells que es consideren immaculats. Una dignitat politica, un limb en el que el discurs per art de magia els tranporta al paradis.

El bon salvatge, la manera com els Webb tractaven els obrers, la manera com crist tractava els pobres, ...

Seguir per aquesta via ens podria dur a negar el discurs de classe, neguem que la consciencia esdevingui pel lloc que ocupem en el nostre devenir historic? Simplement la classe social no imposa un discurs als seus membres, son els seus membres els que construieixen el seu discurs.

Així, aquest "bon" discurs "electoralista" pels temps de crisis; pot convertir-se en una cadena si es que algun dia aconseguim sortir-ne. Com en el documental 72 hores, i anat més enllà, no anem a parlar de venuts, m'agradaria parlar de condicionants pels quals arribem a aquestes situacions concretes.

Les antigues CCOO van crear una alternativa sindical molt important i molt capaç, però va crear, com ara, un discurs exculpatori, un discurs paternalista. Podríem aventurar a dir que més que per una qüestió de lideratge o un exercici d'autoritarisme, estem parlant d'una falta d'empatia (no tant cap al subjecte en tant que classe social, com al subjecte en si mateix). Per això hi havia tants teorics que s'emocionaven com una col·legiala per anar a conèixer un obrer.

Finalment aquesta inoperància paternalista ens pot dur a un marc on crear un complex d'Edip social, un espai on es construeix un poder simbòlic que haurà de ser vençut per la propera generació. Estem construint un discurs que es crema ràpidament en època de carències, en època de depedència (els més petits dels progenitors, els que va a ser desnonats dels activistes) i que en canvi en època de bonança durà (en el cas dels mmss) a un relleu generacional sense ponts, cap a una terra herma un començar de nou.