dimecres, 1 de setembre de 2010

Nova època. Viratge cap a l'individualisme.

L'individualisme com a últim reducte de la impaciència. I és que són molts anys voltant pels moviments socials i no hem vull rendir. Així que encara que sigui sota una nova forma, necessito seguir treballant per canviar el món i modelar-lo com crec que és el més just.

Si als resultats em cenyeixo està clar que (jo també) he fracassat. Per molt que li possi moltes hores a un projecte no aconsegueixo que el projecte es desenganxi lo suficient de la realitat colindant. I acabes treballant a destajo i corrent obrint camí en mig de la selva per adonar-te'n que quan et gires que estàs completament sol, no del tot, jo esmpre tinc algú que m'acompanya en les corredises i això és lo que m'ajudava tant a avançar com a tornar al "campament".

Per tant, només resta la retirada a la que porto tants anys donant l'esquena. Segueixo pensant que les revolucions de un, o les teories d'un boig al damunt d'una torre de marfil no porten més que a l'absurd. Però en fi, els moviments socials no són la única comunitat potencialment revolucionària de Barcelona. De fet m'atreviria a dir que hi ha nuclis de treballadors i treballadores amb molt més potencial, tot i que amb la mateixa quantitat de vicis i manies (tot i que hem refereixo als no encuadrats). Els imponderables històrics com a fre de totes les rodes, potser per això surgeixen les avantguardes.

Per aquests motius i per altres que es desgranen de totes les coses que he anat aprenent en aquests anys he decidit deixar la meva empremta en tot el que faig. CC 3.0 by: Se que tinc un segell de qualitat prou alt en moltes coses que faig i no vull que aquest segell quedi dilucidat enmig d'una remor d'aigües túrbies que no se sap ben bé que diuen.

Els estudis sociològics dels discursos polítics ja ho diuen (de fet ja fa anys que tota la població ho sap, però sempre queda millor tenir respaldo acadèmic) que tendeixen a la uniformitat, a no dir res per a gràcies a l'ambivalència no perdre vots o simpaties de ningú i mai no tancar-se cap porta. I segueixo fermament convençut que el millor és no desmarcar-se, i seguir dins d'algun grup, però per a no desmarcar-se cal un grup dispossat a currar molt i de valent i a no desfallir. I en aquest punt les meves habilitats socials són més aviat nul·les (tinc un grau de sociopatia altíssim).

Per tant, si les aigües del pensament i l'acció pròpies s'enturbien per què hi ha una constant producció de qualitat que esperona una competitivitat interna per a una cerca de millorar-se dia a dia es genial. Però com aquest no és el clima, l'individualisme és la única sortida a poder tenir una producció mínimament engrescadora. De fet, en els últims anys, excepte comptades ocasions, només persones individuals, o petits grups informals m'han arribat a sorpendre lo suficient i a excitar la meva ment. Sembla com si els col·lectius s'hagin tornat el cau de l'inmobilisme i estem visquem una nova il·lustració en la que l'individu necessita deslligar-se de les cadenes socials per tal de poder fer avançar alguna cosa.

De tota manera, ja tenim memòria i sabem perfectament que això no és tampoc la panacea, però alguna acció s'haurà d'empendre i volem que canvïi alguna cosa per que tal i com estan les coses podem oblidar-nos-en de que hi hagi un mínim de gir en el sentit que porta la roda de lo "alternatiu".

1 comentari:

zabala azkez ha dit...

(Google y su traductor catalán-castellano patrocina este comentario)

Yo siempre me he movido más en coordenadas individualistas. Ahora llevo unos años en los que me está tentando lo colectivo, pero no termino de decidirme.

Soy bastante pesimista de lo colectivo, también bastante asocial. El individualismo a veces da alegrías, pero es una caminata por el desierto.

En fin...