dijous, 16 d’abril de 2009

Encontronada amb la primavera

La tornada de la feina és (si ens quedem amb la part que ens agrada) tot un plaer. Ja no tens cap pressa, tens la resta del dia per endavant (això els que com jo tenim la sort de plegar a les 14:00) i el major patiment és el de trobar-nos amb que tindrem a la nevera i com ens ho cuinarem. El sol cau a raudals (de vegades plou, snif) i una bicicleta ben engreixada fa que puguis gaudir de la brisa fresca a voluntat.

No hi ha camí marcat, res no s'interposa entre tu i un nou dia en el que tindràs que tornar a anar a la feina. Les opcions es multipliquen i si has aconseguit que cap de les neures de ningú amb qui treballes et marquin el dia.

Però de sobte d'un carreró estret surten tot de nens que corren i s'empaiten i travessen la via sense cap mena d'avís, ni pas zebra que et pugui alertar. La bicicleta vola, un jove és botxí i víctima d'un accident inevitable. La bicicleta sembla que amb una tarda de taller es recuperarà, el jove també, el ciclista també. No ha passat res. 100 metres més endavant, aquest cop amb les cames adolorides es repeteix la mateixa escena, tot i que aquest cop es frega l'encontronada, però no succeeix.

I és això, és que ha arribat la primavera. Les hormones adolescents demanen corre, i no s'estan de res. Si puguessin envairien la ciutat de rialles i corredisses, les pantalles restarien fosques i les Play Station sucumbirien al realisme de tocar la gent pel carrer (cosa que també està prohibida per l'ordenança del civisme a Barcelona). M'aturo amb el primer noi i li pregunto si s'ha fet mal, parlo una mica amb ell, és agradable afrontar els conflictes amb un somriure. Se'm ve la imatge típica d'un avi comprensiu que com té tot el temps del món no reganya els nets, té temps per solucionar els conflicte, i per tant els parla amb tranquil·litat. Últimament em sento vell.

Tot i que la justícia em permeti denunciar-lo seria l'estupidesa més gran del món, de denunciar a qui, ... a un noi immigrant que ha trobat nens amb els que jugar i reapropiar-se del carrer que ens ha robat el capitalisme, pel simple fet de que és gratis. No hi ha vida al carrer, només marabuntes de guiris que copen l'espai públic, que és més seu que nostre, per que es veu que ells paguen més per ser-hi (la mateixa lógica que les bicicletes que tenen menys dret a usar la via pública per que paguen menys). Però cap d'ells veu el que ha passat, té el seu timing marcat, queden 5 minuts per fer la propera foto, i no poden fer tard.

Jo per la part que em toca, espero que la propera dosi intensa de primavera no sigui tant dolorosa.