Coltan inside

Fake reaprofitat del mític i molt més extés linux inside.

I precisament el vaig escollir per que crec que complementa l'anterior. Linux inside és una forma sencilla de reinvindicar els nostres sistemes operaitius lliures dins de maquinaris que estaven dissenyats i predestinats a fer-se servir amb llenguatges propietaris. Però està clar que segueixen sent depenents de hardwares que poc tenen de lliures. De fet un dels components usat en la miniaturització i sobretot en telecomunicacions, els condensadors, estan fabricats amb un material que per extreure'l han estat necessàries 5.000.000 de morts en els últims 10 anys, aproximadament la meitat relacionades de forma directa i l'altre meitat de forma indirecta (guerres del Congo).

No puc evitar doncs pensar que tot això del linux no és més que una distracció, un joc permés dins d'un marc restringit, i amb tot el respecte a totes les persones que han desenvolupat, finançat i propagat els múltiples llenguatges lliures. Però Microsoft no es cobra tantes víctimes anuals (de segur que és responsable de moltes barbaritats igual i fins tot d'aquesta en alguna mesura també), i en canvi Intel, sí. I ens quedem en el marc de lo possible dins del 1r món, i el marc de lo possible no està en el sector primari (en aquest cas la mineria) si no en el terciari.

Fa poc he llegit Coltan (Alberto Vazquez Figueroa) i tot i ser una novel·la té molt més de realitat que la major part de pàgines que podem trobar als diaris, tant lliures com són. En alguns moments et fa ganes de llençar el telèfon per la finestra, de totes maneres et resisteixes; més o menys el mateix acte que pots trobar en la última pàgina del llibre. El motiu te'l pots excusar com vulguis, però sabem que som presoners del món que ens han legat. L'ambició també ens pot, rendir-nos no serveix de res, construir una illa de perfecció en mig de l'holocaust té tant de naif com d'impossible.

I és així que a banda d'atacs antitecnologia (que no comparteixo) la idea que crec que ens déu haver vingut al cap a molts lectors és la de si es pot fer alguna cosa al respecte. Si realment es pot aturar aquesta masacre que passa també a altres llocs relacionada amb el tema dels recursos estratègics. El mateix que podem trobar a Austràlia on fins i tot s'han suspés temporalment les lleis d'igualtat entre aborígens i blancs, fins al punt en el que no poden ni comprar més que en unes poques botigues destinades a ells, un nou apartheid motivat pel fet que els deserts en els que viuen són rics en urani.

El que hem resulta encara més curiós és el fet que el que es produeix amb l'ajut de Coltan (electrònica de consum) està gravat pel cànon de l'SGAE. Així doncs, havien de rebre més de 40.000.000 d'euros el 2008 per defensar els drets d'autor. I els drets dels miners de Coltan, qui els protegeix, em pregunto jo? Podrien servir aquests 40.000.000 d'euros per garantir-los? Aquest mineral s'extreu de la manera més barata possible, fent que els treballadors treballin fins a morir (i no és cap eufemisme) per produir els productes més barats possibles, per no contradir les lleis del mercat i ser competitius. Però després ens trobem que el preu d'aquests es veu sobre inflat per la suposada defensa d'un dret que només uns quants entenen igual que l'SGAE, i que no possa en perill la vida de ningú.

Les transaccions internacionals estan tacades de sang, ja ens ho va il·lustrar Eric Ambler amb el seu llibre "No envíeis más rosas", en el que un professor universitari intentava generar una nova categoria de criminal basat en aquests empresaris que compren i venen i en mig del camí tot queda blanc i impolut i fa que les vendes no es resenteixin per culpa de les nostres consciències sensibles.