Encontronada amb la primavera

La tornada de la feina és (si ens quedem amb la part que ens agrada) tot un plaer. Ja no tens cap pressa, tens la resta del dia per endavant (això els que com jo tenim la sort de plegar a les 14:00) i el major patiment és el de trobar-nos amb que tindrem a la nevera i com ens ho cuinarem. El sol cau a raudals (de vegades plou, snif) i una bicicleta ben engreixada fa que puguis gaudir de la brisa fresca a voluntat.

No hi ha camí marcat, res no s'interposa entre tu i un nou dia en el que tindràs que tornar a anar a la feina. Les opcions es multipliquen i si has aconseguit que cap de les neures de ningú amb qui treballes et marquin el dia.

Però de sobte d'un carreró estret surten tot de nens que corren i s'empaiten i travessen la via sense cap mena d'avís, ni pas zebra que et pugui alertar. La bicicleta vola, un jove és botxí i víctima d'un accident inevitable. La bicicleta sembla que amb una tarda de taller es recuperarà, el jove també, el ciclista també. No ha passat res. 100 metres més endavant, aquest cop amb les cames adolorides es repeteix la mateixa escena, tot i que aquest cop es frega l'encontronada, però no succeeix.

I és això, és que ha arribat la primavera. Les hormones adolescents demanen corre, i no s'estan de res. Si puguessin envairien la ciutat de rialles i corredisses, les pantalles restarien fosques i les Play Station sucumbirien al realisme de tocar la gent pel carrer (cosa que també està prohibida per l'ordenança del civisme a Barcelona). M'aturo amb el primer noi i li pregunto si s'ha fet mal, parlo una mica amb ell, és agradable afrontar els conflictes amb un somriure. Se'm ve la imatge típica d'un avi comprensiu que com té tot el temps del món no reganya els nets, té temps per solucionar els conflicte, i per tant els parla amb tranquil·litat. Últimament em sento vell.

Tot i que la justícia em permeti denunciar-lo seria l'estupidesa més gran del món, de denunciar a qui, ... a un noi immigrant que ha trobat nens amb els que jugar i reapropiar-se del carrer que ens ha robat el capitalisme, pel simple fet de que és gratis. No hi ha vida al carrer, només marabuntes de guiris que copen l'espai públic, que és més seu que nostre, per que es veu que ells paguen més per ser-hi (la mateixa lógica que les bicicletes que tenen menys dret a usar la via pública per que paguen menys). Però cap d'ells veu el que ha passat, té el seu timing marcat, queden 5 minuts per fer la propera foto, i no poden fer tard.

Jo per la part que em toca, espero que la propera dosi intensa de primavera no sigui tant dolorosa.

Coltan inside

Fake reaprofitat del mític i molt més extés linux inside.

I precisament el vaig escollir per que crec que complementa l'anterior. Linux inside és una forma sencilla de reinvindicar els nostres sistemes operaitius lliures dins de maquinaris que estaven dissenyats i predestinats a fer-se servir amb llenguatges propietaris. Però està clar que segueixen sent depenents de hardwares que poc tenen de lliures. De fet un dels components usat en la miniaturització i sobretot en telecomunicacions, els condensadors, estan fabricats amb un material que per extreure'l han estat necessàries 5.000.000 de morts en els últims 10 anys, aproximadament la meitat relacionades de forma directa i l'altre meitat de forma indirecta (guerres del Congo).

No puc evitar doncs pensar que tot això del linux no és més que una distracció, un joc permés dins d'un marc restringit, i amb tot el respecte a totes les persones que han desenvolupat, finançat i propagat els múltiples llenguatges lliures. Però Microsoft no es cobra tantes víctimes anuals (de segur que és responsable de moltes barbaritats igual i fins tot d'aquesta en alguna mesura també), i en canvi Intel, sí. I ens quedem en el marc de lo possible dins del 1r món, i el marc de lo possible no està en el sector primari (en aquest cas la mineria) si no en el terciari.

Fa poc he llegit Coltan (Alberto Vazquez Figueroa) i tot i ser una novel·la té molt més de realitat que la major part de pàgines que podem trobar als diaris, tant lliures com són. En alguns moments et fa ganes de llençar el telèfon per la finestra, de totes maneres et resisteixes; més o menys el mateix acte que pots trobar en la última pàgina del llibre. El motiu te'l pots excusar com vulguis, però sabem que som presoners del món que ens han legat. L'ambició també ens pot, rendir-nos no serveix de res, construir una illa de perfecció en mig de l'holocaust té tant de naif com d'impossible.

I és així que a banda d'atacs antitecnologia (que no comparteixo) la idea que crec que ens déu haver vingut al cap a molts lectors és la de si es pot fer alguna cosa al respecte. Si realment es pot aturar aquesta masacre que passa també a altres llocs relacionada amb el tema dels recursos estratègics. El mateix que podem trobar a Austràlia on fins i tot s'han suspés temporalment les lleis d'igualtat entre aborígens i blancs, fins al punt en el que no poden ni comprar més que en unes poques botigues destinades a ells, un nou apartheid motivat pel fet que els deserts en els que viuen són rics en urani.

El que hem resulta encara més curiós és el fet que el que es produeix amb l'ajut de Coltan (electrònica de consum) està gravat pel cànon de l'SGAE. Així doncs, havien de rebre més de 40.000.000 d'euros el 2008 per defensar els drets d'autor. I els drets dels miners de Coltan, qui els protegeix, em pregunto jo? Podrien servir aquests 40.000.000 d'euros per garantir-los? Aquest mineral s'extreu de la manera més barata possible, fent que els treballadors treballin fins a morir (i no és cap eufemisme) per produir els productes més barats possibles, per no contradir les lleis del mercat i ser competitius. Però després ens trobem que el preu d'aquests es veu sobre inflat per la suposada defensa d'un dret que només uns quants entenen igual que l'SGAE, i que no possa en perill la vida de ningú.

Les transaccions internacionals estan tacades de sang, ja ens ho va il·lustrar Eric Ambler amb el seu llibre "No envíeis más rosas", en el que un professor universitari intentava generar una nova categoria de criminal basat en aquests empresaris que compren i venen i en mig del camí tot queda blanc i impolut i fa que les vendes no es resenteixin per culpa de les nostres consciències sensibles.

La por a la participació democràtica a la UB

Els estudiants de les diferents facultats han sigut notícia aquests últims dies. Intentarem anar a pams amb els fets i les dades per treure'n l'entrallat del que vol dir participació política.

Els rectors de les universitats van passar a ser elegits de forma directa arran de l'aprovació de la LOU. Recordem, aquella llei que va aprovar el PP i que el PSOE estava en contra, però que quan ha arribat al poder ha modificat molt nominalment. El terme aquest de forma directe, mereix una especial atenció. Sempre se'ns diu que la forma directa d'escollir els representants és la més adient, ja que és la més democràtica. Aquesta suposició el primer handicap amb el que es troba és la desconeixença absoluta del candidat, les seves propostes, i les alternatives. Per si no és evident, els cartells electorals (que paguem tots i totes i de barats res) solen ser l'efígie del candidat amb totes les pincellades de photoshop possibles (tant que hi ha casos que els imitadors s'hi arriben a assemblar més que els originals) amb una sesuda i treballada reflexió: VOTA. La forma d'elecció directa funciona quan el candidat és algú a qui podem conèixer i d'alguna manera saber-ne draps bruts i punts forts. Si no, qui es possarà a cercar que en Dídac Ramírez és president d'una empresa que funciona a la universitat sota el nom de Cultura Innovadora i científica SL la qual en el 2007 ha tingut pèrdues. I la qual té el 100% de la participació en mans de l'empresa Enantia, la qual al 2007 va tenir molts beneficis. Però clar, això no ho expliquen els cartells electorals.

Es difícil fer una investigació més curosa, però sembla (i potser m'equivoco) d'aquestes empreses que segueixen l'habitual tònica d'empreses vinculades a capital públic amb pèrdues i que depenen sencerament d'altres de capital privat, i que en canvi tenen guanys ostentosos. De fet m'agradava més la forma de corrupció anterior en la qual li donaven els diners directament i no calia inventar tanta parafernàlia.

Així doncs, parlem d'un home de negocis, i format en el llenguatge i la terminologia empresarial, la qual en els últims anys ha aprofundit molt en tot el que gira al voltant de la qualitat i les formes empresarials. I tot això, entre altres coses gira al voltant de 2 conceptes. Eficàcia i eficiència.

Eficàcia: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat
Eficiència: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat amb el mínim de recursos.

Així doncs, tenim unes eleccions a rector amb índex de participació del 10%. I amb uns recursos gastats per l'administració i pels propis candidats totalment desconegut. Tenim per l'altre banda un referèndum estudiantil amb una participació del 20% i sense gairebé cap mena de recurs. Està clar doncs, que tot i no ser una meravella els estudiants han demostrat ser més eficaços i més eficients alhora d'aconseguir la participació democratica.

Aleshores per què el rector de la universitat Dídac Ramírez, no accepta la coorganització d'un referèndum o altres mecanismes de participació? si els estudiants han demostrat que amb menys medis poden ampliar la cultura democràtica? No era això del que anava la democràcia? Està clar, que quan la participació és real s'han de fer concesions, la democràcia avança, però és més fàcil prendre les decisions en solitari.

No és aquest l'únic cas. L'aprovació de la LOU es va fer a l'autònoma al 2002-3 amb la votació negativa del claustre, després dels següents fets. La votació va ser a mà alçada i el recompte fet pel rector i afins va ser a favor de la llei, es va haver de fer un recompte més neutral per tal de demostrar que els vots eren majoritàriament contraris. Jutgeu vosaltres mateixos.

I d'aquí arribem a les càrregues de dimecres. Justificades perquè hi va haver 2 incidents violents a les universitats. 2 incidents que, en cap cas s'han demostrat. En cap cas s'ha demostrat que tinguin cap mena de relació amb la participació política vers els procés de Bologna (pel que jo se a tot espai massificat és molt i molt probable que es doni en algun moment un altercat violent). I que es va donar en altres facultats on aquestes persones no hi eren.

Anem a pams, el rector reconeix la maduresa política dels estudiants en les seves declaracions i el seu comportament exemplar. Ocorren dos fets que no son demostrables, ni tampoc relacionables directament. I per tant, la solució obvia és la de enviar a sufocar violentament, a una gent que ha tingut un comportament exemplar (reitero dit pel Dídac Martínez mateix).

Legalment per saber si hi ha hagut un culpable d'un delicte s'obre un procés d'instrucció, en el qual el jutje instructor provarà de trobar proves suficients per saber si una persona a comés un delicte i per tant començar un procés judicial. Les assemblees de les diferents facultats han fet algun comunicat cridant a la violència? es pot provar que sindicats universitaris hagin organitzat barricades i incidents violents a les facultats? Aleshores, l'estat de dret on queda? La pressumpció d'innocècia, on queda? Però també en llenguatge econòmic aquest argument no s'aguanta per enlloc. Segons els diagrames de detecció de problemes en el procés productiu s'ha de cercar una relació entre les causes i els efectes (diagrama de dispersió).

I ara anirem més enllà i mirarem de prop les càrregues, aquelles en les que en Didac Martínez perd la seva part de responsabilitat. I ho farem a partir de les explicacions que ens en fan d'elles. Bàsicament el comportament es déu a que hi havia encaputxats dins del sector dels estudiants. I això per tant, justifica el fet que els mossos anèssin encaputxats i sense els nombres de placa visible (anoniamt pur i dur és igual a impunitat pura i dura). Però els mossos anaven encaputxats des de l'assalt a la UB en la que els estudiants estaven en pijama. Les càrregues de davant de la UB, ara ja sí visibles per les càmeres, tampoc no hi havia cap estudiant encaputxat. Durant les càrregues de la tarda, es podia observar exactament el mateix. I a la nit, ara ja sí es va aconseguir la fotografia desitjada. D'una manifestació de més de 1000 persones un grup de 10 persones encaputxades i amb pals. De fet si se'm permet la observació, JA TRIGAVA! un cos policial et pega impunement a les 5:00, a les 8:00, a les 11:00, a les 17:00 i a les 22:00. Sort que en el nostre país la posessió d'armes de foc està molt i molt restringida, si no els fets de Via Laietana s'haguessin convertit en una massacre. Amb un comportament com aquest està clar que algú saltarà.

Després de 4 mesos de fer efectiva la participació, de no obtenir cap mena de reconeixement i de ser reprimit un una jornada que recordava temps passats, està clar que la frustració està a flor de pell. I una de les manifestacions més normals de la frustració és la violència.

Així doncs, senyors polítics de torn, la pilota està al seu terrat. És ara que han de demostrar quin lloc ocupen i la seva defensa de la democràcia. I reconèixer que s'han equivocat, que hi hagut errors, i que això mai més es pot tornar a donar. Reconèixer-ho davant de tota la comunitat universitària i acceptar les crítiques per dures que siguin, i actuar en conseqüència amb aquestes. Però ja sabem per moltes altres experiències que la participació democràtica i la sortida a aquest conflicte de forma dialogada serà el que no passarà mai. La llei del més fort, un cop més ha estat imposada, i ara ja no sembla haver-hi marxa enrera.

Les parets parlen. No more tourist places

Ubicació: Botiga de cotxets per a guiris, prop de Sta Caterina

Aquest missatge, segons els antropòlegs de Turiscòpia, podria estar perfectament a l'alçada dels missatges que deixaven els nazis als jueus (no volem botigues de jueus). Quina mania, no? aquesta de relacionar-ho tot amb els nazis? L'altre dia un amic hem comentava que els fils dels missatges que degeneren en insults en els forums d'internet, acaben anant a parar als nazis. Però com que es veu que els nostres companys de bloc, pensen que l'arrel que suscita la fòbia al turista, és la mateixa que suscita el racisme, podem començar per aquí.

Per tant, que hi ha de cert i que hi ha de fals en la subjectivització de racista a aquelles persones que fan política en contra del tursime. Car l'Eva Fernàndez de la Favb, i d'altres personatges de l'esquerra institucional fan la mateixa comparació.

Així agafem frases que descriuen el racisme, extretes de la Wikipedia:

"El racismo es una forma de discriminación de las personas recurriendo a motivos raciales, tono de piel u otras características físicas de las personas, de tal modo que unas se consideran superiores a otras". Vaja, hi ha tursites blancs, els hi ha negres, els hi ha amb unes certes característiques tòpiques (obessos de McDonald's) o els hi ha de totes mides. Per tant, o reinventem el concepte de racisme, o de moment no ens val aquesta acepció.

"El racismo tiene como fin intencional o como resultado, la disminución o anulación de los derechos humanos de las personas discriminadas". Aquesta frase és molt més interesant. Així aquest nou racisme hauria de fer una modificació petita en la frase anterior, només caldria canviar "drets humans" per "privilegis". Car en podríem fer un revisionisme del moviment obrer argumentant que era racista amb els empresaris.

Ho provaré d'exemplificar en un context diferent. Convocar una reunió a la universitat era feina titànica, no pel fet que no poguessim fer-ho, si no pel fet que el nostre cartell quedava sepultat en qüestió d'hores sota l'allau de cartells més grans i amb més colors (i ja de pas amb persones pagades tot el dia per col·locar-los) de festes erasmus i similars (si algú es passeja per qualsevol universitat, veurà com el que més abunda són festes erasmus, no és una qüestió de racisme). I per tant, sí; tothom té dret a posar els cartells que vulgui, però ja sabem quins es veuran, i quins, no. I en el moment en el que es demani treure'ls o es treguin per acció directa, ja sabem que la consecuència serà ser titllat de (amb un 25% d'error, ... nazi).

Així tenim un govern que impulsa el turisme com a solució econòmica, unes empreses privades que cerquen el lucre amb unes condicions determinades (pagar poc i obtenir molt, i quan això no es compleixi, possar la botiga en un altre lloc, que no es quedaran aquí el dia que vinguin maldades), i tot això en un espai limitat. I en un context de llibertat de mercat (eufemisme per referir-se al terme ideològic: capitalisme).

És així com les condicions polítiques i econòmiques generen un actor privilegiat. L'ajuntament els dóna facilitats en les normatives, i el FMI ja s'encarrega de fer les normatives internacionals que la nostra ciutat ha de complir sense les quals això tampoc no es podria donar. Tenint en compte que el nombre de locals és limitat i que les persones que viuen en un barri tenen una sèrie de necessitats que cobrir (ho podem traduir per drets), tenim que el fet que cada cop que s'instal·la un actor privilegiat (comerç turístic) en un local ho fa a costa d'algun actor (comerç de proximitat) que garantia els drets d'aquella població.

Així doncs caient en el reduccionisme i fent gala del tòpic més absurd, qui és més racista? el veí que s'oposa als privilegis per part d'una població d'oci. O el turista, que acumula privilegis a partir dels drets d'una població convivencial.

Està clar, que la pregunta anterior hem sembla absurda, ja que com dèiem al principi, els nazis són el gran boc expiatori de la nostra societat, i quan no tenim arguments recorrem a ells, per garantir que nosaltres som els bons.

Crítiques al bipartit per la despesa publicitària

Encara no se sap exactament quina és la quantitat que l'ajuntament va gastar l'any anterior en publicitat, però sembla ser que ronda entre els 43.600 i els 60.000 € diaris, (entre 16.000.000 i 22.000.000 € anuals) el que suposa més o menys un 1% del pressupost municipal.

link

Aquesta dada és significativa alhora de parlar de turisme a la ciutat. És el gran manà del motor econòmic i per tant s'ha de cuidar. El problema (si no entrem a valorar res més que l'aspecte monetari) és quan s'acaba invertint més del que s'extreu. Aquest fenomen també l'ha provocat el capitalisme en altres àrees on hi ha posat la mà. L'agricultura monocultiu extensiva del mig-oest americà n'és un dels grans exponents. Una agricultura que produeix molt, però que amaga uns pressupostos esgarrifosos, i també unes conseqüències malaltises, sota el que es coneix com a llei de rendiments decreixents.

1.- L'ús de superfosfasts i supernitrats artificials necessita d'una extracció altament costosa en un altre punt. Per tant s'està treballant la terra en 2 punt per comptes de un. A part de que es sol imposar un cultiu rentable, per comptes d'un cultiu natural.

2.- La infraestructura de transport, de llocs de producció específics centralitzats a llocs de consum, és molt cara i necessita encara més aportacions energètics per tal de mantenir el producte comestible.

3.- Els monocultius extensius són molt permeables a plagues i altres problemes no previsibles. En cas de que el problema faci mella es perd tot, i a més al no haver diversitat la plaga no sol trobar cap resistència, ja que la plaga també funciona de forma especialitzada molt millor. El que fa que s'inverteixi molt més encara en evitar aquestes plagues, ja que l'agricultor s'hi juga molt.

4.- La qualitat del que mengem sol ser inferior, ja que un dels factors principals de la qualitat no està en el volum, les fruites necessiten el seu temps, i si creixen ràpid la concentració d'aigua és major que la de nutrients.

En conseqüència tenim que és un model que si ho mirem des del punt de vista energètic, posa més energia a la terra de la que n'extreu.

Ara intentem transposar l'esquema anterior al turisme de la ciutat de Barcelona.

1.- Es creen en la ciutat de Barcelona models copiats d'altres indrets del món. Tant en teoria urbanística i model de ciutat, com en la importació (còpia) clara de tòtems rellevants. Es pot veure clarament amb la polla del francès (còpia exacte d'una de Londres), l'hotel Vela (còpia exacte d'un altre de Dubai), ... el que provoca que la ciutat es vegi ofegada pels supermonstres i el ritme i la producció pròpia es vegin desplaçats. Tot i que el reclam de la ciutat segueixen sent els edificis noucentistes i no les vitrines de vidre de 40 alçades.

2.- Depenem de grans xarxes de comunicacions que tenen un cost de manteniment altíssim i que per mantenir la confiança en el producte han de ser cada cop més ràpids i còmodes. No és d'extranyar doncs que la qualitat de l'Ave, de les comunicacions amb l'aeroport, l'ampliació del port pels creuers, es faci a costa de les formes de transport més quotidianes.

3.- En cas de que aparegui un competidor més competent en edificis de vidre, o la demanda es tornés de sobte més exigent, o hi hagués alguna mena de catàstrofe urbana com una gran vaga dels treballadors/es del sector hoteler que volen un salari digne (car la major part no el tenen). La demanda turística se'n aniria a cercar un altre lloc.

4.- La qualitat del servei ofertat al turista és cada cop menor, en realitat es viu de rendes dels moments d'acumulació i això ja està acabant. L'encant dels llocs no són en realitat l'acer i el vidre, si no els tallers d'artesans, la seva vida al carrer, la seva idiosincràsa. I això cada cop és menor, ja que l'afany de lucre ho substitueix per altres formes més rendibles a curt termini. el problema serà que quan la confiança en el producte es perdi, ja que el turista no s'empasi el rollo, no només deixarà de venir, si no que serà una feinada recuperar la qualitat aprtint d'una terra tant contaminada.

Així doncs, si mirem els pressupostos destinats a publicitat, i com creixen cada any, i els pressupostos destinats a millorar les comunicacions pels turistes, millorar la seva estada, i com també creixen any rera any... ens adonarem que estem arribant a la llei de rendiments decreixents. Cada cop per extreure el mateix es necessita treballar més. El que com no i ha un departament que englobi tot això, tot queda en el camp de l'externalització i serà impossible de saber.

Les parets parlen. La belleza es tu cabeza

ubicació: al costat de la seu de Bisbat

La frase en qüestió: "La belleza es tu cabeza" l'he trobada moltes vegades pel carrer. Aquesta, personalment, no és la més bonica, n'hi ha d'altres amb una grafia que m'agrada molt més. Però lo interesant de la pintada es el fet que en té un altre que l'acompanya i li contesta: "A nadie le importa".

La primera pintada, un tant dadaista, o situacionista, proposa una frase de reflexió, ens hi pot agradar més o menys, el que prova de dir-nos, el que entenem a partir d'ella pot estar subjecte a moltes interpretacions, tant de per que l'autor/a ha decidit fer les parets parlar amb aquest missatge, com de que és el que pretén retransmetre. La segona, és de tall més nihilista, i pretén desqualificar la primera, atorgant-se no només la seva opinió, si no a més la opinió general (a nadie).

Es un petit micro-exemple però crec que il·lustra a la perfecció un fet que sol ser en boca dels moviments socials o si no ens agrada aquesta accepció ja que s'està en contra del concepte mmss, doncs les (addictes a indymedia i medis similars). I es que per a cada proposta que fa un col·lectiu ja sigui de veïns/es, ONG, autònom, independentista, comunista o anarquista (i tots els subapartats continguts darrera de cada 'isme) n'hi ha una crítica (com a mínim una) que s'empodera de la voluntat col·lectiva i t'assenyala com si estigues fora de tot raonament o lògica.

És aquella emprenyamenta amb tot i tothom (et fembra) que fa que a la mínima que algú se surti de lo "normal" (podríem dir de lo que estem habituats) ràpidament es llenci el madero que tenim a dins a reprimir aquest acte, i es que tant que ens ho ha repetit Ix: "La falta de cariño provoca represión". No es cerca, doncs, una realitat polièdrica, amb diferents interpretacions, si no la cerca de la interpretació dominant. Altrament, no hi ha un consens d'interpretacions, si no la imposició d'una d'elles. Que la pintada que contesta la podria haver fet Zara, perfectament.

Així aquesta pintada es podria haver completat de mil altres formes, que encenguessin la poètica de la mateixa, la portessin a altres punts, la reconduissin cap algun altre més afí amb lo que pensem. Propossessim un diàleg a la paret, per comptes d'un monòleg de sords o atacs creuats. Qui sap la de maneres que existeixen de fer parlar les parets, o les persones.

I així ens trobem als moviments socials de la ciutat des de fa anys, el símil més fàcil fou un que fa anys estava molt de moda: els indepes pintaven una estelada. Venien els anarquistes i pintaven a sobre una A. A sobre una estelada, ... Al costat ens trobàvem una esvàstica que ningú havia tocat, més o menys com en el cas (que al bisbat no li han dit res les parets). Després direm que l'ajuntament ha imposat la prohibició de les pintades, però segurament si els col·lectius s'haguessin dedicat a sumar pintades per comptes de generar una guerra entre ells el conflicte hagués anat molt diferent.


aquí podeu trobar un article sobre la pintada
El País

De las llaves a las cerraduras. Precarització i inestabilitat en cadena

El paradigma dels treballadors/es estables o especialitzats en quelcom que perfeccionen amb el temps sembla ja un tant caduc en la societat occidental. Els esquemes semblen adaptar-se més a la versatilitat i la flexibilitat, ja que són les aptituds que ara més demanda el mercat. De totes les conseqüències que se'n deriven les que vull analitzar són la facilitat (que esdevé necessitat) de moviment continuu de feina, barri, relacions socials.

Aquesta inestabilitat és la causant, doncs, d'una tendència a tenir relacions poc duradores, el que ens porta com ja sabem per experiència pròpia que els començaments allà on vas solen ser complicats i si a més no podem treure'n un rendiment a llarg plaç és encara més difícil que ens hi impliquem. Traduït a la okupació és molt difícil el fet que s'impliqui en la creació de xarxes veïnals si es pensa que aquestes seran poc duradores. És el mateix que ha anat passant amb els lloguers arrel de la llei Boyer i la posterior LAU que establia els mateixos en 5 anys de durada, la major part d'inquilins en saber que la seva estada a l'edifici podia esdevenir tant curta van començar a despreocupar-se del mínim manteniment col·lectiu.

És en aquest context en el que neix la tendència globalitzadora de les lluites, que no és més que el fet que en democràcies parlamentàries (governs que no et fiquen a la presó per fer propaganda política) petits grupuscles tendeixen a ser coneguts arreu del món per altres grupuscles semblants al seu, però són completament desconeguts per la major part de les persones amb les que els seus membres mantenen relació en la seva quotidianeitat. Tot i que el discurs dominant de la okupació a Barcelona titllés en el seu moment als antiglobis de nens de papà, i es dediqués a possar-li pals a les rodes, les seves similituds són més que no pas les diferències.

Per tant, la primera tècnica que afavoreix la supervivència és el fet de cercar més gent que es defineixi pel mateix patró i les mateixes idees i estigui a la vora per tal de defensar els interessos comuns. Si feu un repàs a les okupacions normalment quan apareix alguna casa, els voltants es comencen a poblar ràpidament mentre no trobin cap impediment. I així són aquests els que incentiven noves okupacions i les noves okupacions les que donen aixopluc als últims desallotjats en l'impàs de trobar un nou inmoble.

Els antics viatgers que portaven noves idees a les comunitats ho feien sota diverses condicions normalment, el fet d'instal·lar-se a la comunitat, i parlar el mateix llenguatge que la mateixa. Els grans pensadors no han incentivat directament si no revolucions burgeses (sense cap ànim peioratiu vers la paraula burgés) però un forani que escriu frases manides a les parets, i trenca les normes de convivència social (per molt carques que siguin aquestes) no es fa un lloc en les xarxes de solidaritat preexistents, i menys encara les genera quan la gentrificació les ha fet desaparèixer.

I és així com cada element s'atomitza de la resta, ja que la precarietat no és un terme laboral, és un terme vital que exigeix la lluita constant del individu per obrir-se pas en un món hostil, és l'American Way of Life en estat pur, la que et porta a lliurar-te de tots els lligams emocionals i personals que coharten la teva llibertat per poder correr fins a l'infinit en un món accelerat. O el que és el mateix, deixar que els teus pares se'n vagin a l'asil. És la lògica de l'atomització, del treure lastre. Els únics revolucionaris de veritat són els *al gust* i la resta s'equivoca i no haig de perdre el temps negociant amb ells, o arribant a postures comunes, són un estorb, he de seguir corren.

I així que es prefereix la lògica de la inestabilitat que viu al 100% i a tota velocitat mentre es pot aguantar el ritme a cercar formes que asegurin la pervivencia, la continuïtat, i la connexió amb altres grups socials completament diferents. La èpica de l'heroi abans que la xarxa de la teixidora.