La por a la participació democràtica a la UB

Els estudiants de les diferents facultats han sigut notícia aquests últims dies. Intentarem anar a pams amb els fets i les dades per treure'n l'entrallat del que vol dir participació política.

Els rectors de les universitats van passar a ser elegits de forma directa arran de l'aprovació de la LOU. Recordem, aquella llei que va aprovar el PP i que el PSOE estava en contra, però que quan ha arribat al poder ha modificat molt nominalment. El terme aquest de forma directe, mereix una especial atenció. Sempre se'ns diu que la forma directa d'escollir els representants és la més adient, ja que és la més democràtica. Aquesta suposició el primer handicap amb el que es troba és la desconeixença absoluta del candidat, les seves propostes, i les alternatives. Per si no és evident, els cartells electorals (que paguem tots i totes i de barats res) solen ser l'efígie del candidat amb totes les pincellades de photoshop possibles (tant que hi ha casos que els imitadors s'hi arriben a assemblar més que els originals) amb una sesuda i treballada reflexió: VOTA. La forma d'elecció directa funciona quan el candidat és algú a qui podem conèixer i d'alguna manera saber-ne draps bruts i punts forts. Si no, qui es possarà a cercar que en Dídac Ramírez és president d'una empresa que funciona a la universitat sota el nom de Cultura Innovadora i científica SL la qual en el 2007 ha tingut pèrdues. I la qual té el 100% de la participació en mans de l'empresa Enantia, la qual al 2007 va tenir molts beneficis. Però clar, això no ho expliquen els cartells electorals.

Es difícil fer una investigació més curosa, però sembla (i potser m'equivoco) d'aquestes empreses que segueixen l'habitual tònica d'empreses vinculades a capital públic amb pèrdues i que depenen sencerament d'altres de capital privat, i que en canvi tenen guanys ostentosos. De fet m'agradava més la forma de corrupció anterior en la qual li donaven els diners directament i no calia inventar tanta parafernàlia.

Així doncs, parlem d'un home de negocis, i format en el llenguatge i la terminologia empresarial, la qual en els últims anys ha aprofundit molt en tot el que gira al voltant de la qualitat i les formes empresarials. I tot això, entre altres coses gira al voltant de 2 conceptes. Eficàcia i eficiència.

Eficàcia: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat
Eficiència: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat amb el mínim de recursos.

Així doncs, tenim unes eleccions a rector amb índex de participació del 10%. I amb uns recursos gastats per l'administració i pels propis candidats totalment desconegut. Tenim per l'altre banda un referèndum estudiantil amb una participació del 20% i sense gairebé cap mena de recurs. Està clar doncs, que tot i no ser una meravella els estudiants han demostrat ser més eficaços i més eficients alhora d'aconseguir la participació democratica.

Aleshores per què el rector de la universitat Dídac Ramírez, no accepta la coorganització d'un referèndum o altres mecanismes de participació? si els estudiants han demostrat que amb menys medis poden ampliar la cultura democràtica? No era això del que anava la democràcia? Està clar, que quan la participació és real s'han de fer concesions, la democràcia avança, però és més fàcil prendre les decisions en solitari.

No és aquest l'únic cas. L'aprovació de la LOU es va fer a l'autònoma al 2002-3 amb la votació negativa del claustre, després dels següents fets. La votació va ser a mà alçada i el recompte fet pel rector i afins va ser a favor de la llei, es va haver de fer un recompte més neutral per tal de demostrar que els vots eren majoritàriament contraris. Jutgeu vosaltres mateixos.

I d'aquí arribem a les càrregues de dimecres. Justificades perquè hi va haver 2 incidents violents a les universitats. 2 incidents que, en cap cas s'han demostrat. En cap cas s'ha demostrat que tinguin cap mena de relació amb la participació política vers els procés de Bologna (pel que jo se a tot espai massificat és molt i molt probable que es doni en algun moment un altercat violent). I que es va donar en altres facultats on aquestes persones no hi eren.

Anem a pams, el rector reconeix la maduresa política dels estudiants en les seves declaracions i el seu comportament exemplar. Ocorren dos fets que no son demostrables, ni tampoc relacionables directament. I per tant, la solució obvia és la de enviar a sufocar violentament, a una gent que ha tingut un comportament exemplar (reitero dit pel Dídac Martínez mateix).

Legalment per saber si hi ha hagut un culpable d'un delicte s'obre un procés d'instrucció, en el qual el jutje instructor provarà de trobar proves suficients per saber si una persona a comés un delicte i per tant començar un procés judicial. Les assemblees de les diferents facultats han fet algun comunicat cridant a la violència? es pot provar que sindicats universitaris hagin organitzat barricades i incidents violents a les facultats? Aleshores, l'estat de dret on queda? La pressumpció d'innocècia, on queda? Però també en llenguatge econòmic aquest argument no s'aguanta per enlloc. Segons els diagrames de detecció de problemes en el procés productiu s'ha de cercar una relació entre les causes i els efectes (diagrama de dispersió).

I ara anirem més enllà i mirarem de prop les càrregues, aquelles en les que en Didac Martínez perd la seva part de responsabilitat. I ho farem a partir de les explicacions que ens en fan d'elles. Bàsicament el comportament es déu a que hi havia encaputxats dins del sector dels estudiants. I això per tant, justifica el fet que els mossos anèssin encaputxats i sense els nombres de placa visible (anoniamt pur i dur és igual a impunitat pura i dura). Però els mossos anaven encaputxats des de l'assalt a la UB en la que els estudiants estaven en pijama. Les càrregues de davant de la UB, ara ja sí visibles per les càmeres, tampoc no hi havia cap estudiant encaputxat. Durant les càrregues de la tarda, es podia observar exactament el mateix. I a la nit, ara ja sí es va aconseguir la fotografia desitjada. D'una manifestació de més de 1000 persones un grup de 10 persones encaputxades i amb pals. De fet si se'm permet la observació, JA TRIGAVA! un cos policial et pega impunement a les 5:00, a les 8:00, a les 11:00, a les 17:00 i a les 22:00. Sort que en el nostre país la posessió d'armes de foc està molt i molt restringida, si no els fets de Via Laietana s'haguessin convertit en una massacre. Amb un comportament com aquest està clar que algú saltarà.

Després de 4 mesos de fer efectiva la participació, de no obtenir cap mena de reconeixement i de ser reprimit un una jornada que recordava temps passats, està clar que la frustració està a flor de pell. I una de les manifestacions més normals de la frustració és la violència.

Així doncs, senyors polítics de torn, la pilota està al seu terrat. És ara que han de demostrar quin lloc ocupen i la seva defensa de la democràcia. I reconèixer que s'han equivocat, que hi hagut errors, i que això mai més es pot tornar a donar. Reconèixer-ho davant de tota la comunitat universitària i acceptar les crítiques per dures que siguin, i actuar en conseqüència amb aquestes. Però ja sabem per moltes altres experiències que la participació democràtica i la sortida a aquest conflicte de forma dialogada serà el que no passarà mai. La llei del més fort, un cop més ha estat imposada, i ara ja no sembla haver-hi marxa enrera.