El terror regresa a Indonesia

link de la notícia

Desgraciadamente viajaban en primera. Los muertos de los hoteles de lujo de Indonesia eran personas respetables que pagaban religiosamente sus billetes de avión y sus souvenirs turísticos para incentivar la economía indonesia. Todo un ejemplo para los occidentales.

Siempre hay algún fanático que por fervor religioso y envídia de que a Jesús le funcionen las cosas mejor que a Alá, la emprende a explosivos con los que puede y se los lleva por delante. Los psicólogos contemporáneos nos dirán que es un problema de autoestima que tenían los chicos, sus padres no les regalaron la playstation (echa en la india con mano de obra infantil seguramente) de pequeños y sus ayatolás les reprimían sus ansias de libertad demasiado a menudo. Lo qual les ha llevado a un problema de comunicación, y ya se sabe que todo es un problema de comunicación.

Suerte que en el mundo cristiano la moral católica inventó otras formas de solución de conflicto mejores, o como mínimo más de acorde con nuestros tiempos de inseguridad internacional, la resignación. Resignación que llega a llevar a veces al suicidio de las personas (pero recordemos que el suicidio está sólo en el 7o círculo del infierno, y el asesinato, en el último y más lóbrego de los que Dante describió) como ocurre en ocasiones cuando alguien sufre mobbing para poder hacer luego un hotel o apartamentos turísticos.

Tanto dinero invertido en seguridad y polícia internacional ha de tener alguna base por algún lado, si no, se cae. Suerte que estas noticias a bombo y platillo sacudidas nos convencen de que todo ese dinero se ha invertido por que de verdad es necesario. Si habláramos de como sus padres (u homónimos) fueron expulsados para hacer esos 2 hoteles de lujo lo que veríamos es que hay allí una escasa base por parte del estado (o quien sea) para la protección de sus derechos.

Así pués solidarícense con los ricos, ya que como dice la espontánea del final del vídeo de "APM el pobre está acostumbrao" son una gente digna de admirar.

Les parets parlen. No more tourist places

Ubicació: Botiga de cotxets per a guiris, prop de Sta Caterina

Aquest missatge, segons els antropòlegs de Turiscòpia, podria estar perfectament a l'alçada dels missatges que deixaven els nazis als jueus (no volem botigues de jueus). Quina mania, no? aquesta de relacionar-ho tot amb els nazis? L'altre dia un amic hem comentava que els fils dels missatges que degeneren en insults en els forums d'internet, acaben anant a parar als nazis. Però com que es veu que els nostres companys de bloc, pensen que l'arrel que suscita la fòbia al turista, és la mateixa que suscita el racisme, podem començar per aquí.

Per tant, que hi ha de cert i que hi ha de fals en la subjectivització de racista a aquelles persones que fan política en contra del tursime. Car l'Eva Fernàndez de la Favb, i d'altres personatges de l'esquerra institucional fan la mateixa comparació.

Així agafem frases que descriuen el racisme, extretes de la Wikipedia:

"El racismo es una forma de discriminación de las personas recurriendo a motivos raciales, tono de piel u otras características físicas de las personas, de tal modo que unas se consideran superiores a otras". Vaja, hi ha tursites blancs, els hi ha negres, els hi ha amb unes certes característiques tòpiques (obessos de McDonald's) o els hi ha de totes mides. Per tant, o reinventem el concepte de racisme, o de moment no ens val aquesta acepció.

"El racismo tiene como fin intencional o como resultado, la disminución o anulación de los derechos humanos de las personas discriminadas". Aquesta frase és molt més interesant. Així aquest nou racisme hauria de fer una modificació petita en la frase anterior, només caldria canviar "drets humans" per "privilegis". Car en podríem fer un revisionisme del moviment obrer argumentant que era racista amb els empresaris.

Ho provaré d'exemplificar en un context diferent. Convocar una reunió a la universitat era feina titànica, no pel fet que no poguessim fer-ho, si no pel fet que el nostre cartell quedava sepultat en qüestió d'hores sota l'allau de cartells més grans i amb més colors (i ja de pas amb persones pagades tot el dia per col·locar-los) de festes erasmus i similars (si algú es passeja per qualsevol universitat, veurà com el que més abunda són festes erasmus, no és una qüestió de racisme). I per tant, sí; tothom té dret a posar els cartells que vulgui, però ja sabem quins es veuran, i quins, no. I en el moment en el que es demani treure'ls o es treguin per acció directa, ja sabem que la consecuència serà ser titllat de (amb un 25% d'error, ... nazi).

Així tenim un govern que impulsa el turisme com a solució econòmica, unes empreses privades que cerquen el lucre amb unes condicions determinades (pagar poc i obtenir molt, i quan això no es compleixi, possar la botiga en un altre lloc, que no es quedaran aquí el dia que vinguin maldades), i tot això en un espai limitat. I en un context de llibertat de mercat (eufemisme per referir-se al terme ideològic: capitalisme).

És així com les condicions polítiques i econòmiques generen un actor privilegiat. L'ajuntament els dóna facilitats en les normatives, i el FMI ja s'encarrega de fer les normatives internacionals que la nostra ciutat ha de complir sense les quals això tampoc no es podria donar. Tenint en compte que el nombre de locals és limitat i que les persones que viuen en un barri tenen una sèrie de necessitats que cobrir (ho podem traduir per drets), tenim que el fet que cada cop que s'instal·la un actor privilegiat (comerç turístic) en un local ho fa a costa d'algun actor (comerç de proximitat) que garantia els drets d'aquella població.

Així doncs caient en el reduccionisme i fent gala del tòpic més absurd, qui és més racista? el veí que s'oposa als privilegis per part d'una població d'oci. O el turista, que acumula privilegis a partir dels drets d'una població convivencial.

Està clar, que la pregunta anterior hem sembla absurda, ja que com dèiem al principi, els nazis són el gran boc expiatori de la nostra societat, i quan no tenim arguments recorrem a ells, per garantir que nosaltres som els bons.

Crítiques al bipartit per la despesa publicitària

Encara no se sap exactament quina és la quantitat que l'ajuntament va gastar l'any anterior en publicitat, però sembla ser que ronda entre els 43.600 i els 60.000 € diaris, (entre 16.000.000 i 22.000.000 € anuals) el que suposa més o menys un 1% del pressupost municipal.

link

Aquesta dada és significativa alhora de parlar de turisme a la ciutat. És el gran manà del motor econòmic i per tant s'ha de cuidar. El problema (si no entrem a valorar res més que l'aspecte monetari) és quan s'acaba invertint més del que s'extreu. Aquest fenomen també l'ha provocat el capitalisme en altres àrees on hi ha posat la mà. L'agricultura monocultiu extensiva del mig-oest americà n'és un dels grans exponents. Una agricultura que produeix molt, però que amaga uns pressupostos esgarrifosos, i també unes conseqüències malaltises, sota el que es coneix com a llei de rendiments decreixents.

1.- L'ús de superfosfasts i supernitrats artificials necessita d'una extracció altament costosa en un altre punt. Per tant s'està treballant la terra en 2 punt per comptes de un. A part de que es sol imposar un cultiu rentable, per comptes d'un cultiu natural.

2.- La infraestructura de transport, de llocs de producció específics centralitzats a llocs de consum, és molt cara i necessita encara més aportacions energètics per tal de mantenir el producte comestible.

3.- Els monocultius extensius són molt permeables a plagues i altres problemes no previsibles. En cas de que el problema faci mella es perd tot, i a més al no haver diversitat la plaga no sol trobar cap resistència, ja que la plaga també funciona de forma especialitzada molt millor. El que fa que s'inverteixi molt més encara en evitar aquestes plagues, ja que l'agricultor s'hi juga molt.

4.- La qualitat del que mengem sol ser inferior, ja que un dels factors principals de la qualitat no està en el volum, les fruites necessiten el seu temps, i si creixen ràpid la concentració d'aigua és major que la de nutrients.

En conseqüència tenim que és un model que si ho mirem des del punt de vista energètic, posa més energia a la terra de la que n'extreu.

Ara intentem transposar l'esquema anterior al turisme de la ciutat de Barcelona.

1.- Es creen en la ciutat de Barcelona models copiats d'altres indrets del món. Tant en teoria urbanística i model de ciutat, com en la importació (còpia) clara de tòtems rellevants. Es pot veure clarament amb la polla del francès (còpia exacte d'una de Londres), l'hotel Vela (còpia exacte d'un altre de Dubai), ... el que provoca que la ciutat es vegi ofegada pels supermonstres i el ritme i la producció pròpia es vegin desplaçats. Tot i que el reclam de la ciutat segueixen sent els edificis noucentistes i no les vitrines de vidre de 40 alçades.

2.- Depenem de grans xarxes de comunicacions que tenen un cost de manteniment altíssim i que per mantenir la confiança en el producte han de ser cada cop més ràpids i còmodes. No és d'extranyar doncs que la qualitat de l'Ave, de les comunicacions amb l'aeroport, l'ampliació del port pels creuers, es faci a costa de les formes de transport més quotidianes.

3.- En cas de que aparegui un competidor més competent en edificis de vidre, o la demanda es tornés de sobte més exigent, o hi hagués alguna mena de catàstrofe urbana com una gran vaga dels treballadors/es del sector hoteler que volen un salari digne (car la major part no el tenen). La demanda turística se'n aniria a cercar un altre lloc.

4.- La qualitat del servei ofertat al turista és cada cop menor, en realitat es viu de rendes dels moments d'acumulació i això ja està acabant. L'encant dels llocs no són en realitat l'acer i el vidre, si no els tallers d'artesans, la seva vida al carrer, la seva idiosincràsa. I això cada cop és menor, ja que l'afany de lucre ho substitueix per altres formes més rendibles a curt termini. el problema serà que quan la confiança en el producte es perdi, ja que el turista no s'empasi el rollo, no només deixarà de venir, si no que serà una feinada recuperar la qualitat aprtint d'una terra tant contaminada.

Així doncs, si mirem els pressupostos destinats a publicitat, i com creixen cada any, i els pressupostos destinats a millorar les comunicacions pels turistes, millorar la seva estada, i com també creixen any rera any... ens adonarem que estem arribant a la llei de rendiments decreixents. Cada cop per extreure el mateix es necessita treballar més. El que com no i ha un departament que englobi tot això, tot queda en el camp de l'externalització i serà impossible de saber.

Documentals sobre turisme

Ahir en van estrenar un altre, és el 2n aquest any, com a mínim que jo en tingui constància. Aquest es va presentar en les jornades rebelArte que van preparar la gent d'Attac Barcelona, just el dia després de la concentració del nou hotel de la Rambla de Raval (aquesta per la nostra regidora super-socialista ha de ser la porta d'entrada pels turistes que venen de creuer de luxe).

BCN Thematic Parc que segons l'autor encara li mancava algún retoc estava fet fent palès els contrastos de la vida quotidiana a pinzellades un tant caricaturesques i amb molt de ritme que t'envolta i impedeix que es faci protagonista del curt una entrevista llarga i tediosa.

És així que us linko aquí el trailer, i si us el vau perdre no patiu que l'autor crec que estarà encantat de tornar-lo a passar allà a on se'l convidi.



Link

I ja de pas us dono l'adreça que van obrir les persones que van dur a terme l'altre documental, Aquí viu gent.

Link

Un català que va invertí en un Hotel al Senegal

El periodisme d'avui dia diexa perplex a qualsevol.

Link de la notícia

El primer que sobta és que només hi ha una versió dels fets. La de l'empresari català i per suposadament en cap moment hi ha un petit atisbe de contrastar la informació referida, total les persones a les que fa referència són negres i viuen a Senegal i a més l'estan robant (segons explica) Francesc Bofarull, propietari del complex hoteler.

Així que se'ns comenta una situació extraordinària del tot, un propietari d'un complex hoteler es sent estafat pels seus treballadors/es. Insòlit. Un dels negocis que més precarietat comporta en el sector treballador, i que demanda normalment molta mà d'obra poc qualificada. Un sector en el que si resegueixes la pista, treballadors sense contracte estan a l'ordre del dia, acomiadaments improcedents, sexisme, i tota mena de vexacions vers els empleats/des.

I això parlem d'un estat com l'espanyol on la legislació deu ser una de les més progresistes en la matèria (si ho comparem amb la resta del món). On com a molt les empreses hoteleres signen un acord pel qual es comprometen a seguir la legislació del país (on sovint l'edat per accedir al món del treball és inferior que les dels acords inernacionals) l'explotació, o com a mínim les condicions objectives per a que es desenvolupi estan servides a sobre de la taula.

Qui ens diu que les persones que treballaven a l'hotel no estan reclamant els seus drets, o potser emprenent alguna mena d'acció més revolucionària intentant boicotejar un hotel com a mesura exemplar per que no s'amplii aquesta oferta ja que saben el que els hi vindrà a sobre si Senegal esdevé un destí turístic de 1r ordre. Així doncs, no se com es pot ventilar un assumpte tant a la lleugera quan el propi relat pot dur a un món de possibles realitats, ... no se doncs on queda l'ètica periodística de no contrastar absolutament res i de donar només a qui més possibles té veu, i veu d'alçada com és la que té el diari més llegit de Catalunya.

De tota manera resulta inspirador. Potser aquí a Barcelona on la última llicència d'Hotel (per mi coneguda) la del Hotel que volen construir davant del Palau de la Música (en un entorn, edifici inclós, protegit per la UNESCO, i un espai que era catalogat d'equipaments) agafi l'exemple d'aquestes persones del Senegal i que converteixin en un "infern" la vida del Bofarull d'aquest nou hotel. Doncs aquest i tants d'altres que n'hi ha a Ciutat Vella i la dotzena que venen en camí, converteixen les nostres vides, les dels veïns i veïnes en inferns quotidians a casa nostra.

I per acabar i ampliar les vostres lectures us deixo l'enllaç a un còmic que va fer l'ONG Acció per un Turisme Responsable.

comic

Va de mapas 05

Hotels
Aquest cop els hi ha tocat als Hotels de Ciutat Vella. També en faré un altre amb els 670 pisos turístics que el districte considera que eren legals.
No disposo de on estan tots ells, i dubto que la sra Itzíar González (tant d'esquerres com és ella) ens ho vulgui dir, per tant qualsevol persona que en tingui constància d'algun si m'ho voleu enviar, estaré molt agraït.

De moment us deixo amb els Hotels actuals i els que estan en projecte (tot i que hi hagi una moratòria en segueixen consruïnt)


Mostra un mapa més gran