divendres, 9 de setembre del 2011
15M. Un movimiento orgánico
Antecedentes -
El 15M no ha nacido aislado del contexto. El intento por generar un "centro" símbolico, una plaza desde la que dirigir el espacio mediático y que sirva como aglutinador para crear la condición de enfrentamiento a una élite, ya se dió en el proceso de la assemblea de Barcelona (web ya inexistente) unos meses antes que consiguió cambiar el pacífico escenario de una huelga general convocada para no servir de nada. Pero se ahogó en una estéril batalla burocrática.
Otros antecedentes como V de Vivienda cambiaron el centro simbólico de plaza Universidad a plaza Catalunya. Ese cambio tiene aparejado una carga que lo ha vuelto más popular. En primer lugar la pl. Universidad cargada de su simbolismo antifranquista, de lucha por la democracia, però también de lucha de una clase bastante concreta (la misma que acabó en el poder) y de una identificación con los estudiantes que hoy en día se ve aquejada por una prensa y una opinión pública(da) como de pijos. Así pués ambos indicativos no dejaban crecer en popularidad la antigua plaza. En segundo lugar la actual plaza Catalunya es dicho a lo bruto, la plaza del pueblo, todos los pueblos tienen una plaza, pero no todos los pueblos tienen una universidad. Así se ha dejado de ser el ombligo de la política contestataria para ser uno más.
Puesta en escena -
Antes de que el acto se estrene, se tiene que crear espectación, la recién cultura contestataria 2.0 y el boom conseguido a través de las redes con una ley Sinde que agrada a pocos, ayudaron a crear la experiencia de la convocatoria vía redes sociales. No es que antes no existiera, pero devenía marginal. La magnitud alcanzada esta vez, y una victoría conseguida con un esfuerzo activista y una apropiación popular del mismo, envalentonaron una cultura del todo es posible, y está a sólo un click.
Una vez el merchandising fué lanzado y la identificación se hizo generalizada, la chispa de sol captó el calor de todos los focos, y el respetable se emocionó ante el arte del lugar. La visión estética de un conflicto que venía pidiéndose desde hacía tiempo incluso desde los propios medios convencionales a través de comparar la cultura del botellón, con la cultura cívica resposable de Libia, Líbano, Francia o incluso Grecia. La frustración perdió sus ataduras, el miedo dió paso a la organización y la inactividad desvordó las plazas hasta que se volvieron inanalizables como unidad.
Los actores y las actrices -
El reparto de la escena se crea a parir de directores de escena que no ha repartido papeles, pero en cambio las personas lo hacen de forma orgánica. Años de experiencia se juntan con un desconocimiento total de cualquier forma de organización, se entremezclan en un aprendizaje que supera la velocidad de transmisión de la mejor fibra óptica, la vivencia. Y allí todos los debates, sus quistes, manías y vicios adquiridos en 20 años de trayectoria de movimientos sociales llegan a todas las personas y en un esfuerzo de organización unas se dejan la voz y otros aprenden sin casi siquiera saber que lo están haciendo.
Es el momento en el que cadacúal pone en práctica lo que cree que tiene que hacer, la variedad de papeles es casi mimética con la que se da en un centro social okupado. Las laboriosas limpiadoras, la cocina animada, los stars system con su manicura y su blackbery último modelo, los arreglatodo con cara de matones, la eterna de la guitarra en una mano y el trapecio en la otra, y los que se plantan allá en medio a buscar su viaje interior.
El nudo argumental -
Como toda obra clásica, ésta también tiene un nudo. Un conflicto que viene velado por las partes que desconocen los figurantes sobre el papel de las demás en este acto. Ver el mapa entero es muy complicado y más si la información que hay encima del escenario es un baile de máscaras. Los diversos grupos de presión entre bastidores imponen una rectitud casi protestante a sus homólogos que salen a la plaza, en vez de a compartir sus grandes logros abiertamente (que son muchos y muy enriquecedores), a reclamar la dirección de lo supuestamente neutro (obviando voluntariamente que ellos, igual que muchos otros, empujan voluntariamente desde fuera), aquello que según parezca o se haga creer tiene la legitimación de la "indignación popular".
El nudo está servido, y en la misma habitación entran a destiempo aquellos que a hurtadillas se dicen cosas en escena o fuera de ella. La escena principal, abarrotada de miradas, se sucede mientras las relaciones personales o grupales tejen la dirección y crean el concepto lo neutro. Así, esa supuesta neutralidad es puesta como forma de inocencia en el centro. Las voces más descarnadas no prueban de cambiarle los atributos a esta neutralidad, si no que se empeñan en demostrar que no está allí, intentando romper la ficción que mantiene la coherencia en la escena.
Desenlace -
El intento por conseguir un buen final a esta historia es encomiable, nadie quiere bajar el telón y todo el mundo aguanta una frase más. Poco a poco grandes historias épicas marcan los diferentes desenlaces que se suceden, pero sigue sin haber un final. Algunas personas necesitan un patos, una victoria o una derrota que enarbole una bandera para seguir en el futuro. La retirada discreta no permite mantener la tensión hasta una nueva puesta en escena. Pero finalmente ésta se impone y el éxodo no implica la vergüenza, ni el ostracismo que se impone des de la visión heróica. El éxodo se acompaña como Moises de sus tablas (cada cúal las suyas) de la oportunidad de expandir el corpus que se crea en un único fuerte. La plaza ya no es plaza, en el momento en el que ser plaza es ser todo el mundo, la plaza sólo puede ser el mundo.
El mundo pués es el desenlace de esta historia. Un desenlace que parece que viene más marcado por la propia inercia de los sistemas biológicos que no por la voluntad de nadie. Se acaba en los tentáculos de la medusa que tendrán su desenlace en su centro de nuevo.
Propulsando desde los tentáculos -
Una medusa implosiona la fuerza hacia sus tentáculos para que cada uno de estos retransmita esta fuerza hacia el interior. Cada uno de ellos por separado, incluso si algunos se rompieran o se quedaran sin fuerzas harían que la medusa siguiera su camino. Las diferentes patas de la medusa no interaccionan entre ellas, son una trasmisión unidireccional perfecta.
Pero esa no es nuestra metáfora. Aunque es un bonito dibujo y una fuerte fuente de inspiración, o un camino estético en el que sublimarnos, los tentáculos de nuestra medusa se enredan entre ellos constantemente. Pero siguen siendo la ficción que une todo este juego. La falsa realidad de que existe un movimiento de explosión y uno de implosión que provocamos nosotros (cuando en realidad es más fruto de una estrucutura de relaciones culturales). Y la que huye de unas conspiraciones que están creando una red en la que atraparnos (cuando es en realidad la conspiración de los tentáculos conspiránoicos la que hace que la medusa tenga alguna dirección y no un movimiento dispar). Nos hace vivir en una imagen que no creamos.
Si algo me gusta de las imágenes es que ni son reales, ni deseables en realidad, pero al menos tenemos algo que nos mantiene juntos.
dimarts, 19 d’abril del 2011
El consens no enten d'estratègies
Ara que es dota a l'acció col·lectiva de caràcter simbòlic sembla que reeixeix. Ara que a més les lleis ja no les decidim aquí si no que venen a partir de directives europees i altres organismes supranacionals, ara sí, ara ja no correm riscos en ser independents.
diumenge, 6 de març del 2011
Tancant portes: última okupació
Una era la d'okupar una casa d'algú que no fos moralment okupable. Vull dir que no fos una inmobiliària amb pasta ni res per l'estil i haver fet un video-blog relacionant-ho tot, de manera que al final nosaltres els hi donéssim la raó als propietaris públicament acceptant el nostre error i pactant amb els propietaris una forma de compensar-los. Si ho fèiem prou bé la cosa no era tant visibilitzar un error, si no visibilitzar que l'error és okupar a uns que tenen una herència recien adquirida mentre n'hi ha d'altres podrits de pasta als qui no se'ls hi okupa, això sol ser cert ja que okupar a grans propietaris sol ser més difícil. Aquesta era arriscada però de retruc ens en fotiem una mica de tota la cultura okupi que parla molt més de lo guapa que és la casa que han okupat que no pas de qui és el propietari de la casa que han okupat. 5 anys sent un més a l'oficina d'okupació em donen una perspectiva bastant encertada d'allò que motiva o no motiva a la gent quan vol okupar.
L'altre era okupar juntament amb un periodista que entrés a la casa amb nosaltres. De fet aquest periodista ja hi estava d'acord, però al final les complicacions ho van fer impossible. La casa era a més de un jerifalte de ESADE (lloc al que li tinc especial adversió) i teníem el seu telèfon, adreça, ... i podíem jugar a fer tot el contacte amb el propietari en públic totalment mediatitzat. No se si per tothom però hi ha molta gent de classe obrera per a qui el seu imaginari col·lectiu els fiu que quan entra un d'ESADE a l'empresa pasaran 3 coses; 1 canviaran el logo i la imatge corporativa; 2 els hi estudiaran fins i tot els minuts que triguen en anar al lavabo i; 3 hi haurà una retallada de plantilla.
La última que també va fracasar per lo impossible d'efectuar el pla 2 persones, (una setmana d'intents nocturns de fer-nos un forat per on colar-nos ho constaten) consistia en okupar un edifici de Núñez y Navarro (Josel SL para los amigos) i fer-ho mitjançant un programa fet a la mida de un sociòleg. En mig de l'eixample fer estudis de població durant tot el dia per a poder saber el nivell de coneixement que té la gent d'aquest personatge obscurs condemnat a l'obstracisme per l'oasi català i en canvi tot i tenir a sou la seva pròpia banda de matons i haver fet mobbing sistemàticament a moltes famílies de Vallcarca ser un dels personatges més carismàtics dels programes d'esports televisius de TV3.
Finalment la okupació va ser un altre i aquí la teniu relatada amb modificacions d'estil per part de l'equip del Masala
Esta es la experiencia de dos personas que hemos participado de diversas ocupaciones en el centro de la ciudad y nos queríamos embarcar en una experiencia fuera de grupos y presiones morales okupas sobre el bien y el mal. En parte por una necesidad de vivienda, en parte por una necesidad de seguir en el centro, en parte por experimentar algo nuevo ya que la okupación tal y como la hemos conocido se nos antoja más una pijada que una lucha, y allí nos sintíamos dando palos de ciego.
Un caso de mobbing de manual
Esta historia ocurre en la calle Arc de Sant Agustí, 1 bis. Son 15 viviendas, tapiadas cinco de ellas y los inquilinos que quedan, con procesos de desahucio abiertos. En la finca se encuentran los típicos síntomas de mobbing: techos caídos, cañerías de agua rotas, suministros saboteados por el administrador, deterioro, insalubbridad y tapiado de pisos sin licencia ni estudio arquitectónico.
Entre los vecinos que quedan, hay un inquilino con contrato de renta antigua y el resto con contratos tipo actuales, además de algunos inquilinos en precario y okupas. Desde la muerte de la propietaria no se paga prácticamente ningún alquiler; en algunos por oportunismo (no les han notificado ninguna cuenta nueva donde pagar), y en otros por que el propio administrador les devuelve los recibos.
Después de que la propietaria original muriera, a sus herederos -pertenecientes a la iglesia católica- parecía darles igual que las familias que habitaban la finca se quedaran en la calle y, en la compra-venta a una inmobiliaria, queda incluida una cláusula tan legal como inmoral: por cada inquilino que se halle en la finca en noviembre de 2010 se percibirán 40.000 € menos sobre la venta.
La finca es administrada por el abogado Carlos Solé, un señor pijo, muy pijo, que llora a cada rato, ya que, según él, los inquilinos le hacen la vida imposible; y que mantiene a un vigilante controlando la finca durante 24 horas los siete días de la semana.
La okupación
Con este panorama dos personas establecemos un trato con uno de los inquilinos, el cual avisó al resto y se procedió a una jornada lúdica de destapiaje, en la que los vecinos participaron activamente de la vigilancia y la interlocución con la Guardia Urbana. Una vez dentro tuvimos que soportar la típica escena chulesca por parte de los Mossos d’Esquadra, que amenazaban con tirar la puerta. Calmadamente conseguimos serenar la situación y evitar la pretensión del propietario de recuperar la propiedad mediante la patada en la puerta de una ley Corcuera que nunca se llegó a aprobar.
Los problemas
En los primeros días ya organizamos unas reuniones de vecinos en la que todo comenzó a torcerse. Nos encontramos con dos aprendices de mafiosos que se jactaban de haber sacado a navajazos al administrador y, como descubriríamos más tarde, habían okupado el resto de pisos para realquilarlos a precios desorbitados. Vendían heroína con la complicidad de uno de los vigilantes y alquilaban las habitaciones a prostitutas y travestis, las cuales se trasladaban a veces a vivir a veces al dicho piso y luego eran expulsadas robándoles sus pertenencias. Vista la facilidad con la que entramos, su plan era el de obligarnos mediante amenazas a okupar el resto de apartamentos para que ellos los alquilaran a 500 € cada uno.
La posible tranquilidad con la que hubiéramos podido llevar el caso se esfumó. Nuestro principal problema pasó de ser el enfrentamiento con la propiedad a ver como alguien nos estaba robando el tiempo y la sangre en este conflicto. Algo influyó, puesto que de vez en cuando prometía el oro y el moro al resto de vecinos, restando fuerzas a nuestras propuestas e inoculando desconfianzas.
Nos organizamos para que nadie se dejara amedrentar por las amenazas del administrador, interponiend infructuosas denuncias en el ayuntamiento (oficina d'habitatge) los cuales ni tan siquiera cumplieron la promesa de enviar a un inspector a ver la finca. Acompañamos a los vecinos en sus juicios civiles, y tuvimos que ver como una abogada defensora corrupta directamente se negaba a defender los derechos de una inquilina. Le negó su derecho a defensa y incluso llegó a amenazarla por teléfono de que mantuviera la boca callada y a sus amigos fuera de esto.
La negociación
En este marco nos planteamos un marco de negociación posibilista. Cualquier otra opción con la escasa cohesión existente entre los vecinos, se nos antojó imposible; y consideramos más importante conseguir una experiencia colectiva positiva que no un resultado mejor con una experiencia más de vanguardia.
Después de grandes desconfianzas y de mucho morderse la lengua en el proceso, conseguimos nuestro objetivo: empezar un proceso de negociación. Exigimos a la propiedad solucionar la situación que había provocado, lo que se traducía en pagar las fianzas y gastos de traslado a otro piso y la condonación de la deuda acumulada por los inquilinos. Tas un agotador proceso de negociación conseguimos que esto se aceptara, no sin que el administrador siguiera jugando tretas a los inquilinos y consiguiera expulsar a uno, dejándolo a uno fuera del trato o intentando aprovechar el tapiado de un piso para tapiar el de otro donde aún habitaba otra inquilina.
El desenlace
Acabado el proceso conseguimos unos cheques de 3.000 € por piso, que cubrían los gastos de lo que pedíamos en un principio.
Sobre si conseguimos inculcar algo de conciencia de clase o como se quiera llamar. Creemos que no. Aunque como esta depende de la experiencia vivida, quizás está por verse. De todas maneras el mínimo que habíamos acordado de pagar al abogado colectivamente, 100 € por persona, no se cumplió. Y tuvimos que afrontarlo nosotros de nuestra parte. Tampoco nos supuso un desembolso ya que aprovechando el tema del dinero nos pusimos también como inquilinos y lo sacamos de allí.
Ese dinero lo aportamos a los siguientes proyectos y a cubrir una parte de nuestras facturas telefónicas y otros gastos derivados del proceso (40 €). Pagar al abogado. Aportación a la película El Cosmonauta. Un proyecto de biodiesel. Acusación particular contra Millet. Masala. Escuela Freinet. Y a la publicación de un libro.
dimecres, 22 de desembre del 2010
El dret a educar
Acadèmia Nikola Tesla
Escola Freinet
Ambdues pretenien (no només) arrivar a un públic que ja fos per que no tenen papers o estan fora dels canals de comunicació que tenim l'amalgama format per la classe mitja quedava en entredit el seu accés al saber i al seu desenvolupament cognitiu.
La història dels Consells escolars, les AMPEs i les escoles públiques d'aquesta ciutat estan molt lligades a unes experiències d'autogestió de l'educació en els barris, algunes que pretenien ja des d'un principi esperonar l'aparició d'escoles públiques, d'altres que pretenien mantenir la seva independència tot i que no ho varen aconseguir.
Una part important de la població demanava, i de fet exercia, escoles públiques i accés universal a la formació. Per tal d'aconseguir el que avui hem heretat tenien al seu favor un seguit d'organitzacions que es retroalimentaven, AAVV, CCOO, ... que les zones on hi havia manca d'accés a la formació estaven concentrades, i que era una època on la incorporació de les dones al mercat laboral no estava molt desenvolupada i podien elles mantenir en el temps el que d'altra banda hagués estat més limitat en el temps.
Volien educar diferent per assolir un món diferent. Universalitat del coneixement per a que arrivés a totes les persones. Qualitat, per a que no només els fills de Sarrià (perdó pel tòpic) puguessin accedir allà on volessin. Participació, que l'escola formés part de la vida del barri, i allà hi estiguessin representats pares i mares.
La nostra generació no està exempta d'aquestes mancances, sobretot en lo concernent a la migració. Si no existeixen escoles de castellà gratuïtes (que sí existeixen) no podran sortir de les relacions socials viciades en les que treballen a les ordres d'algú jornades de 14 hores (i és la realitat dels comerços regentats per extrangers). Tindran molt més difícil copsar les seves aspiracions, excepte aquelles que el capitalisme els hi permeti comprar i es veurà sobretot, resentida en gran mesura la cohesió en els espais de convivència i la comprensió mutua.
Però finalment vam decidir plegas veles de tots 2 projectes. Al final la realitat que oferim projectes autònoms no és prou consistent. De fet tampoc no ho és la d'associacions, ni la d'ONGs o altres projectes més institucionals. Però la injecció de diners i la de quadrar números per part de l'ajuntament fa que encara que no funcionin doncs s'hagin de mantenir.
La major part de la gent que va apuntar-se al final era gent amb possibles, estudiants del nord d'europa que tenien possibles i accés a màsters i postgraus en els curs de castellà i en els d'electricitat més curiositat i autosubsitència que no pas altre cosa.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Eleccions al parlament 2010
dimecres, 1 de setembre del 2010
Nova època. Viratge cap a l'individualisme.
Si als resultats em cenyeixo està clar que (jo també) he fracassat. Per molt que li possi moltes hores a un projecte no aconsegueixo que el projecte es desenganxi lo suficient de la realitat colindant. I acabes treballant a destajo i corrent obrint camí en mig de la selva per adonar-te'n que quan et gires que estàs completament sol, no del tot, jo esmpre tinc algú que m'acompanya en les corredises i això és lo que m'ajudava tant a avançar com a tornar al "campament".
Per tant, només resta la retirada a la que porto tants anys donant l'esquena. Segueixo pensant que les revolucions de un, o les teories d'un boig al damunt d'una torre de marfil no porten més que a l'absurd. Però en fi, els moviments socials no són la única comunitat potencialment revolucionària de Barcelona. De fet m'atreviria a dir que hi ha nuclis de treballadors i treballadores amb molt més potencial, tot i que amb la mateixa quantitat de vicis i manies (tot i que hem refereixo als no encuadrats). Els imponderables històrics com a fre de totes les rodes, potser per això surgeixen les avantguardes.
Per aquests motius i per altres que es desgranen de totes les coses que he anat aprenent en aquests anys he decidit deixar la meva empremta en tot el que faig. CC 3.0 by: Se que tinc un segell de qualitat prou alt en moltes coses que faig i no vull que aquest segell quedi dilucidat enmig d'una remor d'aigües túrbies que no se sap ben bé que diuen.
Els estudis sociològics dels discursos polítics ja ho diuen (de fet ja fa anys que tota la població ho sap, però sempre queda millor tenir respaldo acadèmic) que tendeixen a la uniformitat, a no dir res per a gràcies a l'ambivalència no perdre vots o simpaties de ningú i mai no tancar-se cap porta. I segueixo fermament convençut que el millor és no desmarcar-se, i seguir dins d'algun grup, però per a no desmarcar-se cal un grup dispossat a currar molt i de valent i a no desfallir. I en aquest punt les meves habilitats socials són més aviat nul·les (tinc un grau de sociopatia altíssim).
Per tant, si les aigües del pensament i l'acció pròpies s'enturbien per què hi ha una constant producció de qualitat que esperona una competitivitat interna per a una cerca de millorar-se dia a dia es genial. Però com aquest no és el clima, l'individualisme és la única sortida a poder tenir una producció mínimament engrescadora. De fet, en els últims anys, excepte comptades ocasions, només persones individuals, o petits grups informals m'han arribat a sorpendre lo suficient i a excitar la meva ment. Sembla com si els col·lectius s'hagin tornat el cau de l'inmobilisme i estem visquem una nova il·lustració en la que l'individu necessita deslligar-se de les cadenes socials per tal de poder fer avançar alguna cosa.
De tota manera, ja tenim memòria i sabem perfectament que això no és tampoc la panacea, però alguna acció s'haurà d'empendre i volem que canvïi alguna cosa per que tal i com estan les coses podem oblidar-nos-en de que hi hagi un mínim de gir en el sentit que porta la roda de lo "alternatiu".
diumenge, 31 de gener del 2010
De las llaves a las cerraduras. Fòrum social Català
El programa com de costum ha estat bastant complert i té molt d'engrescador, però finalment me'n he anat bastant decepcionat com altres anys. És un d'aquests events pels quals t'has d'organitzar molt bé i anar-hi amb un grup ample per tal de poder assistir o tenir una impressió una mica més generalitzada.
De tota manera la impresió és un tant contradictòria. Els moviments socials o "esquerra extrasistèmica" o com es diguin (a partir d'ara mmss) són capaços de generar una guerra si algú es posiciona a favor de les classes magistrals, però en canvi encara no han trobat un altre manera de fer les xerrades - debats - tallers, més que la clàssica exposició unidireccional amb torn obert al final (si es que el problema no és la forma, si no el fet de que qui està a la tarima sigui de la teva corda o no ho sigui).
També la major part dels debats estan molt marcats per la diplomàcia, exposicions someres que eviten el conflicte per tot arreu, a partir de sempre tirar les culpes de tot lo dolent a l'estat, l'FMI, o qui sigui. La mateixa retòrica de tot arreu, per la que "nosaltres" (sigui qui sigui aquest nosaltres) sempre ho fem tot bé. No és una declaració en favor de convertir l'espai en un quadrilàter, és més aviat la necessitat de no estar amagant constantment els problemes, i trobar maneres de no invisibilitzar-los sense tenir que fer un psicodrama de tot plegat.
De fet al final tot és com un casual day en el que les relacions ja estan viciades d'abans i tot. I que tot i que en tot moment es parli de com anar endavant, és millor que no provis d'aplicar-ho realment ja que qualsevol crítica serà entesa com una distonia imperdonable. El simple fet de que t'asaltin unes hosteses amb un gran somriure i una etiqueta identificativa al meu parer marca molt.
El que alguns considerem com a motor, el conflicte, les diferències d'opinions, es minimitza en favor d'un bon sabor de boca en el que tot ha sortit bé.
dijous, 5 de novembre del 2009
les fulles de la tardor
De petit aquelles fulles eren un crepitar suau sota els peus, de fet fins a l'alçada dels genolls, i normalment aquella mateixa nit plovia i al dia seguüent es convertia en una catifa humida. És un dels pocs records agradables que hem queden de la infància. I encara ara intento d'anar a mateix passeig i jugar a fer-les volar una estona.
De tota manera en una ciutat com Barcelona, no hi ha espai per veure caure les fulles. No és un neguit de romanicisme és un neguit de poder apreciar el pas del temps, de sentir-se anclat a alguna cosa, de no perdre's. Però a Barcelona, les fulles de la tardor tenen la mateixa consideració que les deixalles, estan allà fins a que el camió de BcNeta no higienitzi el nostre record. Higienitzar, aquest és el mot.
L'ideal de la ciutat el dissenyen els rics del Psc en mansions a Collserola, persones que no la trepitgen però que en canvi saben el que ens convé, ja que no deixen ni un sol rastre de res més.
diumenge, 23 d’agost del 2009
El agosto de los carteristas
enllaç
Podríem anomenar-ho, carteristes a la força. Les dades de l'atur van ja pels 500.000 aturats a Catalunya dels quals 3/4 parts es troben a Barcelona. En canvi la taxa de cotxes descapotables, turistes d'hotel de 5 estrelles, creuers de luxe, ... va en augment. Quan las diferències s'exageren tant, els cabrejos creixen, i si la solució que ofereix el govern és la de sempre, desviar els diners a qui ja en té, doncs es normal que cadascú s'agafi el que li convingui.
Per exemple l'hotel Vela anunciat com a la gran solució a l'atur de barcelona oferirà 400 llocs de treball, la major part d'ells ultraprecaris, i que en vista de com van ser tractats els aspirants a la feina, podŕien fer una seqüela de Kunta Kinte. I el govern al mateix temps es gasta un milionada en fer arribar un pont des de Colom fins a l'Hotel Vela (així que ja sabem en que va invertit els diners que aquest hotel ofereix a la ciutat, en que els turistes tinguin més comoditats).
El problema és que això en un context de crisis, emprenya, i molt. I mira, si tu tens i jo no, doncs ja que l'estat lo únic que fa és ajudar a accentuar les diferències econòmiques, doncs, potser ens prenem la justícia per la mà i fem una redistribució de la riquesa nosaltres mateixos.
Ja sabeu, consistori, si no us posseu les piles, potser aquests que anomeneu lladregots, us pendran el lloc. Que d'habilitats no els hi manquen, per estar al mateix nivell que vosaltres, només necessiten un patrocinador, i una campanya de publicitat, i així el que fan deixarà d'estar mal fet.
diumenge, 16 d’agost del 2009
Presentació de l'acadèmia d'electricitat Nikola Tesla
De moment ja se que m'he enganxat els dits amb el tema de difusió. Si pretenc que comenci al setembre va massa just, però també els ritmes històrics dels moviments socials ens recorden que les vacances militants no acaben fins a l'octubre. Així doncs, com tampoc és un curs que vagi dirigit a ningú d'aquest ambient, tot i que es faci en un espai ocupat, no em preocupa tant.
Per què Tesla? L'hotel que avui porta el seu nom, a on va viure els últims anys de la seva vida és un lloc freqüentat per serbis i croates (doncs ell era un immigrant que va arribar als EUA amb una carta de recomanació i poca cosa més), estudiosos de la física i l'electricitat, i amants de lo paranormal. Deixant de banda la última faceta, Tesla va ser un immigrant Serbi que va treballar "de gratis" per un tirà Edison que va veure en el seu subordinat un perill per la seva fàbrica de patents. Tesla va acabar abandonant el taller d'Edison sense haver cobrat i va inventar com a una forma de donar a la humanitat el que produïa, al contrari d'Edison que es va pasar la vida als tribunals per tal de protegir el seu patrimoni i poder. L'última gran creació de Tesla, la corrent Wireless es comença a desenvolupar avui dia com a forma de poder tenir els aparells electrodomèstics de la casa sense fils, tot i que ell la va pensar per a poder subministrar energia gratis a tota una ciutat.
La idea és fer la formació de grau mig d'equips i instal·lacions electrotècniques des de setembre fins al febrer. Per poder presentar-nos als exàmens lliures que convoca la generalitat (els drets d'examen costen uns 50€ que es paguen a la Generalitat). Les acadèmies privades que fan aquesta formació per adults cobren uns 2000 €, i tenint en compte que, per la gent que he conegut que hi ha anat, la formació és molt minsa, crec que ho podem fer molt millor, alhora que gratuït i incentivant la creació d'autotreball o de cooperatives, que són formes d'associació de treballadors que resisteixen molt millor les crisis.
Les classes seran de dilluns a dijous per les tardes. Dispossem de tots els llibres i fotocopiadora per tal de que qui vulgui es pugui fotocopiar els llibres (tots els llibres nous costen uns 400 €). De material d'electrònica per a fer visual l'aprenentatge, i de l'espai. A part hi ha fet un google calendar i un google docs amb els temes de cada dia i els documents necessaris per seguir les classes.
Les pràctiques es faran en llars de veïns i veïnes que degut a la manca de recursos o degut a que el propietari els fa assetjament immobiliari no tenen la instal·lació elèctrica en condicions. Tot intentant augmentar els llaços de solidaritat entre les persones.
L'aplicació de la nova llei d'educació LOE ha deixat obsolet aquest grau mig i es canvia pel Grau Mig d'instal·lacions elèctriques i automàtiques . He anat a preguntar a la Generalitat, i diuen que fins al decembre no sabran si seguiran fent el grau mig anterior (període d'adaptació) ni tampoc l'examen d'alumne lliure, tant per l'antic com pel nou grau mig. Jo m'aventuro i penso que sí, entre altres coses per que les editorials encara ni han fet els manuals per les noves assignatures. De tota manera estem en bragues "com sempre".
Així doncs, si esteu cercant alguna solució a la crisis, ja podeu apuntar-vos
diumenge, 2 d’agost del 2009
Herois populars. Abdallah K.L.
Els superherois yankis semblen sorgits de l'esplendor d'una nordamèrica esplendorosa que fa ostentació dels grans poders que les supervitamines del capitalisme estava produïnt (derivats del petroli que van produir el gran miracle de l'agriultura dels nitrats i fosfats químics; i els clembuterols varis, animals i humans). Al temps que Rússia encara estava ancora en un discurs menys atractiu dels herois promocionats Stakhanov.Però de les crisis també surten altres herois. Sense grans efectes ni espectacles, persones que fan realitat les nostres aspiracions, aquelles que no ens atrevim a donar el pas i fer, con un par. Persones que com Abdallah, han sigut acomiadades de la seva feina pel fet d'haver sofert un accident laboral o altres injustícies i veuen com els bancs les segueixen cometen però que ningú els toca. I amb tota l'educació i "sin un mal tiro" va intentar anivellar aquesta situació de desigualtat que vivim cada día i amb tot el respecte pel pobre currela que hi ha darrera del mostrador.
Els mossos d'esquadra l'han detingut fàcilment i no ha oposat resistència i fins i tot sembla que ha acceptat els càrregs amb tota tranquil·litat. Aplaudim als mossos per tal d'haver sigut tant diligents amb el compliment de la llei. Esperem que quan els toqui el rebre a altres insignes deliqüents com banquers o directius de grans immobiliàries segueixin la mateixa cura i professionalitat. Tot i que de moment el departament que es dedica a investigar a aquests sembla que no es déu haver formalitzat ja que no n'hi ha cap a la presó.
I ja de pas us deixo amb un altre heroi (que fins i tot té entrada en la wikipèdia anglesa) que aquest any també es va dedicar a la gloriosa tasca d'afanar als bancs.
dijous, 16 d’abril del 2009
Encontronada amb la primavera
dimarts, 24 de març del 2009
La por a la participació democràtica a la UB
Els rectors de les universitats van passar a ser elegits de forma directa arran de l'aprovació de la LOU. Recordem, aquella llei que va aprovar el PP i que el PSOE estava en contra, però que quan ha arribat al poder ha modificat molt nominalment. El terme aquest de forma directe, mereix una especial atenció. Sempre se'ns diu que la forma directa d'escollir els representants és la més adient, ja que és la més democràtica. Aquesta suposició el primer handicap amb el que es troba és la desconeixença absoluta del candidat, les seves propostes, i les alternatives. Per si no és evident, els cartells electorals (que paguem tots i totes i de barats res) solen ser l'efígie del candidat amb totes les pincellades de photoshop possibles (tant que hi ha casos que els imitadors s'hi arriben a assemblar més que els originals) amb una sesuda i treballada reflexió: VOTA. La forma d'elecció directa funciona quan el candidat és algú a qui podem conèixer i d'alguna manera saber-ne draps bruts i punts forts. Si no, qui es possarà a cercar que en Dídac Ramírez és president d'una empresa que funciona a la universitat sota el nom de Cultura Innovadora i científica SL la qual en el 2007 ha tingut pèrdues. I la qual té el 100% de la participació en mans de l'empresa Enantia, la qual al 2007 va tenir molts beneficis. Però clar, això no ho expliquen els cartells electorals.
Es difícil fer una investigació més curosa, però sembla (i potser m'equivoco) d'aquestes empreses que segueixen l'habitual tònica d'empreses vinculades a capital públic amb pèrdues i que depenen sencerament d'altres de capital privat, i que en canvi tenen guanys ostentosos. De fet m'agradava més la forma de corrupció anterior en la qual li donaven els diners directament i no calia inventar tanta parafernàlia.
Així doncs, parlem d'un home de negocis, i format en el llenguatge i la terminologia empresarial, la qual en els últims anys ha aprofundit molt en tot el que gira al voltant de la qualitat i les formes empresarials. I tot això, entre altres coses gira al voltant de 2 conceptes. Eficàcia i eficiència.
Eficàcia: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat
Eficiència: La capacitat d'aconseguir l'efecte desitjat amb el mínim de recursos.
Així doncs, tenim unes eleccions a rector amb índex de participació del 10%. I amb uns recursos gastats per l'administració i pels propis candidats totalment desconegut. Tenim per l'altre banda un referèndum estudiantil amb una participació del 20% i sense gairebé cap mena de recurs. Està clar doncs, que tot i no ser una meravella els estudiants han demostrat ser més eficaços i més eficients alhora d'aconseguir la participació democratica.
Aleshores per què el rector de la universitat Dídac Ramírez, no accepta la coorganització d'un referèndum o altres mecanismes de participació? si els estudiants han demostrat que amb menys medis poden ampliar la cultura democràtica? No era això del que anava la democràcia? Està clar, que quan la participació és real s'han de fer concesions, la democràcia avança, però és més fàcil prendre les decisions en solitari.
No és aquest l'únic cas. L'aprovació de la LOU es va fer a l'autònoma al 2002-3 amb la votació negativa del claustre, després dels següents fets. La votació va ser a mà alçada i el recompte fet pel rector i afins va ser a favor de la llei, es va haver de fer un recompte més neutral per tal de demostrar que els vots eren majoritàriament contraris. Jutgeu vosaltres mateixos.
I d'aquí arribem a les càrregues de dimecres. Justificades perquè hi va haver 2 incidents violents a les universitats. 2 incidents que, en cap cas s'han demostrat. En cap cas s'ha demostrat que tinguin cap mena de relació amb la participació política vers els procés de Bologna (pel que jo se a tot espai massificat és molt i molt probable que es doni en algun moment un altercat violent). I que es va donar en altres facultats on aquestes persones no hi eren.
Anem a pams, el rector reconeix la maduresa política dels estudiants en les seves declaracions i el seu comportament exemplar. Ocorren dos fets que no son demostrables, ni tampoc relacionables directament. I per tant, la solució obvia és la de enviar a sufocar violentament, a una gent que ha tingut un comportament exemplar (reitero dit pel Dídac Martínez mateix).
Legalment per saber si hi ha hagut un culpable d'un delicte s'obre un procés d'instrucció, en el qual el jutje instructor provarà de trobar proves suficients per saber si una persona a comés un delicte i per tant començar un procés judicial. Les assemblees de les diferents facultats han fet algun comunicat cridant a la violència? es pot provar que sindicats universitaris hagin organitzat barricades i incidents violents a les facultats? Aleshores, l'estat de dret on queda? La pressumpció d'innocècia, on queda? Però també en llenguatge econòmic aquest argument no s'aguanta per enlloc. Segons els diagrames de detecció de problemes en el procés productiu s'ha de cercar una relació entre les causes i els efectes (diagrama de dispersió).
I ara anirem més enllà i mirarem de prop les càrregues, aquelles en les que en Didac Martínez perd la seva part de responsabilitat. I ho farem a partir de les explicacions que ens en fan d'elles. Bàsicament el comportament es déu a que hi havia encaputxats dins del sector dels estudiants. I això per tant, justifica el fet que els mossos anèssin encaputxats i sense els nombres de placa visible (anoniamt pur i dur és igual a impunitat pura i dura). Però els mossos anaven encaputxats des de l'assalt a la UB en la que els estudiants estaven en pijama. Les càrregues de davant de la UB, ara ja sí visibles per les càmeres, tampoc no hi havia cap estudiant encaputxat. Durant les càrregues de la tarda, es podia observar exactament el mateix. I a la nit, ara ja sí es va aconseguir la fotografia desitjada. D'una manifestació de més de 1000 persones un grup de 10 persones encaputxades i amb pals. De fet si se'm permet la observació, JA TRIGAVA! un cos policial et pega impunement a les 5:00, a les 8:00, a les 11:00, a les 17:00 i a les 22:00. Sort que en el nostre país la posessió d'armes de foc està molt i molt restringida, si no els fets de Via Laietana s'haguessin convertit en una massacre. Amb un comportament com aquest està clar que algú saltarà.
Després de 4 mesos de fer efectiva la participació, de no obtenir cap mena de reconeixement i de ser reprimit un una jornada que recordava temps passats, està clar que la frustració està a flor de pell. I una de les manifestacions més normals de la frustració és la violència.
Així doncs, senyors polítics de torn, la pilota està al seu terrat. És ara que han de demostrar quin lloc ocupen i la seva defensa de la democràcia. I reconèixer que s'han equivocat, que hi hagut errors, i que això mai més es pot tornar a donar. Reconèixer-ho davant de tota la comunitat universitària i acceptar les crítiques per dures que siguin, i actuar en conseqüència amb aquestes. Però ja sabem per moltes altres experiències que la participació democràtica i la sortida a aquest conflicte de forma dialogada serà el que no passarà mai. La llei del més fort, un cop més ha estat imposada, i ara ja no sembla haver-hi marxa enrera.
dimarts, 3 de març del 2009
Crítiques al bipartit per la despesa publicitària
link
Aquesta dada és significativa alhora de parlar de turisme a la ciutat. És el gran manà del motor econòmic i per tant s'ha de cuidar. El problema (si no entrem a valorar res més que l'aspecte monetari) és quan s'acaba invertint més del que s'extreu. Aquest fenomen també l'ha provocat el capitalisme en altres àrees on hi ha posat la mà. L'agricultura monocultiu extensiva del mig-oest americà n'és un dels grans exponents. Una agricultura que produeix molt, però que amaga uns pressupostos esgarrifosos, i també unes conseqüències malaltises, sota el que es coneix com a llei de rendiments decreixents.
1.- L'ús de superfosfasts i supernitrats artificials necessita d'una extracció altament costosa en un altre punt. Per tant s'està treballant la terra en 2 punt per comptes de un. A part de que es sol imposar un cultiu rentable, per comptes d'un cultiu natural.
2.- La infraestructura de transport, de llocs de producció específics centralitzats a llocs de consum, és molt cara i necessita encara més aportacions energètics per tal de mantenir el producte comestible.
3.- Els monocultius extensius són molt permeables a plagues i altres problemes no previsibles. En cas de que el problema faci mella es perd tot, i a més al no haver diversitat la plaga no sol trobar cap resistència, ja que la plaga també funciona de forma especialitzada molt millor. El que fa que s'inverteixi molt més encara en evitar aquestes plagues, ja que l'agricultor s'hi juga molt.
4.- La qualitat del que mengem sol ser inferior, ja que un dels factors principals de la qualitat no està en el volum, les fruites necessiten el seu temps, i si creixen ràpid la concentració d'aigua és major que la de nutrients.
En conseqüència tenim que és un model que si ho mirem des del punt de vista energètic, posa més energia a la terra de la que n'extreu.
Ara intentem transposar l'esquema anterior al turisme de la ciutat de Barcelona.
1.- Es creen en la ciutat de Barcelona models copiats d'altres indrets del món. Tant en teoria urbanística i model de ciutat, com en la importació (còpia) clara de tòtems rellevants. Es pot veure clarament amb la polla del francès (còpia exacte d'una de Londres), l'hotel Vela (còpia exacte d'un altre de Dubai), ... el que provoca que la ciutat es vegi ofegada pels supermonstres i el ritme i la producció pròpia es vegin desplaçats. Tot i que el reclam de la ciutat segueixen sent els edificis noucentistes i no les vitrines de vidre de 40 alçades.
2.- Depenem de grans xarxes de comunicacions que tenen un cost de manteniment altíssim i que per mantenir la confiança en el producte han de ser cada cop més ràpids i còmodes. No és d'extranyar doncs que la qualitat de l'Ave, de les comunicacions amb l'aeroport, l'ampliació del port pels creuers, es faci a costa de les formes de transport més quotidianes.
3.- En cas de que aparegui un competidor més competent en edificis de vidre, o la demanda es tornés de sobte més exigent, o hi hagués alguna mena de catàstrofe urbana com una gran vaga dels treballadors/es del sector hoteler que volen un salari digne (car la major part no el tenen). La demanda turística se'n aniria a cercar un altre lloc.
4.- La qualitat del servei ofertat al turista és cada cop menor, en realitat es viu de rendes dels moments d'acumulació i això ja està acabant. L'encant dels llocs no són en realitat l'acer i el vidre, si no els tallers d'artesans, la seva vida al carrer, la seva idiosincràsa. I això cada cop és menor, ja que l'afany de lucre ho substitueix per altres formes més rendibles a curt termini. el problema serà que quan la confiança en el producte es perdi, ja que el turista no s'empasi el rollo, no només deixarà de venir, si no que serà una feinada recuperar la qualitat aprtint d'una terra tant contaminada.
Així doncs, si mirem els pressupostos destinats a publicitat, i com creixen cada any, i els pressupostos destinats a millorar les comunicacions pels turistes, millorar la seva estada, i com també creixen any rera any... ens adonarem que estem arribant a la llei de rendiments decreixents. Cada cop per extreure el mateix es necessita treballar més. El que com no i ha un departament que englobi tot això, tot queda en el camp de l'externalització i serà impossible de saber.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Les parets parlen. La belleza es tu cabeza
ubicació: al costat de la seu de BisbatLa frase en qüestió: "La belleza es tu cabeza" l'he trobada moltes vegades pel carrer. Aquesta, personalment, no és la més bonica, n'hi ha d'altres amb una grafia que m'agrada molt més. Però lo interesant de la pintada es el fet que en té un altre que l'acompanya i li contesta: "A nadie le importa".
La primera pintada, un tant dadaista, o situacionista, proposa una frase de reflexió, ens hi pot agradar més o menys, el que prova de dir-nos, el que entenem a partir d'ella pot estar subjecte a moltes interpretacions, tant de per que l'autor/a ha decidit fer les parets parlar amb aquest missatge, com de que és el que pretén retransmetre. La segona, és de tall més nihilista, i pretén desqualificar la primera, atorgant-se no només la seva opinió, si no a més la opinió general (a nadie).
Es un petit micro-exemple però crec que il·lustra a la perfecció un fet que sol ser en boca dels moviments socials o si no ens agrada aquesta accepció ja que s'està en contra del concepte mmss, doncs les (addictes a indymedia i medis similars). I es que per a cada proposta que fa un col·lectiu ja sigui de veïns/es, ONG, autònom, independentista, comunista o anarquista (i tots els subapartats continguts darrera de cada 'isme) n'hi ha una crítica (com a mínim una) que s'empodera de la voluntat col·lectiva i t'assenyala com si estigues fora de tot raonament o lògica.
És aquella emprenyamenta amb tot i tothom (et fembra) que fa que a la mínima que algú se surti de lo "normal" (podríem dir de lo que estem habituats) ràpidament es llenci el madero que tenim a dins a reprimir aquest acte, i es que tant que ens ho ha repetit Ix: "La falta de cariño provoca represión". No es cerca, doncs, una realitat polièdrica, amb diferents interpretacions, si no la cerca de la interpretació dominant. Altrament, no hi ha un consens d'interpretacions, si no la imposició d'una d'elles. Que la pintada que contesta la podria haver fet Zara, perfectament.
Així aquesta pintada es podria haver completat de mil altres formes, que encenguessin la poètica de la mateixa, la portessin a altres punts, la reconduissin cap algun altre més afí amb lo que pensem. Propossessim un diàleg a la paret, per comptes d'un monòleg de sords o atacs creuats. Qui sap la de maneres que existeixen de fer parlar les parets, o les persones.
aquí podeu trobar un article sobre la pintada
El País
dimarts, 23 de desembre del 2008
Les parets parlen. Autobombo (por que yo lo valgo)
Aquesta ha estat pintada per tal de que l'ES Magdalenes tingui una mica de visibilitat, ja que la major part de les hores està tancat, i és per tant una manera de fer-lo visible 24h al dia. El disseny està repensat a partir del cartell de la campanya de Magdalenes (aquí). Tot i que la campanya personalment a mi no m'agrada, i crec que no acompleix l'objectiu pel qual va ser dissenyat, però està clar que quan fas les coses per a altres, ho has de fer pensant en els criteris que hi ha.
Es poden veure moltes taques a la fasana, i és un clar error de la falta d'experiència que algun dia provaré de solventar, i és oblidar de mirar que el negre sigui mate o brillant.
dilluns, 22 de desembre del 2008
Festa de Nadal amb Cruïlles
Ja com la Mayol havia aportat la seva aportació biopija d'arbre de nadal, fet exclusivament per promocionar el bicing a la ciutat de Barcelona. Aquest és un clar exemple de les coses que fa la nostra ciutat i el nostre benvolgut bi-tripartit, una bona idea com el bicing que podria ser lucrativa i els beneficis revertir en la ciutat però se li dóna l'explotació de la mateixa a una empresa MediaChannel que finança l'armament israelí. Vaja que les proclames de no a la guerra i companyia són paper mullat, per que alhora de la veritat, ...
Alguna cosa semblant com lo que ha passat amb en Manel de Robadors que l'ajuntament proclama a veus que allò és mobbing i que s'ha presentat com a defensa legal de'n Manel, però és tot mentida, i fins al desallotjament han sigut incapaços de donar-li un pis a una persona que li ha promés durant anys protecció i ha estat de les poques que ha plantat cara a l'immobiliària. A mode d'exemple hi ha més casos encara als voltants de l'Illa Robadors però la gent prefereix agafar lo poc que li donin i marxar. La veritat és que en Manel és per a mi un exemple de lluita, però també pot ser ocasioni l'efecte contrari, exemple de desgast i de anys de lluita per veure com l'ajuntament et dóna la raó fins i tot en públic, però després finança i ajuda econòmicament al teu enemic, (sempre de forma indirecta, es clar) i a tu no et solta ni lo mínim.
És per això que aquest arbre està fet d'antenes, de canonades de desaigüe, d'aixetes, de cables, de troços de cases de Ciutat Vella que han anat a parar a l'abocador. Símptoma d'un munt de gent que ja no viu a Ciutat Vella i que serà substituïda per nova gent amb més ingressos. Amb això hem aixecat un arbre que parla de la crisi aquesta que ens venen que és una crisi que han provocat ells però que volen que paguem el poble. Una crisi que nosaltres patim sempre per un motiu o altre ara els hi toqui a uns d'un carrer o a uns altre de l'altre carrer. Una crisi que nosaltres seguirem enfocant de bon humor i al carrer com sempre ens ha agradat fer les coses, que per molt que ens treieu el que es nostre, algun dia trobarem com tornar-nos el que ens heu pres i repartir-lo entre tots.
Més fotos
diumenge, 28 de setembre del 2008
Documentals sobre turisme
BCN Thematic Parc que segons l'autor encara li mancava algún retoc estava fet fent palès els contrastos de la vida quotidiana a pinzellades un tant caricaturesques i amb molt de ritme que t'envolta i impedeix que es faci protagonista del curt una entrevista llarga i tediosa.
És així que us linko aquí el trailer, i si us el vau perdre no patiu que l'autor crec que estarà encantat de tornar-lo a passar allà a on se'l convidi.
Link
I ja de pas us dono l'adreça que van obrir les persones que van dur a terme l'altre documental, Aquí viu gent.
Link
dijous, 14 d’agost del 2008
BCN no vetará los autocares que copan la Sagrada Família

El concejal de Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, Francesc Narváez, descarta prohibir el estacionamiento de los autocares.
link
No crec que els veïns i les veïnes siguin els únics afectats per aquest "ús intensiu de la via pública" eufemisme curiòs que apareix a l'ordenança de civisme per tal de disuadir activitats incompatibles amb el regular trànsit peatonal, o a motor, de la ciutat. Un grup de veïns que a Ciutat Vella van realitzar una activitat en el carrer Milans (carrer peatonal) van ser multats per realitzar part de les activitats d'assaig teatral en el mateix per lo qual envaïen aproximadament la meitat del carrer. Cost total: uns 200€
Les persones que com jo travessem diariament la zona en una furgoneta carregant i descarregant pes, també en sortim malmesses de la situació. D'entrada hem passat a formar part del cos de superherois/nes de la ciutat. Hem hagut de desenvolupar una visió de 360º ja que en qualsevol moment una "intencionalitat artística" d'alguna persona que no s'ha adonat que baixant la vorera hi ha trànsit, queda embobada darrera l'objectiu d'una càmera que en molts casos déu costar aproximadament 2 cops el meu sou, i que l'objectiu de la mateixa sol ser un afany per demostrar una mena de virilitat fàlica que no es posseeix.
Per tal de que als camioners/es ens quedi del tot clar, i no tinguem cap ensurt, estaria bé possar uns senyals d'advertiment com ara els de:
PERILL! Espècie protegida fent fotografies pel camí!
I no són els únics perills als que ens veïem avesats, una empresa ha tret uns nous cotxets "mini" per turistes amb veu incorporada. Les que vivim a Ciutat Vella ja només pel fet de viure-hi ja patim aquests cotxets surcant com a exploradors els carrers peatonals, amb la veu magnetofònica gravada que se sent des de casa. Però en espais com les inmediateses de la Sagrada Família o la via Laietana on proliferen aquestes bestioletes, esdevé molt complicada.
La imatge que hem de patir hem recorda a la de una secta hindú que té un apreci total per qualsevol forma de vida i camina sempre movent una escombra davant seu per tal de no trepitjar cap insecte en el seu pas. I així des de lo alt de la cabina, aquests insectes grocs, són totalment imperceptibles. Només caldrà possar més senyals com l'anterior i així ho tindrem tot solucionat.
I acabem al principi, si tenim una "meravellosa" ordenança municipal que diu clarament que això és un ús intensiu de la via pública, doncs per què no s'aplica en aquests casos? Per què els veïns que intenten recuperar la vida al carrer quan fa bon temps amb activitats lúdiques a la tarda són represaliats amb un excés de zel en l'aplicació de la mateixa i els turistes en canvi tenen catifa vermella per fer el que els plagui?
diumenge, 8 de juny del 2008
Va de mapas 05
Aquest cop els hi ha tocat als Hotels de Ciutat Vella. També en faré un altre amb els 670 pisos turístics que el districte considera que eren legals.
No disposo de on estan tots ells, i dubto que la sra Itzíar González (tant d'esquerres com és ella) ens ho vulgui dir, per tant qualsevol persona que en tingui constància d'algun si m'ho voleu enviar, estaré molt agraït.
De moment us deixo amb els Hotels actuals i els que estan en projecte (tot i que hi hagi una moratòria en segueixen consruïnt)
Mostra un mapa més gran
