dimarts, 19 d’abril del 2011

El consens no enten d'estratègies

Després de que ens quedi ben clar que els referendums són una irresponsabilitat per part dels polítics, la versió posmoderna: les consultes; s'obre pas un cop més.

Ara que es dota a l'acció col·lectiva de caràcter simbòlic sembla que reeixeix. Ara que a més les lleis ja no les decidim aquí si no que venen a partir de directives europees i altres organismes supranacionals, ara sí, ara ja no correm riscos en ser independents.

Com a nota m'agradaria enfatitzar el fet de les directives europees i el gran pes que tenen sobre la resta de legislacions. La major part tenen un caràcter tècnic, com si fos completament apolític, però per tal de complir totes aquestes regulacions apolítiques acaba resultant que surt afavorida com sempre, la dreta.

Aleshores, vist lo vist, té sentit incidir sobre aquest tipus de consultes amb el nostre vot? de fet ens ho podríem qüestionar igual en les eleccions, però en el concret d'aquest cas. El que hem de fer és pensar en quin és el resultat que en volem treure.

Degut a que el meu interés sobre la indepència de Catalunya és especialment minso i en canvi el meu interés per abolir els privilegis de castes familiars pudents és molt elevat. Quina hauria de ser la meva decissió al respecte. Crec que la meva finalitat no és exclusiva, ja que gran part de la propaganda al respecte segueix girant sobre el fet que degut a que els malvats de Madrid ens volen fer mal per sempre més els catalans de bé no podem invertir en sanitat, educació, pensions, ... i que si els malvats de Madrid no hi fossin, això seria el paradís a la terra.

Aleshores si jo "comparteixo" aquest anhel pel paradís, quina hauria de ser la meva decissió al respecte?

Alguns diuen que no fer-li cas, altres diuen que votar que sí ja que si tenim el poder més aprop és més fàcil de poder derrocar-lo, i altres que ja que els privilegiats d'ambdós entitats (Espanya i Catalunya) no es duen bé, millor que les legislacions entre ells es puguin influir per tal de que es trepitgin l'un a l'altre i podem aprofitar les escletxes per ficar-nos-hi.

Estratègicament ens trobem amb que la fi que perseguim és la mateixa però en canvi hi podem arrivar perfectament des dels 3 camins possibles, per tant quin escollir? si cadascú de nosaltres escull un camí diferent no fem cap mena de força i cadascú està preparat per reaccionar als aconteixements a la seva manera.

De tota manera, em cregui o no el sistema parlamentari, està allà, tot el que hi ha al costat ens influeix i contra més gent participa d'un aconteixement més ens influeix, per tant donar-li l'esquena argumentant que no li fem cas, perque això no va amb nosaltres, em sembla tan absurd com un estruç possant el cap sota terra.

diumenge, 6 de març del 2011

Tancant portes: última okupació

Aquesta acció la vam empendre 2 persones, aquest estiu. M'he esperat fins ara ja que la seva publicació al Masala s'havia retrasat. Després de diverses okupacions de diversos tipus, aquest va ser l'últim cartutx que se'ns va ocòrrer dins d'una bateria de propostes arriscades que havíem dissenyat.

Una era la d'okupar una casa d'algú que no fos moralment okupable. Vull dir que no fos una inmobiliària amb pasta ni res per l'estil i haver fet un video-blog relacionant-ho tot, de manera que al final nosaltres els hi donéssim la raó als propietaris públicament acceptant el nostre error i pactant amb els propietaris una forma de compensar-los. Si ho fèiem prou bé la cosa no era tant visibilitzar un error, si no visibilitzar que l'error és okupar a uns que tenen una herència recien adquirida mentre n'hi ha d'altres podrits de pasta als qui no se'ls hi okupa, això sol ser cert ja que okupar a grans propietaris sol ser més difícil. Aquesta era arriscada però de retruc ens en fotiem una mica de tota la cultura okupi que parla molt més de lo guapa que és la casa que han okupat que no pas de qui és el propietari de la casa que han okupat. 5 anys sent un més a l'oficina d'okupació em donen una perspectiva bastant encertada d'allò que motiva o no motiva a la gent quan vol okupar.

L'altre era okupar juntament amb un periodista que entrés a la casa amb nosaltres. De fet aquest periodista ja hi estava d'acord, però al final les complicacions ho van fer impossible. La casa era a més de un jerifalte de ESADE (lloc al que li tinc especial adversió) i teníem el seu telèfon, adreça, ... i podíem jugar a fer tot el contacte amb el propietari en públic totalment mediatitzat. No se si per tothom però hi ha molta gent de classe obrera per a qui el seu imaginari col·lectiu els fiu que quan entra un d'ESADE a l'empresa pasaran 3 coses; 1 canviaran el logo i la imatge corporativa; 2 els hi estudiaran fins i tot els minuts que triguen en anar al lavabo i; 3 hi haurà una retallada de plantilla.

La última que també va fracasar per lo impossible d'efectuar el pla 2 persones, (una setmana d'intents nocturns de fer-nos un forat per on colar-nos ho constaten) consistia en okupar un edifici de Núñez y Navarro (Josel SL para los amigos) i fer-ho mitjançant un programa fet a la mida de un sociòleg. En mig de l'eixample fer estudis de població durant tot el dia per a poder saber el nivell de coneixement que té la gent d'aquest personatge obscurs condemnat a l'obstracisme per l'oasi català i en canvi tot i tenir a sou la seva pròpia banda de matons i haver fet mobbing sistemàticament a moltes famílies de Vallcarca ser un dels personatges més carismàtics dels programes d'esports televisius de TV3.

Finalment la okupació va ser un altre i aquí la teniu relatada amb modificacions d'estil per part de l'equip del Masala

Esta es la experiencia de dos personas que hemos participado de diversas ocupaciones en el centro de la ciudad y nos queríamos embarcar en una experiencia fuera de grupos y presiones morales okupas sobre el bien y el mal. En parte por una necesidad de vivienda, en parte por una necesidad de seguir en el centro, en parte por experimentar algo nuevo ya que la okupación tal y como la hemos conocido se nos antoja más una pijada que una lucha, y allí nos sintíamos dando palos de ciego.


Un caso de mobbing de manual


Esta historia ocurre en la calle Arc de Sant Agustí, 1 bis. Son 15 viviendas, tapiadas cinco de ellas y los inquilinos que quedan, con procesos de desahucio abiertos. En la finca se encuentran los típicos síntomas de mobbing: techos caídos, cañerías de agua rotas, suministros saboteados por el administrador, deterioro, insalubbridad y tapiado de pisos sin licencia ni estudio arquitectónico.


Entre los vecinos que quedan, hay un inquilino con contrato de renta antigua y el resto con contratos tipo actuales, además de algunos inquilinos en precario y okupas. Desde la muerte de la propietaria no se paga prácticamente ningún alquiler; en algunos por oportunismo (no les han notificado ninguna cuenta nueva donde pagar), y en otros por que el propio administrador les devuelve los recibos.


Después de que la propietaria original muriera, a sus herederos -pertenecientes a la iglesia católica- parecía darles igual que las familias que habitaban la finca se quedaran en la calle y, en la compra-venta a una inmobiliaria, queda incluida una cláusula tan legal como inmoral: por cada inquilino que se halle en la finca en noviembre de 2010 se percibirán 40.000 € menos sobre la venta.


La finca es administrada por el abogado Carlos Solé, un señor pijo, muy pijo, que llora a cada rato, ya que, según él, los inquilinos le hacen la vida imposible; y que mantiene a un vigilante controlando la finca durante 24 horas los siete días de la semana.


La okupación


Con este panorama dos personas establecemos un trato con uno de los inquilinos, el cual avisó al resto y se procedió a una jornada lúdica de destapiaje, en la que los vecinos participaron activamente de la vigilancia y la interlocución con la Guardia Urbana. Una vez dentro tuvimos que soportar la típica escena chulesca por parte de los Mossos d’Esquadra, que amenazaban con tirar la puerta. Calmadamente conseguimos serenar la situación y evitar la pretensión del propietario de recuperar la propiedad mediante la patada en la puerta de una ley Corcuera que nunca se llegó a aprobar.


Los problemas


En los primeros días ya organizamos unas reuniones de vecinos en la que todo comenzó a torcerse. Nos encontramos con dos aprendices de mafiosos que se jactaban de haber sacado a navajazos al administrador y, como descubriríamos más tarde, habían okupado el resto de pisos para realquilarlos a precios desorbitados. Vendían heroína con la complicidad de uno de los vigilantes y alquilaban las habitaciones a prostitutas y travestis, las cuales se trasladaban a veces a vivir a veces al dicho piso y luego eran expulsadas robándoles sus pertenencias. Vista la facilidad con la que entramos, su plan era el de obligarnos mediante amenazas a okupar el resto de apartamentos para que ellos los alquilaran a 500 € cada uno.


La posible tranquilidad con la que hubiéramos podido llevar el caso se esfumó. Nuestro principal problema pasó de ser el enfrentamiento con la propiedad a ver como alguien nos estaba robando el tiempo y la sangre en este conflicto. Algo influyó, puesto que de vez en cuando prometía el oro y el moro al resto de vecinos, restando fuerzas a nuestras propuestas e inoculando desconfianzas.


Nos organizamos para que nadie se dejara amedrentar por las amenazas del administrador, interponiend infructuosas denuncias en el ayuntamiento (oficina d'habitatge) los cuales ni tan siquiera cumplieron la promesa de enviar a un inspector a ver la finca. Acompañamos a los vecinos en sus juicios civiles, y tuvimos que ver como una abogada defensora corrupta directamente se negaba a defender los derechos de una inquilina. Le negó su derecho a defensa y incluso llegó a amenazarla por teléfono de que mantuviera la boca callada y a sus amigos fuera de esto.


La negociación


En este marco nos planteamos un marco de negociación posibilista. Cualquier otra opción con la escasa cohesión existente entre los vecinos, se nos antojó imposible; y consideramos más importante conseguir una experiencia colectiva positiva que no un resultado mejor con una experiencia más de vanguardia.


Después de grandes desconfianzas y de mucho morderse la lengua en el proceso, conseguimos nuestro objetivo: empezar un proceso de negociación. Exigimos a la propiedad solucionar la situación que había provocado, lo que se traducía en pagar las fianzas y gastos de traslado a otro piso y la condonación de la deuda acumulada por los inquilinos. Tas un agotador proceso de negociación conseguimos que esto se aceptara, no sin que el administrador siguiera jugando tretas a los inquilinos y consiguiera expulsar a uno, dejándolo a uno fuera del trato o intentando aprovechar el tapiado de un piso para tapiar el de otro donde aún habitaba otra inquilina.


El desenlace


Acabado el proceso conseguimos unos cheques de 3.000 € por piso, que cubrían los gastos de lo que pedíamos en un principio.


Sobre si conseguimos inculcar algo de conciencia de clase o como se quiera llamar. Creemos que no. Aunque como esta depende de la experiencia vivida, quizás está por verse. De todas maneras el mínimo que habíamos acordado de pagar al abogado colectivamente, 100 € por persona, no se cumplió. Y tuvimos que afrontarlo nosotros de nuestra parte. Tampoco nos supuso un desembolso ya que aprovechando el tema del dinero nos pusimos también como inquilinos y lo sacamos de allí.


Ese dinero lo aportamos a los siguientes proyectos y a cubrir una parte de nuestras facturas telefónicas y otros gastos derivados del proceso (40 €). Pagar al abogado. Aportación a la película El Cosmonauta. Un proyecto de biodiesel. Acusación particular contra Millet. Masala. Escuela Freinet. Y a la publicación de un libro.

dilluns, 24 de gener del 2011

En defensa de los bancos


Si analizamos el concepto banco tenemos una descripción de los hechos que no tiene por que concordar con la imagen que tenemos de ello. Un banco no es más que un lugar físico o intangible que permite la acumulación de bienes que no van a ser usados al momento para poder distribuirlos temporalmente.

Así pues tenemos que un silo de grano es un banco. Y hasta aquí dudo que nadie que esté a favor de la agricultura esté en contra de los silos. Estos permiten guardar una parte de la cosecha hasta el próximo año para que podamos volver a plantar, y permiten ir distribuyendo durante el año lo que de otra manera nos tendríamos que comer en una semana.

Con ese espíritu intacto podemos trasladar el sentido a un banco de intangible, moneda. Si lo consideramos en este modo, el banco es la institución que nos permite poder regular nuestro consumo, puesto que no todo el año tenemos la misma cantidad de beneficio. Aunque está claro que mientras no sea una cuestión colectiva lo llamaremos calcetín.

Entonces nos quedamos con la idea de que un banco es una institución colectiva que acumula los excedentes de moneda para regular el consumo.

En el momento en el que no concebimos nuestras necesidades como una mera supervivencia y el marco de relaciones está mediatizado en extremo por la moneda; el consumo y la inversión son relaciones un tanto más complejas que las del campesinado, pero en definitiva nos permiten lo mismo, reinvertir en una cosecha o empresa y mantener nuestro nivel de consumo a lo largo del año.

Al menos desde una óptica colectiva la población española trabajadora hemos vivido con un beneficio sobre nuestro trabajo desmesurado (para los grandes empresarios ni tan siquiera tendría una palabra para definirlo). Nuestros sueldos aunque pudieran parecernos bajos eran inmensamente inflados por unas relaciones socioeconómicas mundiales que han empobrecido sobremanera otras regiones del mundo meridional. Ahora la mayoría de la población se ve atrapada por las deudas de los bancos y todo eso vierte en ataque a la institución bancaria, la cual no es responsable de que las personas hayan decidido coger más del banco de lo que existía y destinar más a consumo que a la reinversión, o dejar la inversión en manos de banqueros (supuestos profesionales) que básicamente han actuado como bucaneros que se reparten un botín entre los suyos después de un pillaje.

Y con esa última imagen en la cabeza olvidamos nuestra parte de responsabilidad y por tanto nuestra capacidad de cambiar los errores pasados. Si demonizamos el banco, no vemos la capacidad de organizarnos a través de él. Y de usar nuestro excedente monetario del trabajo para que una institución nuestra apoye la reinversión en nuevos campos y más puedan aprovecharse de nuestros “sobredimensionados” sueldos. Así sólo necesitamos crear instituciones bancarias propias o confiar en aquellas ya existentes como Coop57 o Fiare.

Al fin y al cabo la alternativa cual es, aumentar nuestro nivel de consumo?

dimecres, 22 de desembre del 2010

El dret a educar

text en reflexió al fracàs de 2 projectes educatius nascuts el curs anterior

Acadèmia Nikola Tesla
Escola Freinet

Ambdues pretenien (no només) arrivar a un públic que ja fos per que no tenen papers o estan fora dels canals de comunicació que tenim l'amalgama format per la classe mitja quedava en entredit el seu accés al saber i al seu desenvolupament cognitiu.

La història dels Consells escolars, les AMPEs i les escoles públiques d'aquesta ciutat estan molt lligades a unes experiències d'autogestió de l'educació en els barris, algunes que pretenien ja des d'un principi esperonar l'aparició d'escoles públiques, d'altres que pretenien mantenir la seva independència tot i que no ho varen aconseguir.

Una part important de la població demanava, i de fet exercia, escoles públiques i accés universal a la formació. Per tal d'aconseguir el que avui hem heretat tenien al seu favor un seguit d'organitzacions que es retroalimentaven, AAVV, CCOO, ... que les zones on hi havia manca d'accés a la formació estaven concentrades, i que era una època on la incorporació de les dones al mercat laboral no estava molt desenvolupada i podien elles mantenir en el temps el que d'altra banda hagués estat més limitat en el temps.

Volien educar diferent per assolir un món diferent. Universalitat del coneixement per a que arrivés a totes les persones. Qualitat, per a que no només els fills de Sarrià (perdó pel tòpic) puguessin accedir allà on volessin. Participació, que l'escola formés part de la vida del barri, i allà hi estiguessin representats pares i mares.

La nostra generació no està exempta d'aquestes mancances, sobretot en lo concernent a la migració. Si no existeixen escoles de castellà gratuïtes (que sí existeixen) no podran sortir de les relacions socials viciades en les que treballen a les ordres d'algú jornades de 14 hores (i és la realitat dels comerços regentats per extrangers). Tindran molt més difícil copsar les seves aspiracions, excepte aquelles que el capitalisme els hi permeti comprar i es veurà sobretot, resentida en gran mesura la cohesió en els espais de convivència i la comprensió mutua.

Però finalment vam decidir plegas veles de tots 2 projectes. Al final la realitat que oferim projectes autònoms no és prou consistent. De fet tampoc no ho és la d'associacions, ni la d'ONGs o altres projectes més institucionals. Però la injecció de diners i la de quadrar números per part de l'ajuntament fa que encara que no funcionin doncs s'hagin de mantenir.

La major part de la gent que va apuntar-se al final era gent amb possibles, estudiants del nord d'europa que tenien possibles i accés a màsters i postgraus en els curs de castellà i en els d'electricitat més curiositat i autosubsitència que no pas altre cosa.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Eleccions al parlament 2010

Es presenten 39 partits a les eleccions catalanes. D'entre tots ells moltes opcions no suposen cap mena d'opció de canvi, per molt que elles mateixes diguin que sí, o es publicitin com a tals. De fet moltes d'elles són només propostes pensades per a abarcar els electorats del psc i pp que estan descontents amb aquests.

El vídeo necesita molta més informació i necessita que aquesta vagi contrastada, però amb els pocs mitjans de que un dispossa, això és el que hi ha.

s'accepten tota mena de suggerències, propostes de canvis, ...

I tal i com estan les coses, entre la resta de partits tampoc al final hi ha opcions molt realistes.

Hi ha diversos partits sectorials als que bàsicament els hi interessa un tema concret. Altres que són d'àmbits de fora de Catalunya i tenen poc pes aquí, alguns partits sectaris de sempre, i la que per a mi és la única opció a pendre seriosament.

Des d'abaix, em fot bastant el tema catalanista, però és una opció real, amb programa, amb trajectòria, amb base, i sense vincles amb la corrupció sociovergent.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Apoyo a la huelga general

Ya tardaba en poner algo al respecto.

Y es que la negociación colectiva es algo que no podemos perder jamás. En un caso que llevo de mobbing en estos momentos, el administrador juega a dividir a cada cual por particular para no hacer frente a la negociación colectiva que le planteamos los inquilinos. Y algunos pican y cuando les ofrece el anzuelo muerden y acaban con menos, creyéndose ellos que son más que el resto, y restando fuerza a los que siguen con la negociación colectiva.

Pero seguimos allí, arriesgando a cada paso.


dimecres, 15 de setembre del 2010

Xerrada de Biodièsel al Surpas

Ha sigut tota una sorpresa, em van convidar al Surpas per a fer un taller de biodièsel. Ja se que aquestes coses toca dir-les abans, però és la falta de costum. I la sopresa més que res ve del fet que la temàtica del festival i el biodièsel no hi encaixen gaire. I fins i tot al públic assistent li va agradar molt.

Com vaig asistir al taller de biocombustibles a principis de juliol, vaig preferir donar-li un poc més de contingut científic que a l'anterior intervenció al hardmeeting, i apuntar una mica més cap a la quantificació i cap al marc de les energies renovables. Per tal de que quedi en escrit, ja que no es va gravar i no tinc cap vídeo la mar de mono per penjar al blog i que es faci més lleuger, us transcric una mica el contingut. De fet a mi em va la mar de bé, ja que tinc el guió en un full i el perdré i així el podré trobar si ho torno a fer. I ja de retruc si a algú li fa el pes llegir-s'ho em pot corretgir dades o plantejaments.

--------

1.- Presentació
El debat entre Tesla i Eddison es un debat interesant per les conseqüències que té avui dia i per com segueixen vingents els plantejaments d'ençà però amb un altre context.

Eddison plantejava el seu model de corrent contínua amb generadors a tocar de la propietat que había de ser il·luminada o sumistrada de corrent elèctric. Un model car que només es podien permetre indústries o persones adinerades. Aquest va ser el moment en el que Tesla, va fer la que és per mi, la major aportació al món de l'electricitat, la corrent alterna trifàsica. Aquesta podia ser transportada a grans distàncies i per tant podia assolir una fita important, l'accés universal a l'energia.

Crec que és important no perdre de vista aquest horitzó que va marcar Tesla, ja que molts experiments que es poden treure del Youtube o de moltes pàgines d'internet van en un signe contrari a aquesta idea. I és que l'autosuficiència energètica, encara que sigui a partir de màquines que va dissenyar Tesla, només es pot deure a 2 coses, consumim molt poquet, o per molt que fer un estri que ens proporcioni energia ens surti molt barat, només ho podem fer per que som rics (en el primer món més o menys tots ho som).

2.- D'on prové l'energia
Mentre no aconseguim negar les lleis actuals de la física, l'energia en la seva totalitat prové del sol. I aquesta energia es recollida per les plantes en forma de fotosíntesi. De tota la radiació que envia el sol, les plantes només poden poden absorvir l'espectre de llum visible. Això vol dir un 47% de tota la radiació. A part, les fulles per tal de poder deixar passar la llum a les inferiors i altres peculiaritats només recullen entre un 1 i un 5 % de l'energia. Això ens situa en una capacitat de captació i enmagatzament del 0'2%.

3.- Com extraiem aquesta energia
El Carboni l'extraiem de diverses formes. Directament de les plantes o a partir dels seus fòssils, el carbó o el petroli. L'alimentació és una de les principals vessants. Però per al que més utilitzem l'energia és per al transport.

El que els hi dóna la seva peculiaritat de renovables és el fet de fixar Carboni provinent del CO2. Quan extreiem l'energia de la planta aquest Carboni retorna a l'atmosfera, però com és un cicle curt és renovable. Cada 2 grams de matèria seca contenen 1 gram de Carboni.

4.- Quin cost energètic té aquesta extracció
Una de les coses més importants a mesurar sobre aquest tema és quanta energia hi invertim en l'extracció i quanta en treurem. Per això haurem de mesurar el consum energètic del transport des del lloc de producció fins al lloc d'ús. I d'altres peculiaritats com el procés de creixement de les plantes, la fertilització, la hibridació, els pesticides, el reg, els tractors, ... També haurem de tenir en compte els rendiments decreixents de la terra. Si la forcem massa cada cop necessitarà més fertilitzants, i per tant es pot arribar a contaminar la terra.

El cost més important que no podem obviar és el de l'aigua. Per cada gram de Carboni que produeix la planta necessita uns 500 grams d'aigua.

5.- Quins derviats o residus tenim en cada procés d'obtenció d'energia
En cas de que fertilitzem la terra o usem pesticides, haurem de tenir en compte la possible contaminació de la terra i el acuífers colindants. L'ús de tractors i altre maquinària també produeix CO2 en la combustió del petroli.

En el cas que ens ocupa que és el biodiésel, la seva producció ens aporta com a residu la glicerina, que podria ser que en produirne amb molta quantitat esdevingués un problema afegit.

6.- Matèries primeres per a la producció de biodièsel
El biodièsel es produiex principalment amb oli (80% del total) i metanol (20%) i una mica de catalitzador (en aquest cas usem la sosa càustica).

L'oli pot ser provinent d'oli reciclat i filtrat. Per a la qual cosa s'haurà de fer un control de Ph. Aquest mètode és especialment atractiu ja que reaprofita un residu de difícil sortida com és l'oli.

El metanol pot ser d'origen vegetal o sintètic. El d'origen vegetal normalment és un residu de l'industria maderera. Per tant, un altre reaprofitament.

La sosa càustica és química però en proporcions de 2'5 grams per cada litre.

7.- Rendiment del biodièsel en motors de vehicles.
El rendiment en un motor dièsel és pràcticament el mateix. Fa servir més oxigen en la mescla i té menys poder calòric però al final té un rendiment molt similar.

En mescles fins al 5% és possible que el fem servir ara ja, ja que és legal aquesta addició sense tenir que esmentar-ho. En mescles del 20% no es necessita cap mena de modificació de la mecànica interna del vehicle.

Es pot fer servir pur, sense mesclar, però tindrem 3 problemes. El primer serà la obstrucció dels filtres, ja que el biodièsel ens netejarà els conductes. Per tant, els haurem de netejar. El segon serà la substitució dels manguitos del cotxe de termoplàstics per termoestables si no volem que es desgastin amb el temps. I el tercer és l'augment exponencial de la contaminació d'efecte hivernacle, ja que tot i que és cert que emet menys CO2, emet NOx que són 250 vegades més generadors d'efecte hivernacle. Aquest problema també es pot solucionar amb un catalitzador.

8.- Model propi de mescla de biodièsel

Punt 1
Recollida i decantació de l'oli reciclat

Punt 2
Filtratge i enmagatzament de l'oli

Punt 3
Placa solar tèrmica d'escalfament de l'oli

Punt 4
Cuba de mescles amb termostat, sensor de nivell i motor

Punt 5
Bidó de recollida de biodièsel