Apoyo a la huelga general

Ya tardaba en poner algo al respecto.

Y es que la negociación colectiva es algo que no podemos perder jamás. En un caso que llevo de mobbing en estos momentos, el administrador juega a dividir a cada cual por particular para no hacer frente a la negociación colectiva que le planteamos los inquilinos. Y algunos pican y cuando les ofrece el anzuelo muerden y acaban con menos, creyéndose ellos que son más que el resto, y restando fuerza a los que siguen con la negociación colectiva.

Pero seguimos allí, arriesgando a cada paso.

€

Xerrada de Biodièsel al Surpas

Ha sigut tota una sorpresa, em van convidar al Surpas per a fer un taller de biodièsel. Ja se que aquestes coses toca dir-les abans, però és la falta de costum. I la sopresa més que res ve del fet que la temàtica del festival i el biodièsel no hi encaixen gaire. I fins i tot al públic assistent li va agradar molt.

Com vaig asistir al taller de biocombustibles a principis de juliol, vaig preferir donar-li un poc més de contingut científic que a l'anterior intervenció al hardmeeting, i apuntar una mica més cap a la quantificació i cap al marc de les energies renovables. Per tal de que quedi en escrit, ja que no es va gravar i no tinc cap vídeo la mar de mono per penjar al blog i que es faci més lleuger, us transcric una mica el contingut. De fet a mi em va la mar de bé, ja que tinc el guió en un full i el perdré i així el podré trobar si ho torno a fer. I ja de retruc si a algú li fa el pes llegir-s'ho em pot corretgir dades o plantejaments.

--------

1.- Presentació
El debat entre Tesla i Eddison es un debat interesant per les conseqüències que té avui dia i per com segueixen vingents els plantejaments d'ençà però amb un altre context.

Eddison plantejava el seu model de corrent contínua amb generadors a tocar de la propietat que había de ser il·luminada o sumistrada de corrent elèctric. Un model car que només es podien permetre indústries o persones adinerades. Aquest va ser el moment en el que Tesla, va fer la que és per mi, la major aportació al món de l'electricitat, la corrent alterna trifàsica. Aquesta podia ser transportada a grans distàncies i per tant podia assolir una fita important, l'accés universal a l'energia.

Crec que és important no perdre de vista aquest horitzó que va marcar Tesla, ja que molts experiments que es poden treure del Youtube o de moltes pàgines d'internet van en un signe contrari a aquesta idea. I és que l'autosuficiència energètica, encara que sigui a partir de màquines que va dissenyar Tesla, només es pot deure a 2 coses, consumim molt poquet, o per molt que fer un estri que ens proporcioni energia ens surti molt barat, només ho podem fer per que som rics (en el primer món més o menys tots ho som).

2.- D'on prové l'energia
Mentre no aconseguim negar les lleis actuals de la física, l'energia en la seva totalitat prové del sol. I aquesta energia es recollida per les plantes en forma de fotosíntesi. De tota la radiació que envia el sol, les plantes només poden poden absorvir l'espectre de llum visible. Això vol dir un 47% de tota la radiació. A part, les fulles per tal de poder deixar passar la llum a les inferiors i altres peculiaritats només recullen entre un 1 i un 5 % de l'energia. Això ens situa en una capacitat de captació i enmagatzament del 0'2%.

3.- Com extraiem aquesta energia

El Carboni l'extraiem de diverses formes. Directament de les plantes o a partir dels seus fòssils, el carbó o el petroli. L'alimentació és una de les principals vessants. Però per al que més utilitzem l'energia és per al transport.

El que els hi dóna la seva peculiaritat de renovables és el fet de fixar Carboni provinent del CO2. Quan extreiem l'energia de la planta aquest Carboni retorna a l'atmosfera, però com és un cicle curt és renovable. Cada 2 grams de matèria seca contenen 1 gram de Carboni.

4.- Quin cost energètic té aquesta extracció

Una de les coses més importants a mesurar sobre aquest tema és quanta energia hi invertim en l'extracció i quanta en treurem. Per això haurem de mesurar el consum energètic del transport des del lloc de producció fins al lloc d'ús. I d'altres peculiaritats com el procés de creixement de les plantes, la fertilització, la hibridació, els pesticides, el reg, els tractors, ... També haurem de tenir en compte els rendiments decreixents de la terra. Si la forcem massa cada cop necessitarà més fertilitzants, i per tant es pot arribar a contaminar la terra.

El cost més important que no podem obviar és el de l'aigua. Per cada gram de Carboni que produeix la planta necessita uns 500 grams d'aigua.

5.- Quins derviats o residus tenim en cada procés d'obtenció d'energia

En cas de que fertilitzem la terra o usem pesticides, haurem de tenir en compte la possible contaminació de la terra i el acuífers colindants. L'ús de tractors i altre maquinària també produeix CO2 en la combustió del petroli.

En el cas que ens ocupa que és el biodiésel, la seva producció ens aporta com a residu la glicerina, que podria ser que en produirne amb molta quantitat esdevingués un problema afegit.

6.- Matèries primeres per a la producció de biodièsel

El biodièsel es produiex principalment amb oli (80% del total) i metanol (20%) i una mica de catalitzador (en aquest cas usem la sosa càustica).

L'oli pot ser provinent d'oli reciclat i filtrat. Per a la qual cosa s'haurà de fer un control de Ph. Aquest mètode és especialment atractiu ja que reaprofita un residu de difícil sortida com és l'oli.

El metanol pot ser d'origen vegetal o sintètic. El d'origen vegetal normalment és un residu de l'industria maderera. Per tant, un altre reaprofitament.

La sosa càustica és química però en proporcions de 2'5 grams per cada litre.

7.- Rendiment del biodièsel en motors de vehicles.

El rendiment en un motor dièsel és pràcticament el mateix. Fa servir més oxigen en la mescla i té menys poder calòric però al final té un rendiment molt similar.

En mescles fins al 5% és possible que el fem servir ara ja, ja que és legal aquesta addició sense tenir que esmentar-ho. En mescles del 20% no es necessita cap mena de modificació de la mecànica interna del vehicle.

Es pot fer servir pur, sense mesclar, però tindrem 3 problemes. El primer serà la obstrucció dels filtres, ja que el biodièsel ens netejarà els conductes. Per tant, els haurem de netejar. El segon serà la substitució dels manguitos del cotxe de termoplàstics per termoestables si no volem que es desgastin amb el temps. I el tercer és l'augment exponencial de la contaminació d'efecte hivernacle, ja que tot i que és cert que emet menys CO2, emet NOx que són 250 vegades més generadors d'efecte hivernacle. Aquest problema també es pot solucionar amb un catalitzador.

8.- Model propi de mescla de biodièsel

Punt 1

Recollida i decantació de l'oli reciclat

Punt 2

Filtratge i enmagatzament de l'oli

Punt 3

Placa solar tèrmica d'escalfament de l'oli

Punt 4

Cuba de mescles amb termostat, sensor de nivell i motor

Punt 5

Bidó de recollida de biodièsel

Nova època. Viratge cap a l'individualisme.

L'individualisme com a últim reducte de la impaciència. I és que són molts anys voltant pels moviments socials i no hem vull rendir. Així que encara que sigui sota una nova forma, necessito seguir treballant per canviar el món i modelar-lo com crec que és el més just.

Si als resultats em cenyeixo està clar que (jo també) he fracassat. Per molt que li possi moltes hores a un projecte no aconsegueixo que el projecte es desenganxi lo suficient de la realitat colindant. I acabes treballant a destajo i corrent obrint camí en mig de la selva per adonar-te'n que quan et gires que estàs completament sol, no del tot, jo esmpre tinc algú que m'acompanya en les corredises i això és lo que m'ajudava tant a avançar com a tornar al "campament".

Per tant, només resta la retirada a la que porto tants anys donant l'esquena. Segueixo pensant que les revolucions de un, o les teories d'un boig al damunt d'una torre de marfil no porten més que a l'absurd. Però en fi, els moviments socials no són la única comunitat potencialment revolucionària de Barcelona. De fet m'atreviria a dir que hi ha nuclis de treballadors i treballadores amb molt més potencial, tot i que amb la mateixa quantitat de vicis i manies (tot i que hem refereixo als no encuadrats). Els imponderables històrics com a fre de totes les rodes, potser per això surgeixen les avantguardes.

Per aquests motius i per altres que es desgranen de totes les coses que he anat aprenent en aquests anys he decidit deixar la meva empremta en tot el que faig. CC 3.0 by: Se que tinc un segell de qualitat prou alt en moltes coses que faig i no vull que aquest segell quedi dilucidat enmig d'una remor d'aigües túrbies que no se sap ben bé que diuen.

Els estudis sociològics dels discursos polítics ja ho diuen (de fet ja fa anys que tota la població ho sap, però sempre queda millor tenir respaldo acadèmic) que tendeixen a la uniformitat, a no dir res per a gràcies a l'ambivalència no perdre vots o simpaties de ningú i mai no tancar-se cap porta. I segueixo fermament convençut que el millor és no desmarcar-se, i seguir dins d'algun grup, però per a no desmarcar-se cal un grup dispossat a currar molt i de valent i a no desfallir. I en aquest punt les meves habilitats socials són més aviat nul·les (tinc un grau de sociopatia altíssim).

Per tant, si les aigües del pensament i l'acció pròpies s'enturbien per què hi ha una constant producció de qualitat que esperona una competitivitat interna per a una cerca de millorar-se dia a dia es genial. Però com aquest no és el clima, l'individualisme és la única sortida a poder tenir una producció mínimament engrescadora. De fet, en els últims anys, excepte comptades ocasions, només persones individuals, o petits grups informals m'han arribat a sorpendre lo suficient i a excitar la meva ment. Sembla com si els col·lectius s'hagin tornat el cau de l'inmobilisme i estem visquem una nova il·lustració en la que l'individu necessita deslligar-se de les cadenes socials per tal de poder fer avançar alguna cosa.

De tota manera, ja tenim memòria i sabem perfectament que això no és tampoc la panacea, però alguna acció s'haurà d'empendre i volem que canvïi alguna cosa per que tal i com estan les coses podem oblidar-nos-en de que hi hagi un mínim de gir en el sentit que porta la roda de lo "alternatiu".

La decisión de los indecisos

Si aceptamos las teorías conductitas, y ya de paso los conceptos de refuerzo positivo que usan los publicistas, estaremos de acuerdo en que cada vez que una acción és llevada a cabo con éxito se refuerza en nuestro cerebro esa causa-efecto. De hecho el funcionamiento de muchos juegos de rol se basa en ese mismo concepto, tu jugador adquiere o pierde puntos a medida que los dados te sonríen en la acción que precedía.

Así si apoyamos con sentimientos las conductas del no decidir, podemos ver como necesitamos algo más que una simple decisión forzada para que ésta se lleve con éxito, pués los sentimientos adjuntos no han variado y pueden llevar de nuevo la resolución al punto de no decisión.

Cuando suena el hilo musical que nos proporciona la inefable Hit Radio, en realidad nos negamos a dedicidir, por ende reforzamos un sentimiento asociado que es el del conformismo. Preferimos las soluciones manidas y prefabricadas a las cutreces cañís digas de nuestro "horrible a ojos de los demás" gusto musical.

Cuando la idea de decidir va asociada al conocimiento del medio y nos avegonzamos de algo de lo que no tenemos ni idea, pero nuestro yo social nos dice que tendríamos que saber mucho de eso, cambiamos la calidad de un buen pedazo de cabra en la quesería por la solución plastificada del Mercadona, y reforzamos pués la estrategia del subterfugio individualista en detrimento de aprender de nuestros errores.

Al mediodía y con el estómago vacío la necesidad imperiosa de comer nos vuleve un tanto exigentes, más que al hecho de comer bién, al de no comer a disgusto. Por tanto, és probable que nos volvamos poco arriesgados, y en vez de probar un menú del qual tal vez nos arrepintamos sabemos que una hamburguesa del McDonald's siempre es igual, y no nos va a matar, al menos no hoy. Afianzamos nuestras inseguridades.

Si nos encontrásemos en una escena de película en la que vamos a ser arrollados por un objeto de grandes dimensiones, y gran velocidad (a la par que el transporte más sostenible que existe, el tren) y tenemos dos posibles salidas, a izquierda o derecha. Titubear no nos hará ningún bien. A la izquierda quizás haya un buen aglomerado de zarzas, y al otro lado un buén nido de abejas, pero nada será peor que ser atropellado. Si salimos con vida de ello sin haber decidido nada es que un superheroe, o su equivalente mundano, papá estado o quien sea, nos ha recogido con un buén pizco de subsidio o subvención. Con lo que reforzarmos nuestras dependencias a un ente mayor.

Las asamblea son lugares muy cargados de emociones, pero si tan sólo nos fijamos en las que atañen al mundo de la sexoafectividad, sólo nos estaremos fijando en las individuales y su necesidad de ser aceptados por tal o cual persona con gran peso sexual simbólico. Cuando hay algunos sentimientos colectivos que también se generan, se refuerzan y se acaban conviertiendo con el tiempo en el motor de las no decisiones, ya que es muy dificil salir de ellos.

Y es que si no queremos que la solución que se impone cuando no hablamos, la que no nos hace crecer, la que nos relega a nuestro puesto de seguridad, o la que sólo es posible por que vivimos en una democracia con una serie de empresas privadas que asesinan a millones por todo el mundo para que nosotros tengamos una segunda oportunidad perpetua, será hora de tomar decisiones y de tomarlas todas (y en un tiempo raudo), estén equivocadas o no.

10, 100, 800 balas

La dicotomía entre la izquierda y la derecha española en su mayor ejercicio de simplismo y estereotipación.

Se nos plantea un ejercicio en que las dos posturas enfrentadas no són como de costumbre el bién y el mal; pero son un ejercicio de fidelización de la izquierda construida para la transición guay, versus la derecha que nació a raiz del desarrollismo.

La derecha con sus miras a cuantificar materialmente el progreso a través de una ética empresarial férrea en la que cualquier cosa que pase fuera de sus despachos está fuera de su responsabilidad. Una realización personal a través de la acumulación de bienes que encubre unos seres humanos que o disfrutan del dolor causado con sus acciones o su psique se puede desmoronar si llegasen a mirar las consecuencias de sus actos.

La izquierda con su orgullo intocable, y sus nobles principios completamente dedicada a que aquellos que no tienen (o inventan su pasado humilde) al menos tengan arte en sus vidas. Una orgía constante de alcohol y farlopa. Y así, o se tienen unas aspiraciones muy egoistas, o al mínimo traspiés de un familiar o amigos puede volcar en un cambio de lado total, para hacer frente a los tuyos.

Son como dos visiones opuestas que se complementan y se necesitan para existir y generar algún tipo de equilibrio. Y así como los desafectos de las grandes empresas antes podían generar un giro inesperado hacia opciones libertarias, que eran las que justificaban su deriva hacia el arte o cuidar de la familia, y esas cosas que de verdad importan; ahora ya tienen modelos de super millonarios que siguen siendo bien de derechas pero que consideran que ya han ganado suficiente y por tanto quieren dedicarse a esos quehaceres.

Pero entonces, donde tenemos los modelos de una izquierda que esté preocupada por ser responsable con su entorno (con sus actos y no sólo sentimentalmente)? Quien puede construir ese imaginario después de que "nuestra" izquierda haya tenido sus miras en Hollywood o en el Moma? Si ese "hombre nuevo" que se pregonaba a partir del Ché no es más que un icono de los beneficios de las tiendas de camisetas?

Los trabajadores de las fábricas, ese icono de la izquierda, se torna en votante del PP después de que, a parte de en libros o panfletos que no van destinados a ellos, se les relegue al ostracismo. Un fenómeno parecido al del voto femenino durante la república. La izquierda no quería otorgar el voto a las mujeres puesto que las creían demasiado influenciadas por el párroco y por tanto votarían a la derecha. Y es que seguramente, cuando abandonas y ninguneas por tanto tiempo a tus compañeros o tus compañeras y la elección es tan limitada, seguramente se acabarán decantando por la otra opción.

Pero no nos preocupemos que ya sabemos que la izquierda no es responsable de nada, que esas responsabilidades quedaron zanjadas en el '59 y como no estábamos en el reparto y los pactos de la Moncloa fueron una traición siempre nos permitirán vivir en la minoría de edad.

Preguntas para cambiar

Existe un status quo sobre aquellas qüestiones sobre las que tenemos derecho a opinar. Por ejemplo, tenemos derecho a opinar sobre el gusto en la vestimenta sobre tal o cual famosilla de moda. Tenemos derecho a opinar a que lado queremos el tranvía en la nueva remodelación pija de la Diagonal (ya que como todos sabemos a la opción le pasaba algo parecido a esto). Tenemos derecho a tener unos minutos de gloria en A3 si queremos masacrar a los huelguistas de cualquier índole. Y tenemos derecho a decidir cosas como quien puede seguir en la casa del Gran Hermano.

Y a partir de saber sobre que tenemos derecho a decidir podemos preguntarnos sobre que tenemos derecho a preguntar. Podemos llamar a una empresa de productos ecológicos y preguntarles sobre su certificado "eco", pero no suelen ser muy receptvos a preguntas de índole laboral. Los compañeros de la huelga del metro pudieron llegar a qüestionar el tema de que el gobierno no podía estar por encima suyo en materias salariales, pero no pudieron opinar sobre el tema del gasto exhorbitante en publicidad que tiene el Metro de Madrid. Así como en una joyería nos pueden legislar nuestra conducta y vestimenta a los repartidores por motivos de seguridad pero no es de su incumbencia la seguridad de los miles de niños que mueren para extraer sus caros muestrarios. O incluso podemos preguntar a cerca de la efectividad de tal o cual manifestación o acción, pero jamás sobre si en realidad los activistas conllevan un costo mayor a la sociedad de lo que la sociedad pueda beneficiarse de ellos.

Y es que cuando eres pequeño, preguntar este tipo de incomodidades puede ser gracioso, aunque siempre hay papás que pierden los nervios, pero cuando ya eres mayorcito, este tipo de preguntas sólo se las puedes hacer a los niños.

Este tipo de censura se da mucho más entre iguales que a nivel institucional. Podríamos pintar el mayor lienzo del mundo con estas preguntas u otras más controvertidas, y sería alabado. Y es que a estos niveles cuando se interroga a todas no se interroga a nadie. En cambio cuando vienen de un igual estas preguntas sabemos que pueden tener consecuencias a corto plazo.

Es por ello que el cooperativismo emepezó por el consumo. Nosotros como consumidores nos hacemos preguntas sobre lo que nos atañe y que tiene consecuencias sobre los nuestros. Cuando estas preguntas van más allá la cooperativa tiende a contaminar a las distribuidoras, y de allí hasta los productores.

Es una solución de cambio a largo plazo y seguramente poco práctica, además de que relega el cambio social a último lugar a quien peor lo está pasando. Pero nos queda otro camino cuando ni a tus propios compañeros les puedes hacer el 20% de las preguntas que se te ocurren?

L'embriaguesa i el crèdit

Quan parlem de feminisme (car a mi la paraula em produeix urticària) m'agrada veure els seus anàlisi i les seves propostes ja que fora del marc conceptual que és en lo que difereixo, la resta sol ser molt interesant.

Una de les qüestions que hem estat analitzant el curs de biocombustibles dels juliols de la UB ha estat el dels microcrèdits al desenvolupament a comunitats on no arriva l'electricitat. Aquests i degut a l'experiència acumulada s'han començat a donar únicament a les dones. I és que resulta que els homes s'ho gasten tot en alcohol, i en canvi les dones duen a terme els projectes, ja que d'altra banda ja eren les que desenvolupaven tota la feina de la comunitat (criar fills, anar a cercar l'aigua, cuinar, netejar, ...)

Però si no volem caure en el típic victimari de la part del masculinisme que evoca una mena d'autocastració (els homes porten anys explotant a les dones i és per que som dolents dolentots, tant en la seva vessant esclau de les Scum com en la seva vessant més carrinclona de màrtir que no sap altre manera de fer-se notar), hauríem d'analitzar que vol dir gastar-s'ho tot en alcohol.

Aquest fet és en realitat una excusa per explicar, per comunicar als altres. De fet en el cas que ens ocupem segurament els crèdits hauran estat demanats de bona fe i amb tota la intenció de complir de projecte. Però estar clar que el projecte s'ha d'explicar i aquesta és una activitat a la que cal dedicar-li temps i recursos. Si a més li sumem la "inferioritat" que segurament s'entén en front un món europeu que se'ls està menjant i la quantitat d'informació que circula, aquesta necessitat creix exponencialment i per tant al final no hi ha temps per a la feina. A més l'alcohol no és només un embriagador, és també un indicador de l'estatus i del benestar col·lectiu si es confia en l'amfitrió, tal com ens sona de les festes romanes que es feien per a afavorir l'elecció d'un o altre candidat.

I és que mirat així, aquesta necessitat tan ofegadora d'explicar-ho no és exclusiva dels homes dels païssos en vies de desenvolupament, car aquí adolim de problemes similars, el que com tenim una gran quantitat de mitjans de comunicació (amb un índex altíssim de reporters avorrits àvids de parlar de qualsevol cosa) i impremtes molt barates; l'alcohol juga un paper més sencundari. Encara que de tota manera les festes en les que ensenyem el botí que hem aconseguit són igual d'importants i de fet acaben consumint-nos més temps que el temps que tenim per a treballar de veritat el contingut i la realitat dels projectes.