Herois populars. Abdallah K.L.

enllaç a la notícia

Els superherois yankis semblen sorgits de l'esplendor d'una nordamèrica esplendorosa que fa ostentació dels grans poders que les supervitamines del capitalisme estava produïnt (derivats del petroli que van produir el gran miracle de l'agriultura dels nitrats i fosfats químics; i els clembuterols varis, animals i humans). Al temps que Rússia encara estava ancora en un discurs menys atractiu dels herois promocionats Stakhanov.Però de les crisis també surten altres herois. Sense grans efectes ni espectacles, persones que fan realitat les nostres aspiracions, aquelles que no ens atrevim a donar el pas i fer, con un par. Persones que com Abdallah, han sigut acomiadades de la seva feina pel fet d'haver sofert un accident laboral o altres injustícies i veuen com els bancs les segueixen cometen però que ningú els toca. I amb tota l'educació i "sin un mal tiro" va intentar anivellar aquesta situació de desigualtat que vivim cada día i amb tot el respecte pel pobre currela que hi ha darrera del mostrador.

Els mossos d'esquadra l'han detingut fàcilment i no ha oposat resistència i fins i tot sembla que ha acceptat els càrregs amb tota tranquil·litat. Aplaudim als mossos per tal d'haver sigut tant diligents amb el compliment de la llei. Esperem que quan els toqui el rebre a altres insignes deliqüents com banquers o directius de grans immobiliàries segueixin la mateixa cura i professionalitat. Tot i que de moment el departament que es dedica a investigar a aquests sembla que no es déu haver formalitzat ja que no n'hi ha cap a la presó.

I ja de pas us deixo amb un altre heroi (que fins i tot té entrada en la wikipèdia anglesa) que aquest any també es va dedicar a la gloriosa tasca d'afanar als bancs.

La biblioteca de Newton

Issac Newton, (1643-1727), va establir el sistema que rejeix les lleis de la física durant més de 300 anys. Les seves aficions, com les de cualsevol mortal amb temps de sobres, van ser variades y va poder cultivarles al llarg de la seva vida.

La seva biblioteca personal tenía volums relacionats amb els seus temes d'interés. Però el que crida l'atención és l'escasetat, en proporció, de llibres de física, matemàtiques, mecànica, ... de lo que avui s'enclaustra sota l'etiqueta de ciències. I en canvi la profussió de llibres de teologia, i altres branques.

Crec que podem observar un mimetisme semblant en les biblioteques de ciències i les de lletres. l'allau d'autors que han escrit sobre tal o qual matèria que afecta a la societat és asfixiant. En canvi el clima a ciències és molt més relaxat. No hi ha tanta gent que es contradigui (encara que sí que n'hi ha), i que simplement tregui llibres per a contrariar-se mútuament. Segurament per que per arribar a contradir-se s'ha de saber i estudiar molt, no com a lletres que amb saber parlar (o vomitar) ja n'hi ha prou, i és que això no és només una tradició de les dretes.

S'ha sapigut arribar a un estàndard de qualitat, que fa que quan algú qüestioni la teoria de l'evolució dient que venim d'Adam i Eva, se li faci poc o gens de cas (al menys a Europa).

I aquesta és la tradició que ha premiat en la política del nostre país. El complexe de cua de lleó (Europa), el mateix complexe que ens du a viure en el país europeu que més defensa a ultrança la inalienació de la propietat privada, tot i que els seus codis legals (article 33) diguin altre cosa. I és que tots volen arribar a la meta sense haver fet la carrera. I això ha traspassat tal qual als moviments socials, que som capaços de generar gairebé ni un sol "producte" de qualitat.

Segurament lo millor serà deixar la política en mans dels industrials, i que la gent de lletres ens obliguin a fer 4 anys de física o altre carrera similar. De fet molts dels industrials (tot i que no de carrera) dominen de veritat la política del país, mentre l deixen la cara visible als de lletres.

Mientras el capitalismo produzca excedente, ...

, ... se puede completar la frase de mil maneras. Pero el sentido és el mismo.

És como si de repente me hubiese puesto del lado del insurreccionalismo y estuviera afirmando que contra peor vayan las cosas, mejor para la revolución (aunque no concozco a ningún insurrecionalista que se lo aplique a sí mismo). Però no, E.P. Thompson ya hizo en su momento un estudio comparado entre la Índia i Inglaterra para demostrar que los mismos factores objetivos producían un levantamiento en un lugar, i en el otro una resignación o incluso mayor sumisión a las normas, la diferencia allí estaba en la conciencia de clase.

Así pues qual és el substrato que tenemos? Según lo que parece todas somos clase media, si hasta la infanta Cristina trabaja (va de fiesta benéfica en fiesta benéfica) para llegar a fin de mes. Así pués lo lógico sería pensar que en momentos de crisis la solidaridad interior se agudizará, ya que el reconocimiento a los de la propia clase se hará mayor, y ya hemos visto como hasta la infanta es clase trabajadora.

Si miramos los indicadores no parece que vayamos tan desencaminados, la portada de The Economist nos lo dejó bien claro, "la hemos liao parda y ni se mueven". Aquí todavía no, però en Grecia, donde la cosa parece que está un poco peor, el racismo está rebrotando fuertemente. Parece que nos acerquemos a alguna de las antiutopías del cine más reciente Hijos de los hombres, o Código 46.

Cerramos filas a los recursos para que no se los lleven los immigrantes (de quienes los hemos robado antes, curiosamente), y asi esperar que lleguen tiempos mejores. Pero esta vez incluso no hará falta un rebrote racista de la población, podremos seguir con la falsa idea de que multiculturales que somos, gracias a que Frontex lleva años perfeccionando el sistema de matar negros en el estrecho por nosotros, y que podamos mirar a otro lado.

Parece pues que reafirmemos las tesis de Inglehart de que el capitalismo sirvió para generar una acumulación de riquezas tal, que permitiera la aparición de nuevas conciencias que se dedicaran a pensar en la ecología, el feminismo, la igualdad social, ... Y ahora si las cosas empiezan a ir mal, cambiará de signo y volveremos al estado de barbarie en el que cada cúal se preocupaba de lo suyo y o pensaba en los demás, aunque curiosamente la clase obrera nació en ese espacio.

A mi humilde opinión tenemos poco tiempo. El tiempo que dure el paro en acabarse y que la pobreza haga mella de verdad entre las familias. Si llegado a ese punto hemos conseguido que la población vea y sienta a los grandes banqueros, y otros jerifaltes como el enemigo, podremos rehacer una sociedad más justa, si no ya podemos irnos afiliando al partido de turno que vaya a ganar.

El terror regresa a Indonesia

link de la notícia

Desgraciadamente viajaban en primera. Los muertos de los hoteles de lujo de Indonesia eran personas respetables que pagaban religiosamente sus billetes de avión y sus souvenirs turísticos para incentivar la economía indonesia. Todo un ejemplo para los occidentales.

Siempre hay algún fanático que por fervor religioso y envídia de que a Jesús le funcionen las cosas mejor que a Alá, la emprende a explosivos con los que puede y se los lleva por delante. Los psicólogos contemporáneos nos dirán que es un problema de autoestima que tenían los chicos, sus padres no les regalaron la playstation (echa en la india con mano de obra infantil seguramente) de pequeños y sus ayatolás les reprimían sus ansias de libertad demasiado a menudo. Lo qual les ha llevado a un problema de comunicación, y ya se sabe que todo es un problema de comunicación.

Suerte que en el mundo cristiano la moral católica inventó otras formas de solución de conflicto mejores, o como mínimo más de acorde con nuestros tiempos de inseguridad internacional, la resignación. Resignación que llega a llevar a veces al suicidio de las personas (pero recordemos que el suicidio está sólo en el 7o círculo del infierno, y el asesinato, en el último y más lóbrego de los que Dante describió) como ocurre en ocasiones cuando alguien sufre mobbing para poder hacer luego un hotel o apartamentos turísticos.

Tanto dinero invertido en seguridad y polícia internacional ha de tener alguna base por algún lado, si no, se cae. Suerte que estas noticias a bombo y platillo sacudidas nos convencen de que todo ese dinero se ha invertido por que de verdad es necesario. Si habláramos de como sus padres (u homónimos) fueron expulsados para hacer esos 2 hoteles de lujo lo que veríamos es que hay allí una escasa base por parte del estado (o quien sea) para la protección de sus derechos.

Así pués solidarícense con los ricos, ya que como dice la espontánea del final del vídeo de "APM el pobre está acostumbrao" son una gente digna de admirar.

A la platja no t'oblidis les ordenances

Quin goig, els relats dels banyistes de principis de segle en els que les persones anaven a gaudir de la natura, i per fer-ho feien kilòmetres a peu, sense desfallir i al final de tot es banyaven a la mar, sense banyador, lluny dels espais de moral de les classes puritanes que viuen del que diran.

La popularització del 600 (de la mà de l'Opus Dei) i prèviament l'arribada d'una dictadura de caire purità i catòlic van provocar la inversió d'aquest fenòmen. En un primer lloc, la substitució dels grups naturistes de diumenge pel de les joventuts falangistes, i en segon lloc la substitució d'aquests pels "domingueros". Poc a poc, doncs, el fet d'anar a gaudir d'un dels pocs espais que no estava sobresaturat d'estímuls publicitaris s'havia convertit en una diversió de masses. I poc a poc, l'excés de tràfic rodat, la facilitat d'arribar-hi, van convertir un espai de tranquil·litat en un lloc més estressant que un centre comercial.

No hi ha cap llei de moment, ja que l'ex-alcalde de rebot Joan Clos vol canviar-ho, que t'impedeixi gaudir d'un bany (amb merda de iot inclosa) sense haver-te de vestir per l'ocasió. De tota manera segueix sent més arriscat del que sembla.

És així com les veus que no tenen res interessant a dir fan safareig de les accions de les altres persones. El fet no passa d'aquí fins que algú pugui considerar que el comportament alié mereix un càstig exemplar, i els Chuck Norris plens de frustracions troben alguna manera de poder sentir-se més homes contra aquells que creguin es puguin impossar.

La conversació més divertida que pots arribar a tenir és la que protagonitza la policia: "No si ya se que lo que hacen esos chicos de despelotarse en la playa está mal. Pero no hay ninguna ley que lo impida, y yo no puedo hacer nada". En canvi, treure un pal i intentar clavar-li una pallisa a algú, si que és ilegal, però al cap i a la fi aquesta acció déu ser ilegal, però moral.

Per tant, estem empatats.

Que marcha tiene mi Stalin

Hay 2 noticias que últimamente me han hecho recordar que la guerra fría ha acabado. Aunque no sea como lo vaticinaba Fukuyama, el fin de la historia se muestra más como un medio que como un fin. El próximo estreno de la obra Das Kapital en Broadway realizado con el asesoramiento,  de profesores de economía chinos, y el nuevo videojuego protagonizado por Stalin,  "Stalin vs Martians", (curioso que recientemente se haya estrenado una película llamada Monstruos vs alienígenas) hecho por una productora rusa. Y es que, precisamente ver a Stalin como icono de la guerra cultural de las superestructuras es como mínimo chocante, toda una desviación para los clásicos!

Para aquellos que no conozcáis "el muro de Berlín" (canción de Joaquín Sabina) creo que estaría bien que le echarais un repasillo. 

La crisis que nos acecha este año ha hecho crecer las ventas de El Capital, lo cual ha sido interpretado como un reflujo del comunismo aunque supongo que los más cínicos lo entendemos como el acto de desempolvar la biblia cuando crees que los republicanos pueden perder la guerra. Aunque de todo habrá.

Iconos marxistas encumbrados a lugares que hasta ahora no se tocaban. Stalin bailando en 3D en tu ordenador personal, Marx cantando en un teatro. Veo los tiros, pero no veo ni quien dispara, ni contra quien. Es la apuesta definitiva de convertir los símbolos más ideologizados en sensaciones de evasión y divertimento? Quiero decir, el próximo reto es un parque temático del comunismo? O, es un intento de influir a las masas a partir de iconos-instrumentos capitalistas (PC, Broadway) con iconos-personas comunistas? O quizás, la evolución y la reapropiación de un lenguaje que hasta ahora había quedado relegado a los marxistoides (gente con dinero que no quiere trabajar, pero que le va mucho llevar la etiqueta de ser de izquierdas) fruto de la ruptura generacional que han sufrido los dueños de las torres de marfil contra nuevas generaciones con 

inquietudes y revoluciones poliédricas?

Aunque esa pregunta sea curiosa y esté bien que nos la hagamos, es la típica pregunta de curiosidad intelectual detectivesca. Carballo no cambia el mundo, igual que Sherlock Holmes  sólo están preocupados por un nuevo reto que teorizar y una nueva medalla moral que colgarse, vo lo caul todo sea dicho de paso, mientras los cadáveres no se levanten, siempre tienen razón. La visión interesante es la de convertir el proyectil en teoría; posicionarse en el tablero y jugar mientras las bolas se siguen lanzando, ver si se puede coger alguna y proyectarla hacia donde crees que podrás hacer daño.

Así pués, un nuevo estímulo hacia la política de lo simbólico. La guerra jugada des de la distancia y la comodidad del sillón. Mientras para que esa guerra de lo simbólico se de, otra gente no juega, vive o muere. Aunque me ría mucho con ello, preferiría mirar a través de la cortina de humo de la superestructura y apuntar a los medios de producción. Pero está claro que sólo damos palos de ciego.

Nada nuevo bajo el sol. La fiebre porcina.

El segle XX segons McNeill va ser la primera vegada en la història en que els sers humans vam alterar els ecosistemes amb tanta intensitat, a tal escala i tan ràpidament que el va batejar "something's new under the sun" per contrastar la mesura dels canvis amb la resta de segles passats.

La grip porcina sembla que té els seus origens en la grip aviar, hi ha tota mena d'explicacions conspiratives però m'agrada molt més l'explicació científica dels fets que podeu trobar aquí. I a partir d'aquí repasant historiadors ambientals més clàssics, Alfred Crosby "el imperialismo ecológico" ja parlava de la mutació vírica que va produir l'establiment de les granjes animals a la vora de les comunitats al neolític, fa ni més ni menys que 10.000 anys. La plaga que va suscitar va ser el que va produir que els homes i les dones del vell continent que van sobreviure desenvolupessin uns anticossos que a l'altre cantó de l'Atlàntic (o Pacífic segons per on donis la volta) no s'havien desenvolupat. La pregunta que es feia Alfred Crosby era per què al continent Americà les poblacions no estabulaven el ramat, i en canvi a Euràsia sí. I tot i que no en parlaré en profunditat el mite aquesta forma de fer la trobem a la Bíblia: el pastor i el ramat. Mentre que els mites americans consideraven un sacrilegi tenir el ramat estabulat, tot i que a la ciutat de Tenochticlan tinguessin un zoo de persones.

I es així com l'arribada d'Hernan Cortés va fer sucumbir la ciutat més gran del món en aquells moments,Tenochticlan, que s'especula tenia un milió d'habitants, amb menys d'un miler de soldats, condensant en una població sense anticossos 10.000 anys de virus recombinats. I és així com ara a Mèxic li torna a caure la maledicció, 500 anys més tard coneix un nou còctel víric que pot acabar asolant la població.

Esdevé curiós com la norma dictada per la Bíblia, controlar el ramat, sigui la plaga de les plagues, molt més forta que les 10 que van asolar Egipte. Així déu ser com diuen Terry Pratchett y Neil Gaiman a Buenos Presagios, una broma que Déu ens va gastar y que els humans encara no hem entés. Ja que ara la norma bíblica ens torna a fuetejar, tot i que aquest cop alguns ja han aprés de l'error del passat, i els camps de proves es troben en les comunitats empobrides. Res de nou, si no fem un repàs a tots els conflictes mundials de la història en els que diferents afeccions o malaties han matat a la població que treballava en condicions infrahumanes, la més propera a Rio Tinto.

Potser doncs ara La Colilla d'Albert Pla s'encengui i el "jefazo Azteca" Monctezuma tingui la venjança que es mereix. Així us deixo amb la cançó: