diumenge, 4 de gener del 2009

De las llaves a las cerraduras. Público y privado

"Ahora con la blogosfera tengo la sensación de que me mienten. Antes con la prensa tenía la certeza." Viñeta ADN

La prensa aparece siempre como tótem guiador y profético de la verdad púbica. Todo y que nos aferramos a hacer una diferenciación entre la opinión pública y la opinión publicada, parece que se da al lector siempre un rol de recipiente pasivo en el que los medios de comunicación oficiales cual sacerdote medieval guían a su rebaño. Ni esta frase nos servía en la edad media cuando había menos medios, ahora mucho menos. Entre otras cosas porque cada pastor tiene sus intereses privados y competitivos con el resto de pastores, y porque tampoco pueden decir cosas que estén demasiado alejadas de la realidad, pues la confianza se pierde. Esto sitúa una dialéctica constante entre lo que se pretende decir y la realidad, ese margen que queda es lo que se publica.

Esa capacidad cuasi profética que se le da a la palabra la podemos ver reflejada en la propia producción de carteles y manifiestos. En los cuales la intención clara es la de denunciar a partir de verdades absolutas la corrupción del contrario anteponiéndola a la virtud de lo propio. La formulación parece pretender que en esas lineas se contenga la información necesaria para que el crédulo lector se una a las filas. Cometiendo los mismos errores anteriormente mencionados. Cada grupo tiene sus intereses y por eso la suma de ellos no conduce al mismo punto, son mas bien igual que la realidad, un poliedro. Y también se juega la misma dialéctica entre lo que se pretende decir y la realidad. Se puede decir que se hace trabajo de barrio como algo abstracto y incluso citar algún caso concreto de intervención que salve la papeleta, así como el ayuntamiento también puede publicar que hace vivienda social y poner su único ejemplo.

Así lo público (o publicado por el actor que sea) no es más que una representación de la realidad, algo simbólico mediatizado por lo que lleva dentro quien escribe. La única diferencia entre un cartel, un panfleto o una noticia televisada es el riesgo de la apuesta de conseguir mayor o menor confianza en el medio, y el emisor; lo cual viene condicionado por la cantidad de gente a la que llega, lo próxima que esté la gente a la que se llega, el poder que tenga la gente a la que se llega, y la búsqueda de feedback que haya.

Los receptores de lo que se publica tendrán una mayor capacidad de crítica en tanto sean más o menos cercanos a aquello que se emite. Está claro que la capacidad de mentir sobre algo de lo que no se tiene referencias es mucho mayor. Si el público al que va destinado no tiene ningún poder sobre el medio, también. Y si no hay ninguna intencionalidad de buscar un feedback la capacidad de aislarse de la realidad se vuelve mucho mayor, con lo cual las ataduras sobre la realidad versus la pretendida realidad se desvanecen. En el caso que nos atañe la mayor parte de centros sociales no pertenecen a la cotidianidad de las personas cercanas geográficamente, éstas no tienen experiencias previas de desalojos vecinales (lo que sería una clara muestra de poder por su parte), y al tener un apelativo actualizado de “falsa consciencia” los vecinos que no pasan por el centro social (normalmente más del 99'9%) son considerados casi enemigos.

Así la visión de lo público que se da desde los centros sociales puede llegar a márgenes de disparidad sobre la realidad altísimos. La realidad en sí misma (como verdad absoluta) y la realidad colectiva (la construcción social de la misma). La capacidad de autocrítica queda pues como un ejercicio interno del que no hay fisuras que salgan al exterior. Si lo combinamos con el concepto de identidad okupa, llevar a cabo una política de cerrar filas convierte el hecho de criticar una acción concreta de un grupo concreto en un ataque a la totalidad de la okupación, a no ser que se haga sin transgredir los muros opacos que separan el gueto.

El hecho de no querer participar de estructuras comunicativas, u otras, de aquellos a quien se etiqueta como enemigos (dialéctica de guerra) conlleva el hecho de generar medios propios en los que experimentar la propia estrategia comunicativa. Con el agravante de no contar con algún tipo de confianza (o referencia) previa, y de un rechazo frontal del concepto marketing, lo que sitúa éstos medios de comunicación como medios difíciles de dar a conocer a otras personas que no pertenezcan al gueto, y difíciles de asumir por la distancia del contenido y su forma respecto de otras personas de fuera del gueto. Así, son poco permeables a los temas de actualidad. Hay poca calidad como periodismo de investigación, y son muy pocos los casos en los que las fuentes son contrastadas o simplemente se citan; adquiriendo el rango de verdad cualquier frase escrita en los propios medios. Son medios que básicamente sirven de altavoz a temas propios y escritos más en clave de cronista (en primera persona como participante de los hechos). Convirtiéndose la esfera de lo público en lo dictado por unos medios anclados en un gueto, sin más voluntad que la de conseguir una dialéctica de imposición de una verdad y no de construcción de una realidad. Lo que permite en guetos mucho más extremistas, como los radicales cristianos, llegar a imponer en las escuelas la teoría creacionista como única verdad (cuando ni siquiera es la única verdad dentro de ese gueto).

Así pues, se acaba asumiendo la misma dialéctica de guerra en los medios, que acaban dictando quienes están dentro y quienes fuera. Lo público es la limitación de la frontera entre la virtud, lo amigo, lo que tiene confianza, lo que no se critica, lo propio. Versus, la perversión, lo enemigo, lo que miente con un fin, lo que hay que sistemáticamente atacar. Así la construcción de lo público no se realiza conjuntamente con ningún agente crítico ni confrontando argumentadamente la construcción de la realidad oficial. Si no, que se hace paralelamente, al margen de ésta. Siendo el pilar de justificación el hecho de que contra peor vayan las cosas, mejor para nosotras. Es este argumento el que imposibilita el elogio, acuerdo, o crítica argumentada frente al contrario. Lo que justifica al haber sido situado como enemigo (y todos sus adjetivos colindantes) que cualquier propuesta que salga desde ese lugar sea considerada una trampa, o una simple estrategia de cortina de humo, frente a lo realmente importante, que queda oculto. Así a los ojos del gueto, aquello que no pertenece al grupo se encuentra ante una trampa constante, existir contra el grupo haga lo que haga, proponga lo que proponga, o desaparecer.

Es así como la esfera de lo privado va cogiendo protagonismo frente a una construcción de lo público desmesuradamente maniquea y poco creíble. Lo que sitúa en una posición ventajosa el peso de la comunicación informal. En un contexto en el que los medios “oficiales” (representen a los intereses que representen) construyen una representación de la realidad demasiado alejada de la de los receptores, los pasillos se erigen como protagonistas de la realidad construida. Pasillos que son fácilmente manipulables (más contra más poder se tiene) y cuyas opiniones no son ni contrastadas, ni a menudo tienen una fuente fiable. Es así como la mayor parte de la okupación no tiene una opinión pública formada tanto por los medios de comunicación como por otros canales. Eso precisamente ayuda al hecho de que los temas por los cuales es conocida la okupación sean temas menos políticos y más cuestiones de cotidianidad. Sin una política comunicativa formal, y un discurso muy alejado de la realidad las cuestiones de convivencia se convierten en el tema público. Eso es lo que ha llevado a la okupación a ser conocida por temas de “orden público” y no tanto por temas “políticos”.

Así es probable que el vecindario conozca poco o nada del proyecto político, social, ... y sí en cambio conozca si son limpios, las fechas de festejos y ruidos, su duración, su cantidad de decibelios, ... En el momento en que no hay una preocupación por lo público, por el feedback que los vecinos puedan tener del proyecto, y tampoco pueden ejercer ningún poder sobre el centro social, ya que éste sigue su cauce por sendero judicial, la responsabilidad de tejer acuerdos se desvanece. Al igual que un partido político del cual casi nadie sabe su programa político y sí en cambio cuestiones más estéticas o de la vida personal de los candidatos, y tampoco buscan un feedback en la población ya que quienes tienen poder sobre ellos no son los votantes si no la banca.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Les parets parlen. Autobombo (por que yo lo valgo)

Aquesta persiana (el cartell de dalt no és meu) és la meva aportació al color de les persianes de Ciutat Vella, als locals amb nom i identitat pròpia, que evoquen alguna cosa encara que estiguin tancats. Que a aquesta tasca sembla ser que hi influeix cada cop més l'Starbucks (i altres sangoneres), i no crec que ens haguem de deixar-nos guanyar terreny. Per si no s'ha entès és la meva incitació a que tots els comerços de Ciutat vulguin aprofitar aquest petit espai per donar un toc d'art i vida a la ciutat.

Aquesta ha estat pintada per tal de que l'ES Magdalenes tingui una mica de visibilitat, ja que la major part de les hores està tancat, i és per tant una manera de fer-lo visible 24h al dia. El disseny està repensat a partir del cartell de la campanya de Magdalenes (aquí). Tot i que la campanya personalment a mi no m'agrada, i crec que no acompleix l'objectiu pel qual va ser dissenyat, però està clar que quan fas les coses per a altres, ho has de fer pensant en els criteris que hi ha.

Es poden veure moltes taques a la fasana, i és un clar error de la falta d'experiència que algun dia provaré de solventar, i és oblidar de mirar que el negre sigui mate o brillant.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Festa de Nadal amb Cruïlles

Com ja ve sent tradicional cada nadal cruïlles celebra la seva festa de nadal, i enguany no podia ser menys. Aquest any vam decidir col·laborar-hi a títol individual i col·lectiu des de l'Espai Social Magdalenes i V de Vivenda amb l'aportació d'un arbre pensat pels temps de crisis. Tot i que els comentaris que podeu veure a continuació són completament personals.

Ja com la Mayol havia aportat la seva aportació biopija d'arbre de nadal, fet exclusivament per promocionar el bicing a la ciutat de Barcelona. Aquest és un clar exemple de les coses que fa la nostra ciutat i el nostre benvolgut bi-tripartit, una bona idea com el bicing que podria ser lucrativa i els beneficis revertir en la ciutat però se li dóna l'explotació de la mateixa a una empresa MediaChannel que finança l'armament israelí. Vaja que les proclames de no a la guerra i companyia són paper mullat, per que alhora de la veritat, ...

Alguna cosa semblant com lo que ha passat amb en Manel de Robadors que l'ajuntament proclama a veus que allò és mobbing i que s'ha presentat com a defensa legal de'n Manel, però és tot mentida, i fins al desallotjament han sigut incapaços de donar-li un pis a una persona que li ha promés durant anys protecció i ha estat de les poques que ha plantat cara a l'immobiliària. A mode d'exemple hi ha més casos encara als voltants de l'Illa Robadors però la gent prefereix agafar lo poc que li donin i marxar. La veritat és que en Manel és per a mi un exemple de lluita, però també pot ser ocasioni l'efecte contrari, exemple de desgast i de anys de lluita per veure com l'ajuntament et dóna la raó fins i tot en públic, però després finança i ajuda econòmicament al teu enemic, (sempre de forma indirecta, es clar) i a tu no et solta ni lo mínim.

És per això que aquest arbre està fet d'antenes, de canonades de desaigüe, d'aixetes, de cables, de troços de cases de Ciutat Vella que han anat a parar a l'abocador. Símptoma d'un munt de gent que ja no viu a Ciutat Vella i que serà substituïda per nova gent amb més ingressos. Amb això hem aixecat un arbre que parla de la crisi aquesta que ens venen que és una crisi que han provocat ells però que volen que paguem el poble. Una crisi que nosaltres patim sempre per un motiu o altre ara els hi toqui a uns d'un carrer o a uns altre de l'altre carrer. Una crisi que nosaltres seguirem enfocant de bon humor i al carrer com sempre ens ha agradat fer les coses, que per molt que ens treieu el que es nostre, algun dia trobarem com tornar-nos el que ens heu pres i repartir-lo entre tots.

Més fotos

diumenge, 28 de setembre del 2008

Documentals sobre turisme

Ahir en van estrenar un altre, és el 2n aquest any, com a mínim que jo en tingui constància. Aquest es va presentar en les jornades rebelArte que van preparar la gent d'Attac Barcelona, just el dia després de la concentració del nou hotel de la Rambla de Raval (aquesta per la nostra regidora super-socialista ha de ser la porta d'entrada pels turistes que venen de creuer de luxe).

BCN Thematic Parc que segons l'autor encara li mancava algún retoc estava fet fent palès els contrastos de la vida quotidiana a pinzellades un tant caricaturesques i amb molt de ritme que t'envolta i impedeix que es faci protagonista del curt una entrevista llarga i tediosa.

És així que us linko aquí el trailer, i si us el vau perdre no patiu que l'autor crec que estarà encantat de tornar-lo a passar allà a on se'l convidi.



Link

I ja de pas us dono l'adreça que van obrir les persones que van dur a terme l'altre documental, Aquí viu gent.

Link

dijous, 14 d’agost del 2008

BCN no vetará los autocares que copan la Sagrada Família


El concejal de Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, Francesc Narváez, descarta prohibir el estacionamiento de los autocares.

link

No crec que els veïns i les veïnes siguin els únics afectats per aquest "ús intensiu de la via pública" eufemisme curiòs que apareix a l'ordenança de civisme per tal de disuadir activitats incompatibles amb el regular trànsit peatonal, o a motor, de la ciutat. Un grup de veïns que a Ciutat Vella van realitzar una activitat en el carrer Milans (carrer peatonal) van ser multats per realitzar part de les activitats d'assaig teatral en el mateix per lo qual envaïen aproximadament la meitat del carrer. Cost total: uns 200€

Les persones que com jo travessem diariament la zona en una furgoneta carregant i descarregant pes, també en sortim malmesses de la situació. D'entrada hem passat a formar part del cos de superherois/nes de la ciutat. Hem hagut de desenvolupar una visió de 360º ja que en qualsevol moment una "intencionalitat artística" d'alguna persona que no s'ha adonat que baixant la vorera hi ha trànsit, queda embobada darrera l'objectiu d'una càmera que en molts casos déu costar aproximadament 2 cops el meu sou, i que l'objectiu de la mateixa sol ser un afany per demostrar una mena de virilitat fàlica que no es posseeix.

Per tal de que als camioners/es ens quedi del tot clar, i no tinguem cap ensurt, estaria bé possar uns senyals d'advertiment com ara els de:

PERILL! Espècie protegida fent fotografies pel camí!

I no són els únics perills als que ens veïem avesats, una empresa ha tret uns nous cotxets "mini" per turistes amb veu incorporada. Les que vivim a Ciutat Vella ja només pel fet de viure-hi ja patim aquests cotxets surcant com a exploradors els carrers peatonals, amb la veu magnetofònica gravada que se sent des de casa. Però en espais com les inmediateses de la Sagrada Família o la via Laietana on proliferen aquestes bestioletes, esdevé molt complicada.

La imatge que hem de patir hem recorda a la de una secta hindú que té un apreci total per qualsevol forma de vida i camina sempre movent una escombra davant seu per tal de no trepitjar cap insecte en el seu pas. I així des de lo alt de la cabina, aquests insectes grocs, són totalment imperceptibles. Només caldrà possar més senyals com l'anterior i així ho tindrem tot solucionat.

I acabem al principi, si tenim una "meravellosa" ordenança municipal que diu clarament que això és un ús intensiu de la via pública, doncs per què no s'aplica en aquests casos? Per què els veïns que intenten recuperar la vida al carrer quan fa bon temps amb activitats lúdiques a la tarda són represaliats amb un excés de zel en l'aplicació de la mateixa i els turistes en canvi tenen catifa vermella per fer el que els plagui?

dijous, 7 d’agost del 2008

Les bandes organitzades tornen a assaltar conductors a l'AP-7

3 persones han estat possades a disposició judicial per supòsit sobre l'autoria d'quests fets.

enllaç a la notícia

Resulta que el senyor Hereu (alcalde de Barcelona) ja ho deia l'altre dia. Encara hi caben més de turistes. De segur que a l'agost no es passa pel seu despatx (Via Laietana no té res a envejar a un túnel de rodalies). I clar, de moment ens estan fent creure que l'únic que pot reflotar l'economia és l'augment de turistes a la nostra ciutat. Ja se sap, ve un període de crisis i per afrontar-la necessitem més despesa en infraestructura turística per incentivar que en vinguin més ja que això portarà diners a la ciutat.

Diners per a qui, diners per a què. El per a qui es la qüestió que ens possa al damunt de la taula aquesta notícia. Empresaris del sector hoteler, restaurants de luxe, les omnipresents cadenes d'ingeribles (McDonald's, StarBucks, ...), botigues de no res. Empreses basades la major part en l'explotació dels recursos naturals, en la precaritació de la feina, i com no en l'especulació immobiliària i les seves cares cruentes com la del Hotel Catalonia que volen construir al carrer Magdalenes (link).

En vistes que el missatge triomfant de les institucions no es veu reflexat en les butxaques de la ciutadania (jo lo únic que he notat és que se'm fa dificil arribar a final de mes per l'encariment dels productes bàsics), i que clar qui si que fa negoci d'aquesta massa aborregada anomenada turistes, tampoc no ho fa de forma legal i potser no llença pedres sobre els seus cotxes, si no que treu les pedres del pis de sota per si es cau amb edifici inclós.

Doncs està clar que sembla ser que hi ha gent que davant l'exultant missatge del alcalde s'han possat mans a la obra i han decidit que hi haurà una promesa més acomplerta pel nostre estimat ajuntament. Potser aquest zel per fer real el que deia el PSC hagi anat una mica lluny. Haurien d'haver demanat la llicència corresponent, que de tota activitat l'ajuntament n'ha de treure benefici. Així que esperem que els socialistes en vista de que en realitat aquestes persones només protegien que s'acomplís el que havien anunciat intercedeixin per ells en el judici, i si es veritat que foren ells, tot quedi en una multa administrativa.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Un català que va invertí en un Hotel al Senegal

El periodisme d'avui dia diexa perplex a qualsevol.

Link de la notícia

El primer que sobta és que només hi ha una versió dels fets. La de l'empresari català i per suposadament en cap moment hi ha un petit atisbe de contrastar la informació referida, total les persones a les que fa referència són negres i viuen a Senegal i a més l'estan robant (segons explica) Francesc Bofarull, propietari del complex hoteler.

Així que se'ns comenta una situació extraordinària del tot, un propietari d'un complex hoteler es sent estafat pels seus treballadors/es. Insòlit. Un dels negocis que més precarietat comporta en el sector treballador, i que demanda normalment molta mà d'obra poc qualificada. Un sector en el que si resegueixes la pista, treballadors sense contracte estan a l'ordre del dia, acomiadaments improcedents, sexisme, i tota mena de vexacions vers els empleats/des.

I això parlem d'un estat com l'espanyol on la legislació deu ser una de les més progresistes en la matèria (si ho comparem amb la resta del món). On com a molt les empreses hoteleres signen un acord pel qual es comprometen a seguir la legislació del país (on sovint l'edat per accedir al món del treball és inferior que les dels acords inernacionals) l'explotació, o com a mínim les condicions objectives per a que es desenvolupi estan servides a sobre de la taula.

Qui ens diu que les persones que treballaven a l'hotel no estan reclamant els seus drets, o potser emprenent alguna mena d'acció més revolucionària intentant boicotejar un hotel com a mesura exemplar per que no s'amplii aquesta oferta ja que saben el que els hi vindrà a sobre si Senegal esdevé un destí turístic de 1r ordre. Així doncs, no se com es pot ventilar un assumpte tant a la lleugera quan el propi relat pot dur a un món de possibles realitats, ... no se doncs on queda l'ètica periodística de no contrastar absolutament res i de donar només a qui més possibles té veu, i veu d'alçada com és la que té el diari més llegit de Catalunya.

De tota manera resulta inspirador. Potser aquí a Barcelona on la última llicència d'Hotel (per mi coneguda) la del Hotel que volen construir davant del Palau de la Música (en un entorn, edifici inclós, protegit per la UNESCO, i un espai que era catalogat d'equipaments) agafi l'exemple d'aquestes persones del Senegal i que converteixin en un "infern" la vida del Bofarull d'aquest nou hotel. Doncs aquest i tants d'altres que n'hi ha a Ciutat Vella i la dotzena que venen en camí, converteixen les nostres vides, les dels veïns i veïnes en inferns quotidians a casa nostra.

I per acabar i ampliar les vostres lectures us deixo l'enllaç a un còmic que va fer l'ONG Acció per un Turisme Responsable.

comic